pAu – Pau i Guerra

L’aplec de Penyagolosa!

Ja s’ha acabat l’aplec de Penyagolosa a Benafigos! Un dels aplecs més esperats, el qual ens ha agafat a molts encara amb la ressaca al cos dels anys de pandèmia.

D’un aplec sempre s’espera que actue com a pegament, com a factor d’unió, d’agermanament dels pobles de Penyagolosa. Eixe és l’objectiu principal, després ve lligat la identitat, la llengua, la cultura, i per a molts simplement el fet d’estar en bons amics fent festa o simplement contant-nos les misèries amb cervesa, gintònic i aigua (torno a la ressaca pandèmica).

Siga com siga, a la majoria ens dura estos dies la ressaca de l’aplec (molt millor que l’altra). I a pocs ens du a la reflexió sobre la mateixa naturalesa i el futur de l’aplec.

Ací vos compartisc una sèrie de reflexions fetes amb voluntat constructiva i des de fora:

Hi ha un fil umbilical que unix els aplecs, el de Penyagolosa amb el dels Ports, o el que va ser de la Sénia amb el dels Ports. Es comparteix estima pel territori, la llengua i la cultura. La relació entre tots els aplecs ha de ser d’igual a igual, açò no va de jerarquies, perquè el de Penyagolosa és jove, i si es vol, pot canviar encara moltes dinàmiques de funcionament intern, necessàries per tal de garantir-ne la supervivència. Per exemple, la sostenibilitat, la qualitat per damunt de la quantitat, més aprofundiment en l’autogestió i l’assamblearisme, més implicació de les administracions municipals, mancomunitats i iniciativa privada, etc.
Ja s’ha acabat la primera roda de pobles, i la impressió en general és que dels 4 pobles només Atzeneta del Maestrat té suficient múscul (massa social) per poder assumir l’organització de l’aplec cada 4 anys i no morir en l’intent, els més menuts (Xodos i Benafigos) poden patir més (tot i que amb ganes i il·lusió tot se supere). Potser és un bon moment per replantejar-se la inclusió d’altres pobles: descartada la zona aragonesa de Penyagolosa i els pobles del vessant sud i sud-est (les Useres, Villahermosa, Llucena) a mi em resulta bastant raonable i lògica l’opció Culla.
Culla té molt de lligam amb Penyagolosa, només amb la devoció del poble cullerà a Sant Joan de Penyagolosa, ni els més de 30 km de recorregut de la romeria ni els desnivells del riu Montlleó fan separar Culla de Penyagolosa. Per història, els vincles de Culla, cap de la Setena en el Maestrat, amb la resta de pobles que en formaven part (Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat, Benassal, la Torre d’en Besora i Vilar de Canes), parla molt de la influència poderosa des d’època islàmica gairebé. Seguint amb l’argumentari a favor, també seria una bona manera d’implicar més mancomunitats de joventut, o fins i tot establir marcs de col·laboració i projectes en comú. És fàcil trobar carrers a Culla on es pot admirar la bellesa del gegant de pedra al fons, sobretot des del castell. I alguns joves de Culla ja tenen el costum d’anar als concerts de nit, hi ha un interés. També hi ha relació social entre Culla i els pobles de Penyagolosa. Tot el que he dit però, no serveix de res si l’aplec de Penyagolosa es va concebre per establir simplement el marc mental d’actuació dels 4 pobles de l’actual Mancomunitat de Penyagolosa. Això ho desconec, però ací va la meua proposta.
A un territori de muntanya com ho és este, amb un entorn tan fràgil com vulnerable, no tot s’hi val. Cal tindre en compte molts factors mediambientals i la prioritat sempre hauria de ser la sostenibilitat. El fet d’optar per gots reciclables és un pas endavant que estalvia la contaminació de plàstics, però esta voluntat per exemple no la vaig vore en la zona del menjador, per això crec que es podria reforçar més encara el compromís amb la sostenibilitat i a poc a poc implementar mesures dirigides a l’assoliment d’este objectiu. Sostenibilitat i massificació no van de la mà, ja ho sabeu. I com tot està per fer, tot és possible.
Es va vore una voluntat a l’hora de prioritzar tant el descans del veïnat, fent els concerts de nit al frontó, com dels visitants, un encert els càmpings familiar i general. Vaig acabar molt content de vore molta gent fent gasto en el menjador i les barres. Els de casa donant-ho tot, com ha de ser!
Per acabar, donar l’enhorabona a tota l’organització pel gran treball fet durant estos dies, el personal de les paelles, del menjador, de les barres, a totxs, només qui sou a dins sabeu tota la feina que porta al darrere!

Res més, llarga vida a l’aplec i passeu un bon estiu! Ens veiem prompte segur! 🙂

La mateixa administració respecta la toponímia oficial?

Des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per manament estatutari, molts han sigut els ajuntaments del país que han decidit adaptar el nom del municipi a la forma valenciana. Tanmateix, este procés ja es podia fer molt abans, de fet, en època preautonòmica, l’Ajuntament de Vinaròs té l’honor de ser el primer del Maestrat (al País Valencià va ser la Font d’en Carròs) que aprovà la seua denominació en valencià allà pel 1980 en ple interinatge de Monsonís en el Consell del País Valencià (fixeu-vos amb l’ortografia que la dreta va imposar en la redacció).

El canvi de denominació del municipi afecta sobretot l’àmbit administratiu, i a poc a poc s’estén als diversos àmbits restants. Tanmateix, al Maestrat, en tenim dos casos actuals que es vulneren de manera flagrant: Atzeneta (del Maestrat) i Vistabella (del Maestrat).

L’ús dels parèntesis no és gratuït, si aneu per carretera, a poc que feu una comprovació d’ull voreu com la major part de senyalètica no respecta la denominació en valencià, sencera.

Atzeneta del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 2 de novembre de 1992, quan apareix publicat l’expedient de canvi en el DOGV. D’acord amb el marc legal d’aquell temps, era la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, actualment encara vigent i sense modificar, qui facultava el Govern Valencià, (posteriorment va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, qui va recollir esta prerogativa, i ja amb l’Estatut d’Autonomia del 2006 actualitzat) a fer complir el tràmit.

Vistabella del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 4 d’agost de 2014, el DOGV el teniu també (en aquell temps es va fer l’intent descarat de canviar el nom al diari oficial).

Per tant la denominació oficial que ha de constar arreu hauria de ser Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat. Ara anem a constatar els fets.

En la CV-15, de titularitat autonòmica, la carretera de la Vall d’Alba a Vilafranca tenim esta senyal

En este cas la solució fàcil seria posar “DEL MAESTRAT” davall de tot.

En la CV-170, de titularitat autonòmica, de la Pelejaneta a Vistabella del Maestrat, en tenim estes altres

En la CV-169, de titularitat provincial, la carretera de Benafigos, curiosament tenim les senyals on es respecta la toponímia oficial, i totes es concentren a l’entrada del poble, si bé amb un matís tipogràfic amb lletra més menuda. Si no em falla la memòria fa uns anys en alguna d’estes senyals algú va ratllar la denominació “Maestrazgo” del topònim Vistabella, fent constar de manera encertada l’actual denominació “Maestrat”.

I ja per acabar, en la CV-165, de titularitat autonòmica, la carretera d’Atzeneta del Maestrat a la Torre d’en Besora en tenim estes altres, amb l’única excepció curiosa de totes, l’única senyal que ho respecta (si bé amb una tipografia sensiblement més petita).

No em valen les excuses que es posa el nom curt per abreujar, hi ha municipis amb una extensió més llarga que ningú es planteja retallar per ocupar tota la senyal, és una qüestió de sensibilitat i respecte cap al municipi sobretot. Més encara tenint en compte que l’aprovació oficial d’Atzeneta del Maestrat és del 1992, i la de Vistabella del Maestrat, més recent, del 2014.

Menció especial es mereix la retolació de les senyals de terme municipal, on el mateix ajuntament pot incórrer en la vulneració de l’ús de la toponímia oficial.

I tampoc em valen les diferents tipografies en la retolació de la senyal, és tot el mateix nom i ha d’anar tot escrit de la mateixa manera, mal que li pese a algú!

Mentrestant les iniciatives culturals particulars i les expressions artístiques locals, per sort, i amb matisos de mida, ho tenen clar:

És responsabilitat de les administracions (diputacions i Generalitat Valenciana) vetllar per l’ús correcte de les denominacions dels nostres municipis, i promoure’n l’ús. I és també responsabilitat de la ciutadania fer vetllar les denominacions correctes, aprovades pels plens municipals i referendades en sengles publicacions al DOGV i al BOE, posteriorment.

L’educació en la trinxera: les UET/HDIA

Enguany el meu repte educatiu passava per la trinxera, de fet, fa anys que he agafat una certa estima a l’ensenyament en estos llocs. Crec fermament que l’educació pot canviar el món, i m’esforço per donar el millor de mi en els llocs més difícils i fer créixer així l’esperança. La trinxera és eixe límit subtil que per a mi marca la línia fina entre el sistema educatiu i l’abandonament escolar i, per tant, l’exclusió social.

Oficialment coneguda com a educació especial, he tingut alumnat amb problemes de salut mental, tals com psicològics, psíquics i conductuals.

Primer de tot ha sigut un curs acadèmic diferent, per tot el que ens ha envoltat, on puc dir amb rotunditat que s’ha complit el que vaig predir el primer dia que vaig entrar a treballar: “enguany vinc a aprendre més que a ensenyar.”

Jo em considero un escèptic, en tot. També soc molt escèptic amb el sistema educatiu. M’explico.

Entenc el sistema com un embut on s’intenta a força fer encabir tot l’alumnat per uns mateixos filtres, quan la realitat és diversa, i s’imposa en els contextos amb famílies desestructurades, amb dificultats econòmiques, separacions malavingudes de pares i mares, en barris conflictius, o simplement amb alumnat amb necessitats educatives especials per hiperactivitat, TDAH, TEA, TEL, o que simplement es mou per uns altres bioritmes que els de la societat en general.

Hi ha personal en l’administració que creu que fora del que és el sistema educatiu stricto senso queden els “ghettos.” Potser, sense ells voler-ho dir, han acabat afirmant que el sistema educatiu és excloent, o almenys no tan inclusiu com es pensa. La qual cosa jo també ho subscric, per desgràcia. I ací és on entren en joc els hospitals de dia/unitats educatives terapèutiques (UET/HDIA d’ara endavant) i els CAES (centres d’actuació educativa singular).

Les UET/HDIA són institucions que encara estan emparades pel sistema (per tant no són ghettos), i que, coparticipades per personal sanitari i educatiu, actuen com a últim flotador on l’alumnat es pot reenganxar a l’educació des d’uns altres paràmetres, amb la rehabilitació i el tractament, i agafant hàbits i rutines saludables, en higiene i estudi, que els poden ajudar amb el dia a dia i a progressar. En altres paraules, les UET/HDIA són un baròmetre excel·lent per a mesurar la qualitat de l’estat del benestar d’un lloc determinat, en tant que hi participen l’educació i la sanitat, dos dels seus pilars.

Sempre he cregut en les segones oportunitats. Les UET/HDIA representen estes oportunitats per a un alumnat que de ben segur, amb unes altres condicions, amb un context familiar més favorable i un sistema educatiu més ben reformulat i sobretot més inclusiu, tindrien cabuda. (Vaja per davant, que el fet que tinga una opinió sobre el sistema, no lleva que hi haja magnífics professionals de l’ensenyament i la sanitat que es desviuen pels seus alumnes/pacients, enguany ho he comprovat més que mai.)

Malauradament ens enfrontem a una societat més malalta, on no tardarem molt a comprovar com, a partir del confinament i del virus, augmentaran exponencialment els casos de malalties mentals (depressió, psicosi, esquizofrènia), més encara en el col·lectiu dels adolescents. Un col·lectiu fràgil i històricament mancat de recursos, que sempre ha estat vist des de la indiferència fins a la infantilització; de tot, menys dels que són: persones en trànsit cap a la vida adulta, amb molts dubtes i preguntes (i poques respostes).

Em fa la sensació que l’Administració no sap el que té al davant: les malalties mentals són un enemic descomunal que es trobarà amb un dèficit en inversió històrica. Cal:

Més inversió i formació en serveis socials.
Més inversió en les UET/HDIA.
Més inversió en els centres ordinaris per a crear i/o augmentar, com més prompte millor, les plantilles de psicologia i psiquiatria. És una necessitat actual.
Continuar millorant el descens en ràtio alumnat/aula. El professorat amb menys alumnat per aula és qui primer pot arribar a detectar abans que ningú casos d’assetjament o bullying.
Més escolta proactiva cap a allò que funciona actualment, i menys imposició. Si hi ha un model que ha demostrat que funciona, analitzar-lo davant la possibilitat d’implementar-lo arreu del país, i no tancar portes.

Ens trobem en un moment molt important per tal de definir les polítiques i la inversió i fins i tot el futur de les UET/HDIA. La figura d’estes institucions és tan fonamental que al seu voltant hauria de generar el consens, la coordinació i la complicitat de tres conselleries com la de Polítiques Inclusives, Sanitat i Educació. Només d’esta manera es podrien assentar les bases per a un acord al voltant de les UET/HDIA, que són essencials per tal de garantir eixe accés universal a l’educació, però amb la necessària participació de la sanitat, i així evitar l’exclusió social, que és el fracàs i la vergonya de la societat. Sense eixa visió i concepció integral d’educació i sanitat no hi ha res a fer. Sense discriminacions. Amb inversió. Passem de les paraules als fets. Justícia social en estat pur.

*Vos facilito enllaços de la llei 12/2008 (derogada) on apareixen per primera vegada les UET/HDIA, amb la definició; la resolució de 27 de juliol de 2020, on es regula el funcionament dels centres d’Alacant i València (Castelló fa més de 10 anys que ja funciona).

Resum i reflexions. Valencianisme i Trobada d’entitats del Maestrat

Els dies 20 i 21 de setembre de 2019 i en el mateix escenari, la Sala d’Actes de Caixa Benicarló, vaig tindre l’ocasió de participar en dos actes diferents. El divendres organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el dissabte per la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, als quals des d’ací els agraïsc públicament la invitació com a Maestrat Viu.

L’acte de divendres girava al voltant de la col·laboració que des de Maestrat Viu vam fer en la Declaració Valencianista, document actualitzat per l’ACV Tirant lo Blanc. La meua intervenció va vincular dos dels aspectes dels quals vam tractar en la Declaració: la vertebració i les infraestructures. Donant per sabut l’estat actual de les infraestructures (viàries, ferrocarril) em vaig centrar en un punt que és clau per entendre la situació actual del País Valencià: la vertebració. Partint del fet que el PV és un territori que no està cohesionat ni vertebrat vaig incidir en la comarcalització com l’eterna qüestió pendent. Sempre des de la visió del Maestrat:

Absència de planificació històrica sobre el territori. Les diputacions són l’obstacle més greu i el topall al qual s’han d’afrontar les aspiracions de supervivència del món rural. Des de sempre s’ha tingut la visió capitalina i centralista d’oferir als veïns del món rural macroprojectes de divers tipus (aeroport, fràquing, abocadors de residus tòxics i perillosos, incineradores, mines). Tot això ha fomentat la pràctica de polítiques despobladores, més encara amb les males pràctiques que històricament ha tingut la institució (clientelisme, caciquisme, amiguisme, etc.) de cara amb el territori.
Dit això, tots sabem que hi ha unes institucions que han sigut les principals promotores del despoblament al Maestrat. Però a mi no em val el perdó dels seus representants polítics, són els partits polítics qui els sustenten (els uns amb major grau que els altres) qui públicament haurien de demanar perdó. I ja siga dit de pas, el valencianisme polític també té part de culpa perquè no ha sabut mai oferir al territori un producte atractiu per al qual ser votat. Més encara quan sempre, als altres racons del PV em demanem que com pot ser que al Maestrat que és una comarca valencianoparlant, el valencianisme polític té tan poca presència. Cal fer autocrítica.
Vaig proposar encetar un procés de comarcalització urgent per començar a assentar les bases per a planificar el territori i perquè la Generalitat Valenciana té la competència plena en organització del territori. Este procés ha de partir de la base del reconeixement d’unes comarques històriques en el PV. El Maestrat, com a comarca que va mostrar una voluntat històrica en administrar i gestionar el seu territori mitjançant les Setenes o comunitats d’herbatge (unions de set viles que gestionaven impostos a l’Encomanador sobre pas de raberes i bestiar per assagadors, pous, fonts, herba) és una comarca històrica i per tant, la Generalitat Valenciana hauria de descentralitzar serveis creant un Consell General del Maestrat amb competència plenes en llengua i cultura, i d’altres transferides com gestió de residus. A banda de la creació d’este ens, cal augmentar el pressupost al municipalisme, transferint competència i diners de les diputacions. Ajuntaments amb més pressupost, generen més riquesa al seu voltant i fixen més la població=RECEPTA ANTIDESPOBLAMENT.

El dissabte 21 vaig participar en la taula redona sobre cultura i comarca en la qual vaig aportar la visió sobre la comarca des de Maestrat Viu, una visió sempre positiva i engrescadora. Companys van plantejar les problemàtiques en la gestió cultural: manca d’un pressupost que et permeta autonomia financera per poder promoure els teus projectes, manca de coordinació entre municipis per poder compartir actuacions culturals/musicals per tal d’abaratir costos, comportament absurd d’organismes autonòmics en gestió cultural que es neguen a descentralitzar actes, arbitrarisme en la creació de mancomunitats afins en color polític, la qüestió entre professionalisme contra voluntarisme en l’activisme cultural, els greuges que l’Administració ha tingut en els municipis (Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, la Serratella, les Coves de Vinromà) per la nefasta organització territorial que els obligava a compartir comarca amb centres de població industrials o capitals provincials…

La següent taula redona sobre economia i comarca va estar també molt entretinguda i interessant: entrebancs legals, l’absència de mà d’obra local per les abundants subvencions d’ocupació a ajuntaments que deixen les pimes sense opció de poder contractar personal del poble, absència de gas i fibra òptica en els polígons industrials de Benicarló, absència de mà d’obra qualificada, absència d’estudis estratègics sobre economia, competència deslleial en pisos i apartaments turístics,… Però sobretot la que més em va marcar va ser la impossibilitat d’etiquetar “Maestrat” en els vins o olis, pel fet que Maestrat no és una denominació legal (entenc que com a tal hauria de figurar en la sacrosanta Constitució). Em va encantar escoltar l’opinió de gent emprenedora, a la qual recomanaria que els portaren de visita a instituts perquè poden aportar sempre la seua visió interessant de la realitat del món laboral a l’alumnat.

Em quedo també amb la impressió que l’activisme cultural i els partits polítics van a ritmes i velocitats diametralment oposats per desgràcia. Dos mons molt diferents.

En resum, un cap de setmana ben complet, cultura i comarca al centre de tot.

Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.
Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)

Entrevista amb Mario Rufaste, de Lengua Viua, sobre la situació actual de l’aranés

Durant la meua estada al juliol a Aran em va encantar trobar-me araneses i aranesos compromesos amb el seu futur com a poble i amb la seua llengua, persones que practiquen l’activisme lingüístic per convicció. Una d’estes persones és Mario Rufaste, amb qui a més també compartisc ofici i passió, la muntanya, ja que som guies de muntanya. No hi ha millor guia que ell per deixar-vos dur al PN d’Aigüestortes!

Adjunt compartisc l’entrevista que li vaig fer el 28 de juliol de 2019 moments abans de començar la Corsa Aran per sa Lengua.

*************************************

Bon dia, estem ací al Montgarri amb Mario Rufaste del col·lectiu Lengua Viua, i avui celebrem el que és la Corsa Aran per sa Lengua, una marxa a peu des de diferents racons de la Val d’Aran que es fa per promoure l’ús social de l’aranés.

(PF) Mario, actualment quina és la situació de l’aranés respecte del català i el castellà?

(MR) Hola, molt bon dia. La situació ara mateix de l’aranés respecte del català i el castellà és que està molt poc potenciada. Sí que localment, en el que és la Val d’Aran, és una llengua obligatòria i és la que es fa servir a nivell constitucional, però després tot el que és fora de la Val d’Aran, el que és Catalunya i l’Estat espanyol, està reconeguda però no està potenciada per poder-te protegir tu mateix en aquests estats.

(PF) Quina és la situació ara mateix de l’aranés en l’ensenyament?

(MR) Sí, en aquest cas a la Val d’Aran els nens des que neixen fins que acaben Primària, Secundària fins a 4t d’ESO, a la Val d’Aran sí que tenen estipulat en aquest cas que siga una llengua obligatòria, que la té que fer tothom sigui d’on sigui i estiga aquí a la Val d’Aran. Una vegada ja ha passat aquest estat, que van a la Universitat, ara sí que és una forma voluntària o de les institucions on estudien ells.

(PF) Penses que es fa prou per l’aranés o es podria millorar alguna cosa, com ho veus?

(MR) Fa uns anys enrere sí que no es feia gaire cosa però justament amb el col·lectiu que estem ara mateix que és Lengua Viua, que som un grup de gent que de forma voluntària cada cop anem fent més actes, més activitats, de manera que el que volem és intentar promocionar l’aranés i incentivar els nois joves i les famílies joves que s’apuntin a col·laborar amb nosaltres i d’aquesta forma fer una gran família per tal de potenciar l’ús de l’aranés i que no es perdi sinó que es faci més gran. Sí que és veritat que l’aranés a la Vall d’Aran està bastant conservat i podem dir que es parle en tota la població un 70-75% que el parlen i el protegeixen. En la cursa que fem avui, la Corsa per sa lengua, es pot veure reflectit com malgrat tot tenim molt de suport, no tant així a nivell espanyol i català, on tanmateix sí que està reconeguda la llengua, però si anem cap a França, els primers pobles francesos sí que conserven dialectes de l’occità i llavors ens fan bastant suport aquí al costat, com és el cas aquest 2019 on des de la part baixa del Baish Aran es preveu que vingui un grup francés a fer-nos companyia en la ruta d’avui.

(PF) En els anys anteriors em consta que el Tribunal Constitucional va tombar alguna proposta de llei per a afavorir l’aranés, per això et volia preguntar si penses que l’aranés té garantida la supervivència en l’actual sistema jurídic espanyol.

(MR) A nivell constitucional es va reconéixer l’aranés, tot i que en els anys següents sí que és veritat que la situació estava en stand-by, cap arrere i cap avant, que no s’acabava de reconéixer. Ara mateix està reconeguda, el que passa és que a Catalunya està en una situació indefinida. A l’Estat espanyol sí que sembla que està reconeguda actualment.

(PF) Com a organitzador de l’acte m’agradaria que feres una valoració de la trajectòria d’estes Corses d’Aran per sa Lengua.

(MR) A nivell personal és el 13é any que porto seguit. Vaig començar en l’edició 13, ara estem a la 26 fent-la, i d’aquests 13 en porto 3 al col·lectiu Lengua Viua. Som una Junta d’uns 15-20 membres, de forma voluntària, sense cap objectiu econòmic. Any rere any la xifra de participants va pujant, el primer any que vaig sortir érem 15-20 persones i ara mateix cada any ha anat pujant. L’any passat des del Montgarri van eixir des de les 35-40 persones, i avui a 25 de juliol de 2019 crec que anirem voltant sobre les 50-60 persones des del primer punt de partida. I després remarcar el que hem dit al principi de l’entrevista, que des de el Baish Aran vindrà un grup francés a fer suport. En principi la Corsa va augmentant, el que indica el suport creixent cap a l’aranés perquè els joves cada cop s’involucrin més.

(PF) A tot açò cal dir que la Corsa per Aran ix de tres punts diferents, si no m’enganyo, abarca tot el que és la Vall d’Aran, el Montgarri, el Baish Aran i el port de Vielha, i es reuneixen tots al final a Vielha, on se fa una gran festa.

(MR) Així és. Sortim des d’eixos tres punts. A les 8 de la nit fem l’arribada i allà es fa un concert en llengua occitana. Per tothom qui ha vingut i no ho sap, l’occità és la mare de totes les llengües: l’aranés i altres cinc dialectes, i és una forma de disfrutar i fer-nos conéixer.

(PF) Molt bé, doncs moltes gràcies Mario pel temps dedicat a l’entrevista i comencem la Corsa!

(MR) De res! A tu per l’interés!

“Qui ten era lengua ten era clau” (Frederic Mistral) és el lema de les Corses per Aran.

dav — Participants arribant a Vielha una vegada hem passat per Bagergue, Arties, Tredòs, Garós, Salardú, Escunhau, Casarilh, Betren,…

dav — Final de festa amb el grup occità Nadau.

La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉

L’exterior

Fem un exercici d’imaginació. Imaginem que vivim en l’interior, una terra plena d’oportunitats i habitada per moltíssima gent, amb l’administració ben a prop, ben comunicada per carretera i per aire, on tothom que hi viu troba totes les comoditats i serveis que l’interior li oferix. El sistema econòmic li va de cara, els polítics aposten per la vida a l’interior, les grans empreses hi tenen la seu. Tot va rodat a l’interior, la vida és fàcil i els somriu.

Malauradament a l’exterior la vida no és gens fàcil. Nuclis habitats disseminats al voltant de la costa, d’altres engolits ja per la pujada del nivell de la mar, una mar que ja no és el que era després de la contaminació dels pous petrolífers, mines, abocadors de residus tòxics i perillosos, fràquing, línies de molta alta tensió que els han dividit el territori i altres macroprojectes que la gent de l’interior no tolerava pel seu benestar. L’exterior és un territori oblidat per tots, mal comunicat i explotat en benefici d’uns interessos sempre al servei dels habitants de l’interior. Als voltants de la capital de l’interior sempre hi ha cartells publicitaris amb reclams a esdeveniments que es fan a l’exterior, i a on només uns quants agosarats de l’interior s’hi aventuren a anar, tot sabent que a l’interior ho tenen tot i per això no tenen cap necessitat d’anar a l’exterior.

L’interior és riquesa, prosperitat; l’exterior és pobresa. L’exterior s’ha convertit en l’abocador de les misèries de l’interior.

Quin panorama més desolador i aterridor per a l’exterior, veritat?

Este exercici imaginatiu el volia fer per a contraposar dos models i un poc fer veure el ridícul de la denominació ‘interior’, comparant-la amb el seu antònim ‘exterior’.

Sempre posem etiquetes, ens agrada a l’espècie humana, això! Sovint sentim l’expressió ‘l’interior’ referint-se a un territori imaginari amb muntanya, terra endins, inhòspita, salvatge com la sabana africana i on hi viuen tribus, a la manera, salvant les distàncies, d’uns highlands escocesos.

Però en canvi si parlem d’un suposat interior, ningú parla del seu suposat exterior, el corresponent als lowlands escocesos. Hauríem de començar per reflexionar-hi per entendre com de ridícula és esta georeferència.

Tanmateix, no n’és l’única. Les georeferències sempre s’han de veure des de l’òptica d’un centre de poder, d’una visió del món (la geopolítica), que no sempre té perquè ser el mateix. Així en el nostre context, són múltiples les georeferències, i totes igual de ridícules.

Comencem: comarques del nord, comarques de castelló, terres de castelló, maestrat-ports, ports-maestrat, castelló interior, tram nord, bla bla bla…

La geografia, que és una ciència a què se li hauria de donar molta més importància que la que se li dona, sempre és infalible. Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom, o millor dit, que diguem a cada territori el seu nom.

Els Ports. El Maestrat. L’Alcalatén. Espadà. El Millars. La Plana. El Palància. Amb les seues variants (els Ports de Benifassà, el Maestrat de Penyagolosa, etc.)

Les muntanyes, l’orografia, els rius, els colls, els barrancs ens marquen el camí. Però sempre l’ésser humà opta pel més difícil.

A mi com a veí del Maestrat no em satisfà cap solució que no passe des d’ara mateix per un reconeixement i una aposta valenta i decidida per estes marques, sense cap altre acompanyament. Ni conservants ni colorants. Ni marques complementàries ni marques subsidiàries. Res de dependència. Qualsevol altra proposta que no passe pel reconeixement d’estes denominacions sempre serà un menyspreu cap al territori (el mateix passa amb les persones, quan no se’ns diu pel nom, ens sentim menyspreats).

I això depén de la universitat, que hauria de preocupar-se molt més del territori enllà de la Plana, i sobretot dels partits polítics, que encara no han aprés a entendre el país més enllà dels seus esquemes mentals i quotes de poder internes.

Aconvido a apostar de veritat pel territori a través de l’ús d’estes marques. Qualsevol altra proposta sempre serà un brindis al sol i una mostra més de la miopia de visió de territori i del menyspreu que tenen els nostres governants, perpetuant l’actual inèrcia despobladora.

Este article va en reconeixement i agraïment als geògrafs, excursionistes, i amants del país com Emili Beüt i Manuel Sanchis Guarner, els quals, amb molts encerts i algun desencert (tot siga dit) ens van començar a dibuixar quin és el país que volem.

EN ETERN AGRAÏMENT ALS DOS MESTRES.

El franquisme sociològic

Este article sobre el franquisme sociològic feia temps que el volia escriure. I el volia escriure perquè este fenomen afecta tota la societat, sense distingir ni classes socials, ni procedència (rural o urbana); el que sí té en comú, diguem-ho clar, és que afecta tota la societat nascuda dins del límits territorials d’Espanya.

Què és el franquisme sociològic? El concepte, de moment, no ha fet la sort. De vegades se’l coneix amb la paràfrasi “el franquisme després de Franco”, potser això ja ens dona alguna pista de la incomoditat que provoca el terme. El seu origen el situem en les últimes voluntats del dictador, quan deia allò “lo dejo todo atado, bien atado” ja sabia ell a què es referia.

De totes maneres, el franquisme sociològic podríem definir-lo com la imbricació d’una sèrie d’estructures, que provenen totes d’oligarquies i aristocràcia molt relacionades amb l’Antic Règim, que mouen els fils del pensament i dels corrents ideològics que ells entenen com a mainstream, i que evidentment afavoreixen els seus interessos com a classe. Estes estructures les trobem a tots els nivells, des de l’organització administrativa de l’Estat (des de les clavegueres fins i tot), passant per l’església i els mitjans de comunicació. El franquisme sociològic ho impregna tot.

Quines característiques té el franquisme sociològic? Conservadorisme, puritanisme, espanyolisme, tradicionalisme. Tradicionalisme entés com una defensa exagerada de la tradició. Bàsicament totes les característiques pròpies de la dictadura, que juntament amb tantes altres coses (començant pels polítics que d’un dia a un altre es van canviar la jaqueta, funcionàries de la Secció Femenina) vam “heretar” de la dictadura a la falsocràcia que a dia d’avui vivim. Sense depuració (ni ideològica ni de càrrecs ni de personal) la “democràcia” ja va nàixer tocada de mort.

El problema de l’Estat és que no s’ha depurat, i la societat ha anat evolucionant. No és la mateixa societat la del 1978 a la del 2000. La societat constantment evoluciona, i incorpora noves demandes i reivindicacions (feminisme, pensions justes, independentisme) i la resposta de l’Estat és involucionisme (violència policial, control polític a la justícia, immobilisme polític, paràlisi institucional, concepció única de l’Estat).

L’involucionisme és la tendència natural de l’Estat, d’unes estructures de l’Estat fortament impregnades del pensament conservadorista del franquisme sociològic, que sacralitza la seua particular Bíblia, la Constitució, i ataca de manera furibunda qualsevol proposta política encaminada a canviar l’statu quo actual. Paralitza en definitiva.

Els mitjans de comunicació, sobretot i majoritàriament la premsa escrita en paper, encara a dia d’avui beuen del franquisme sociològic, les de tirada provincial sobretot. Per sort, Internet ha universalitzat l’accés a fonts d’informació diverses i per tant, ha trencat el control d’este pensament en la societat. Les noves generacions, en este sentit, n’estan lliures. Les velles generacions, en canvi, encara en depenen.

Personalment he tingut la sort durant estos anys de conéixer persones meravelloses estrangeres, que per motius laborals o d’estudis viuen ací. Amb elles he pogut parlar de tot, sense tabús, sense embuts, sense prejudicis. I m’han fet sentir molt a gust en la conversa. Parlar d’un tema tan natural com la condició humana, com és el sexe, amb total llibertat, per a mi ho és tot i és el que fa la diferència.

El puritanisme fa molt de mal a la societat, perquè vol obligar a acceptar com a bo o “normal” certes actituds que evidentment no ho són. Vol homogeneïtzar la societat, quan el seu millor valor és la diversitat. És un perill social evident. Tinguem-ho tot això en compte. El problema no és enterrar Franco en un altre lloc. Enterrem per sempre i desterrem d’arreu el franquisme sociològic.

Promoure valors com la diversitat, el respecte, l’autocrítica, la llibertat de pensament, i l’autoestima són els millors regals que com a societat hem de regalar a les generacions futures.

La distància

És un concepte, una idea que per força implica llunyania, separació física.

Als muntanyencs la distància és una de les variables més importants a l’hora de planificar un recorregut, juntament amb la dificultat, el desnivell, i el nivell del grup.

Però no només la distància és la idea relacionada amb els metres, sinó també va més enllà. La distància és el que observem quan estem dalt de la muntanya i albirem tot el territori fins a l’horitzó.

La distància és el recorregut, la meta que cal recórrer si volem aconseguir arribar a un punt, per això ens agrada vore l’horitzó. Sovint se té la concepció negativa sobre la distància com a sinònim d’oblit, cosa que no és sempre així; tanmateix cal sovint distància per a arribar a un objectiu. Quan popularment diem “a vegades cal fer dos passes enrere per fer-ne una d’endavant” el que estem dient és que cal agafar distància, reflexionar, per a continuar avant.

L’horitzó és el que ens marca, pensar què hi pot haver darrere d’allà, i així caminar, progressar, les muntanyes són eixes parets que ens tapen l’horitzó, la distància. Per això pujar-les és tan important, perquè ens fan veure-ho tot més clar.

En la muntanya, com en la vida, cal distància. Per a tot. La distància ens aporta perspectiva, que és un aspecte importantíssim que ens ajuda a valorar realment si el que fem va en la bona direcció o té sentit, o a prioritzar i ordenar idees. A sentar el cap, en definitiva.

El fet d’estar involucrat en un macroprojecte cultural del nivell de Maestrat Viu no em deixa veure des de dins el que des de fora es podria percebre millor. La perspectiva. Sovint em trobo persones que ens feliciten per tot el que fem, la qual cosa és d’agrair. Tanmateix, sí que m’agradaria percebre algun comentari més proactiu. La lloança està bé, però et debilita.

Maestrat Viu no seria res sense la societat, de la qual ens hem d’alimentar, amb idees constantment, amb eixa vocació de servei públic a la comarca i la societat del Maestrat. No som imprescindibles, però volem contribuir al ressorgiment de la identitat comarcal, perquè, sobretot cal valorar-nos més i estimar-nos en tot el que fem, com la cançó Estima’t, de Pupil·les. Picar pedra, en definitiva.