El franquisme sociològic

Este article sobre el franquisme sociològic feia temps que el volia escriure. I el volia escriure perquè este fenomen afecta tota la societat, sense distingir ni classes socials, ni procedència (rural o urbana); el que sí té en comú, diguem-ho clar, és que afecta tota la societat nascuda dins del límits territorials d’Espanya.

Què és el franquisme sociològic? El concepte, de moment, no ha fet la sort. De vegades se’l coneix amb la paràfrasi “el franquisme després de Franco”, potser això ja ens dona alguna pista de la incomoditat que provoca el terme. El seu origen el situem en les últimes voluntats del dictador, quan deia allò “lo dejo todo atado, bien atado” ja sabia ell a què es referia.

De totes maneres, el franquisme sociològic podríem definir-lo com la imbricació d’una sèrie d’estructures, que provenen totes d’oligarquies i aristocràcia molt relacionades amb l’Antic Règim, que mouen els fils del pensament i dels corrents ideològics que ells entenen com a mainstream, i que evidentment afavoreixen els seus interessos com a classe. Estes estructures les trobem a tots els nivells, des de l’organització administrativa de l’Estat (des de les clavegueres fins i tot), passant per l’església i els mitjans de comunicació. El franquisme sociològic ho impregna tot.

Quines característiques té el franquisme sociològic? Conservadorisme, puritanisme, espanyolisme, tradicionalisme. Tradicionalisme entés com una defensa exagerada de la tradició. Bàsicament totes les característiques pròpies de la dictadura, que juntament amb tantes altres coses (començant pels polítics que d’un dia a un altre es van canviar la jaqueta, funcionàries de la Secció Femenina) vam “heretar” de la dictadura a la falsocràcia que a dia d’avui vivim. Sense depuració (ni ideològica ni de càrrecs ni de personal) la “democràcia” ja va nàixer tocada de mort.

El problema de l’Estat és que no s’ha depurat, i la societat ha anat evolucionant. No és la mateixa societat la del 1978 a la del 2000. La societat constantment evoluciona, i incorpora noves demandes i reivindicacions (feminisme, pensions justes, independentisme) i la resposta de l’Estat és involucionisme (violència policial, control polític a la justícia, immobilisme polític, paràlisi institucional, concepció única de l’Estat).

L’involucionisme és la tendència natural de l’Estat, d’unes estructures de l’Estat fortament impregnades del pensament conservadorista del franquisme sociològic, que sacralitza la seua particular Bíblia, la Constitució, i ataca de manera furibunda qualsevol proposta política encaminada a canviar l’statu quo actual. Paralitza en definitiva.

Els mitjans de comunicació, sobretot i majoritàriament la premsa escrita en paper, encara a dia d’avui beuen del franquisme sociològic, les de tirada provincial sobretot. Per sort, Internet ha universalitzat l’accés a fonts d’informació diverses i per tant, ha trencat el control d’este pensament en la societat. Les noves generacions, en este sentit, n’estan lliures. Les velles generacions, en canvi, encara en depenen.

Personalment he tingut la sort durant estos anys de conéixer persones meravelloses estrangeres, que per motius laborals o d’estudis viuen ací. Amb elles he pogut parlar de tot, sense tabús, sense embuts, sense prejudicis. I m’han fet sentir molt a gust en la conversa. Parlar d’un tema tan natural com la condició humana, com és el sexe, amb total llibertat, per a mi ho és tot i és el que fa la diferència.

El puritanisme fa molt de mal a la societat, perquè vol obligar a acceptar com a bo o “normal” certes actituds que evidentment no ho són. Vol homogeneïtzar la societat, quan el seu millor valor és la diversitat. És un perill social evident. Tinguem-ho tot això en compte. El problema no és enterrar Franco en un altre lloc. Enterrem per sempre i desterrem d’arreu el franquisme sociològic.

Promoure valors com la diversitat, el respecte, l’autocrítica, la llibertat de pensament, i l’autoestima són els millors regals que com a societat hem de regalar a les generacions futures.