L’hort com a mesura de totes les coses. Neoliberalisme rural yellowstonià

Ja és estiu! Un estiu atípic que hem d’assumir com a diferent! Com cada estiu típic meu, i ja en van uns quants, i sempre que tinc temps, em dedico a fer hort. Sobretot de tomates, de llavors tradicionals i autòctones i d’altres també. I tot ecològic, eh!

L’hort és un ecosistema. Cada any disfruto de quedar-me sentat i vore la vida que té: aigua, plantes aromàtiques, canyes, herba, palla, borinots, abellots, abelles, avespes, marietes,… i les plagues. Vida. És un ecosistema perfecte dins de la imperfecció que té la interacció humana, ambiental i natural. La meua intervenció humana és mínimament invasiva i sempre anirà destinada al control de les plagues i a fer que les tomateres cresquen sanes, altes i rectes. La natura intervé de moltes més maneres, espècies beneficioses per a l’hort, i d’altres perilloses com les plagues, espècies bones que parasiten ous de plagues, si tens mala sort els senglars… i el factor ambiental, l’oratge, el temps, sempre decisiu, si tens mala sort, pedra.

No puc deixar de passar l’oportunitat per fer una comparació amb com ha anat tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports a vore si se pot entendre:

  1. L’hort com a extensió de terreny és el nostre territori. De la mateixa manera que jo em gestiono l’hort, les nostres administracions gestionen territoris.
  2. Les plantacions de tomates, bajoques, encisams, la seua ubicació, disposició…, tot respon a una estratègia, a una planificació. Jo planifico el meu hort abans de plantar-ho tot. Els governs haurien de planificar el seu hort (però d’això ja n’he parlat en altres articles… és feina eterna pendent).
  3. Estes plantacions tenen veïns o visitants, insectes, aràcnids, caragols, que són paràsits o fan bé o fan mal o es reprodueixen… que en este cas seríem les persones, tat?

Resulta que d’un dia a un altre s’han presentat uns senyors que pretenen gestionar el meu hort atenent raons de mala gestió i prometent-me que els done un xec en blanc perquè ells tenen la fórmula màgica, canviaran les meues plantacions de lloc i de llavor per a fer-les més productives i atractives fins a l’extrem que em lucraré i passaré de tindre un hortet a un hort de “champions league.” A més m’han dit que m’oblide de la diversitat a l’hort i que ells apostaran sobretot pel monocultiu d’una varietat.

Podem dir que jo=Administració els compro el producte però no ho he consultat amb els insectes i els altres bitxos, ja que és evident que tot això els afectarà la seua manera de viure, potser alguns volen emigrar, canviar d’hort, anar-se’n i tot. Quan el procés va avant i abans que es puga fer algun canvi important en l’hort, les abelles i avespes ja s’han organitzat en eixams com a mecanisme d’autodefensa cap a elles i cap a l’hort. No ataquen, es defenen de l’atac exterior. Una defensa resilient i autoorganitzada que té el suport de més espècies de l’hort, encara que també hi ha d’altres (les passives) que els és indiferent perquè no veuen cap atac o perquè els han fet noves promeses del nou hort. També cal destacar l’aportació d’altres insectes i espècies que habiten prop de l’hort i també han ajudat al voltant del Manifest per la vida rural.

En tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports, o el seu equivalent en anglés (The Three Kingdoms), perfecta traducció, hi ha diferents actors, descrivim-los:

  1. Wyss, o la filantropia suïssa, actuaria d’agent ambiental, però en lloc de fer caure pluja líquida, ha fet pluja de bitllets.
  2. La Fundació Global Nature, recaptadora dels diners filantròpics, que amb tota la bona voluntat del món es presta desinteressadament a gestionar-me l’hort i deixar caure la pluja de bitllets. És l’intermediari, el vent o l’aire transportador de pluja. Eixa pluja va carregada en núvols grisos i negres que són els mitjans de comunicació, premsa escrita sobretot, que de tant en tant descarregaven a l’hort buscant-hi influir l’opinió dels seus habitants.
  3. Les administracions, o els partits polítics que les gestionen. Són jo, el factor humà. Cal entendre el seu punt de vista neutral en el sentit que no poden dir que no a res. Si dius que no i et posiciones, tanques portes, i un polític no pot tancar la porta a res, ni menys als diners, encara que tinguen dubtosa procedència. Jo no puc dir que no si m’ho posen tan fàcil per a gestionar-me l’hort, diuen que tots tenim un preu, no?
  4. La societat civil, l’associacionisme, l’activisme, els aplecs, els tècnics del territori. Són la natura, la trinxera, són els insectes i altres espècies que fan la perfecció dins la imperfecció de l’hort, els més treballadors, els que s’estimen l’hort de veritat perquè és la seua forma de vida i els que m’han fet vore que no volem ningú que ens gestione l’hort. Que ells i jo ens valem!

CONCLUSIONS:

El fracàs de la política. No és que no volen planificar el territori (tan fàcil com escoltar-nos) sinó que tot el que ha passat ajuda a continuar aprofundint en la idea d’una classe política allunyada de la base social, del poble, del rural. A més, la situació és d’extrema debilitat per a nosaltres perquè no hi ha un partit representant de la potent ruralitat dels nostres territoris, per tant no tenim ningú que defengue els nostres interessos, els nostres horts.

Ens hem d’enorgullir de la societat civil, del nostre activisme cultural que ha arrossegat altres actors a fer-hi costat i plantar cara des de la proactivitat i desemmascarant la falta d’informació o la mentida. La cohesió de l’activisme cultural i mediambiental és el que ens fa forts com a societat i és el veritable motor de canvi social. Ha actuat com un factor d’unió potent (glue en anglés) entre gent del Maestrat, de la Tinença de Benifassà, del Montsià, dels Ports, del Matarranya i del Maestrazgo. Ho vaig dir en este article i ho mantinc: “Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del PenyagolosaMaestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.” I em ratifico.

El macroprojecte turístic Maestrazgo-Els Ports. Neoliberalisme rural

Fa ja un cert temps des del periòdic Mediterrani eixen notícies d’un macroprojecte per tal de convertir la zona limítrofe entre el Maestrazgo aragonés  i els Ports de Morella i de Tortosa en un “Yellowstone”. Ací vos deixo la imatge de l’àrea, extreta de la seua web www.maestrazgoports.org

Sin título

D’alguna manera el projecte pretén recuperar la delimitació de l’extinta Mancomunidad Turística del Maestrat, la qual vos adjunto també ací baix, si bé és cert que en este cas incorpora els municipis dels Ports de Tortosa, els quals en el passat van quedar fora pel fet que la iniciativa era també pública, i que les dos administracions impulsores eres les diputacions de Castelló i Terol.

mancomaMAPA

A dia d’avui l’única informació que disposem d’este projecte és este document que teniu penjat al mateix web maestrazgoports, i que vos adjunto ací.

Si l’analitzem visualment crida molt l’atenció la repetició constant (abusiva fins i tot) que es fa de la imatge de la capra hispanica com a icona emblemàtica del projecte (un altre paral·lelisme amb l’antiga Mancomunidad Turística del Maestrazgo) que pensàvem que a dia d’avui ja estava feliçment superada. Una reflexió: si encara a dia d’avui continuem fent servir els mateixos reclams turístics que fa 50 anys és que alguna cosa s’ha fet malament.

Si analitzem el vocabulari que s’usa, trobem “natura” (49 vegades), “cultura” (19), “fauna” (13 vegades) “global” i “paisatge” (11), “rural” (10), “turisme” (7), “societat” (5), “flora” (1), en un document d’11 fulls amb molta imatge, sobretot de fauna. No hi trobem paraules tan significatives i importants com “sostenibilitat” “just/a” “equitatiu” “digne” “mediambiental” “economia circular” “sobirania alimentària.”

  • El projecte vol posicionar turísticament un territori. I fer-ho com una destinació global, tant pels valors naturals com els culturals.
  • Des dels valors naturals es pretén:
      1. Augmentar les extensions de terreny protegit. Això és un regal enverinat. Tindre més hectàrees protegides pot ser una excusa per limitar-ne l’accés o privatitzar-lo. Potser assistirem a un procés de privatització i concentració de l’espai natural amb l’excusa que la gestió pública ha sigut ineficient?
      2. Gestionar més adequadament la fauna. L’experiència ens demostra que sempre que el ser humà ha intervingut en la fauna els resultats han sigut dubtosos. Per exemple: hi ha un interés evident de crear una macroreserva de caça major en la nostra àrea. Fa poc el Govern valencià va denegar el permís de reserva de caça major de cabra per la zona de Penyagolosa, una àrea emblemàtica que curiosament no toca este projecte. Si un dels referents mundials en turisme de natura per als promotors d’esta iniciativa és Sudàfrica, ja sabem com funciona: reserves de caça, safaris,.. I sí, “gràcies” a les reserves, Sudàfrica ha augmentat significativament el número de tigres. Ahí ho deixo.
  • L’orientació del document és clara en el sentit que pretén afavorir “espectacles naturals” per a la gent de la ciutat. Este document per a mi és una mostra de neoliberalisme aplicat a la ruralitat. Llegiu La transformación neoliberal del mundo rural del professor Cristóbal Kay, especialista en desenvolupament econòmic i rural, sobretot a l’Amèrica Llatina, un dels laboratoris mundials de la política neoliberal aplicada a l’agricultura i als espais naturals, ací, on es promou la concentració de terra, capital i recursos naturals. Només en citaré este fragment, interessant: “Esta potenciación del capital a través de un mayor control sobre la naturaleza y el territorio ha traído consigo una mayor influencia y dominio de las corporaciones transnacionales y del capital en general sobre los asuntos económicos, sociales y políticos, tanto a nivel nacional como internacional”
  • Un dels promotors del projecte és la Fundación Global Nature, amb seu a Las Rozas de Madrid, i entre els seus col·laboradors, a més de la Generalitat Valenciana, estan la Fundación Botín i la Fundación Banco Santander. Es promou el paradigma de subsidiaritat del món rural al món urbà, el qual es vol perpetuar amb el canvi de missatge, ara la moda és “la España vacía”.
  • Sempre que s’ha parlat de colonialisme econòmic al nostre País sempre ha sigut en forma de macroprojectes urbanístics i especuladors en forma d’urbanitzacions amb camps de golf al litoral i amb capital messetari. El Maestrat últimament ha lluitat contra macroprojectes (aeroport, presó, residus tòxics i perillosos, mines, fràquing, Castor, etc.) Tot això per desgràcia no ens ve de nou i per això la gent n’està farta.
  • L’espai natural no s’ha gestionat bé per l’Administració perquè l’ha apartat de la societat rural que és la que històricament el mantenia i explotava, tot això ha afavorit l’expansió de la massa forestal. Però la solució no es deixar-la ara en mans privades.
  • El projecte falla en l’anàlisi, dels territoris, i de les causes de la situació actual. Tant el Maestrat com els Ports tenen les seues dinàmiques culturals i de territori pròpies que els permeten de fer via. Tant Maestrat Viu com la Coordinadora d’Entitats del Maestrat defenen el territori del Maestrat, tal com històricament i lingüísticament és. Després està sempre darrere la intenció de Morella de voler ser també capital del Maestrat (quan no ho ha sigut mai), amb la qual cosa col·labora de manera interessada a la confusió (la societat morellana de caçadors es diu El Maestrazgo). I ara este projecte vol afegir encara més confusió sense ni haver estudiat res el territori abans. A este projecte li sobren Ares, Benassal, Xert, Rossell i Catí, que són del Maestrat.

Dominis_dels_castells_que_integren_el_Maestrat_històric

  • També vull avisar que no compreu el relat de “la España vaciada“, que entenc que és la manera com el neoliberalisme vol que creguem que els nostres pobles depenen de la ciutat, es continua aprofundint en la idea de fer-nos submisos a la vida de ciutat. La ruralitat només té sentit si és independent de cap altra forma de vida, lliure, com sempre ha sigut.  Es tracta de fixar població al món rural, no de fer servilisme a la ciutat. No es tracta que “ens coneguen”, es tracta de com vivim ací i quin futur volem. El subjecte som nosaltres. Ells volen reforçar sempre el missatge que som destinació de salut, pau, natura, tranquil·litat, bon menjar. De donar-los tot el que tenim i que ells no tenen. Als pobles som molt més que això. #orgulldepoble
  • No tot el turisme val per als nostres pobles. Entenc la preocupació creixent cap al turisme, però fora dels macroprojectes continuo pensant que el turisme sostenible i responsable pot ajudar molt el nostre desenvolupament econòmic, com s’ha demostrat en altres zones del planeta. Un turisme pensat des dels nostres pobles i per als nostres pobles. Un turisme on el subjecte i els protagonistes som nosaltres i la nostra manera de veure el món, com sentim, com parlem, com ens expressem. Un turisme respectuós.
  • L’únic que demano és que la societat estiga desperta i activa. Senyors polítics, escolten i ajuden la gent que hi viu i treballa als pobles, passen a escoltar-nos a les nostres cases, tendes i botigues i prenguen nota!

Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

  1. La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.mancomaMAPA
  2. Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.IMG_20190829_084234

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)