La distància

És un concepte, una idea que per força implica llunyania, separació física.

Als muntanyencs la distància és una de les variables més importants a l’hora de planificar un recorregut, juntament amb la dificultat, el desnivell, i el nivell del grup.

Però no només la distància és la idea relacionada amb els metres, sinó també va més enllà. La distància és el que observem quan estem dalt de la muntanya i albirem tot el territori fins a l’horitzó.

La distància és el recorregut, la meta que cal recórrer si volem aconseguir arribar a un punt, per això ens agrada vore l’horitzó. Sovint se té la concepció negativa sobre la distància com a sinònim d’oblit, cosa que no és sempre així; tanmateix cal sovint distància per a arribar a un objectiu. Quan popularment diem “a vegades cal fer dos passes enrere per fer-ne una d’endavant” el que estem dient és que cal agafar distància, reflexionar, per a continuar avant.

L’horitzó és el que ens marca, pensar què hi pot haver darrere d’allà, i així caminar, progressar, les muntanyes són eixes parets que ens tapen l’horitzó, la distància. Per això pujar-les és tan important, perquè ens fan veure-ho tot més clar.

En la muntanya, com en la vida, cal distància. Per a tot. La distància ens aporta perspectiva, que és un aspecte importantíssim que ens ajuda a valorar realment si el que fem va en la bona direcció o té sentit, o a prioritzar i ordenar idees. A sentar el cap, en definitiva.

El fet d’estar involucrat en un macroprojecte cultural del nivell de Maestrat Viu no em deixa veure des de dins el que des de fora es podria percebre millor. La perspectiva. Sovint em trobo persones que ens feliciten per tot el que fem, la qual cosa és d’agrair. Tanmateix, sí que m’agradaria percebre algun comentari més proactiu. La lloança està bé, però et debilita.

Maestrat Viu no seria res sense la societat, de la qual ens hem d’alimentar, amb idees constantment, amb eixa vocació de servei públic a la comarca i la societat del Maestrat. No som imprescindibles, però volem contribuir al ressorgiment de la identitat comarcal, perquè, sobretot cal valorar-nos més i estimar-nos en tot el que fem, com la cançó Estima’t, de Pupil·les. Picar pedra, en definitiva.