Polingüística. Dos mons oposats: l’anglosaxó i el catalanovalencià

[article publicat al meu perfil de Linkedin el dia 7 de gener de 2017]

Este article l’he fet pensant en contraposar dos models de tradició normativitzadora lingüística, i comparar-lo al mateix temps amb la cultura política de dos mons: l’anglosaxó i el catalanovalencià. Tant l’un aspecte com l’altre són el fidel reflex de la cultura d’ambdues societats.

• El món anglosaxó manca d’una institució de referència que dicte les normes i usos de l’anglés. Està Oxford i Cambridge, cert, però el model lingüístic més comunament acceptat és el de la BBC, un mitjà de comunicació. I això per què? Des del meu punt de vista, no és gens descabellat delegar la gestió sobre l’idioma en un mitjà de comunicació. L’idioma són usos. Les llengües existeixen si són parlades, i si es parlen és pels usuaris. Fer un idioma fàcilment identificable i assimilable pels seus parlants és clau per a la supervivència de qualsevol idioma. Delegar en la BBC l’establiment dels usos de tota una comunitat lingüística és tota una declaració d’intencions orientada a centrar tota acció lingüística en el parlant. Per a mi un encert.
• La comunitat lingüística catalanovalencianabalear compta amb dos institucions normativitzadores de l’idioma, l’Institut d’Estudis Catalans, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, en la historiografia normativitzadora lingüística del nostre idioma hi ha hagut dos tendències: una més francesa i centralitzadora (la fabriana) i una altra més germanòfila i federal (la de mossén Alcover) i reflectida en el Diccionari català-valencià-balear. Sense entrar en disquisicions sobre quina és millor (cada u té els seus gustos) la veritat és que el català-valencià és una llengua que té autoritat, té normes. La societat delega en uns experts de la matèria que han de dictaminar sobre aspectes, els quals després han de ser assumits per la mateixa societat. Ací correm diversos riscos, una llengua de laboratori, feta amb normes difícilment identificables i assimilables pels seus usuaris corre el risc de desaparéixer. Últimament hem vist com des de l’IEC s’ha volgut posar fil a l’agulla al desori dels diacrítics, amb diversos graus d’acceptació i crítica en la societat. Hi ha hagut controvèrsia, tanmateix.

La política, que com els idiomes, són el reflex de la cultura d’una societat, torna a mostrar-nos evidències en els dos casos:

• El món anglosaxó, parlamentarista per definició, és molt obert als canvis de la seua societat, s’hi adapta fàcilment a les realitats constantment canviants de la seua societat. Es deleguen competències. Són radicalment demòcrates. Si la societat demana fer un referèndum per eixir de la Unió Europea o per independitzar-se una part del Regne Unit, s’organitza i llestos. En este sentit, s’actua de la mateixa manera en la política que en la normativització de la llengua, és a dir, la societat al davant, la política i les lleis al darrere, al seu servei. La seua cultura, la del tea time de vesprada, hi deu tindre molt a veure també. El parlamentarisme i la democràcia com a eix de la vida pública. Potser així podem entendre la poca capacitat de convocatòria de manifestacions entre la societat anglosaxona.
• La comparació torna a ser feridora per a nosaltres. Les nostres institucions d’autogovern es regixen per normes en forma d’estatuts o la Constitució. La societat va votar una vegada estes normes i a partir d’ahí es va entendre que va delegar tot el seu poder en estes normes, les quals els representen. Teòricament. Estes normes emanen de la societat, però la percepció que la societat té actualment és que els són alienes, si no excloents, la qual cosa provoca, evidentment, desafecció i desconfiança envers 1) els seus representants polítics i 2) les institucions. Crisi.

Dos societats, dos cultures. Dos exemples paradigmàtics de maneres de fer. Extraieu les vostres conclusions.