La mateixa administració respecta la toponímia oficial?

Des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per manament estatutari, molts han sigut els ajuntaments del país que han decidit adaptar el nom del municipi a la forma valenciana. Tanmateix, este procés ja es podia fer molt abans, de fet, en època preautonòmica, l’Ajuntament de Vinaròs té l’honor de ser el primer del Maestrat (al País Valencià va ser la Font d’en Carròs) que aprovà la seua denominació en valencià allà pel 1980 en ple interinatge de Monsonís en el Consell del País Valencià (fixeu-vos amb l’ortografia que la dreta va imposar en la redacció).

El canvi de denominació del municipi afecta sobretot l’àmbit administratiu, i a poc a poc s’estén als diversos àmbits restants. Tanmateix, al Maestrat, en tenim dos casos actuals que es vulneren de manera flagrant: Atzeneta (del Maestrat) i Vistabella (del Maestrat).

L’ús dels parèntesis no és gratuït, si aneu per carretera, a poc que feu una comprovació d’ull voreu com la major part de senyalètica no respecta la denominació en valencià, sencera.

Atzeneta del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 2 de novembre de 1992, quan apareix publicat l’expedient de canvi en el DOGV. D’acord amb el marc legal d’aquell temps, era la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, actualment encara vigent i sense modificar, qui facultava el Govern Valencià, (posteriorment va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, qui va recollir esta prerogativa, i ja amb l’Estatut d’Autonomia del 2006 actualitzat) a fer complir el tràmit.

Vistabella del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 4 d’agost de 2014, el DOGV el teniu també (en aquell temps es va fer l’intent descarat de canviar el nom al diari oficial).

Per tant la denominació oficial que ha de constar arreu hauria de ser Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat. Ara anem a constatar els fets.

En la CV-15, de titularitat autonòmica, la carretera de la Vall d’Alba a Vilafranca tenim esta senyal

En este cas la solució fàcil seria posar “DEL MAESTRAT” davall de tot.

En la CV-170, de titularitat autonòmica, de la Pelejaneta a Vistabella del Maestrat, en tenim estes altres

En la CV-169, de titularitat provincial, la carretera de Benafigos, curiosament tenim les senyals on es respecta la toponímia oficial, i totes es concentren a l’entrada del poble, si bé amb un matís tipogràfic amb lletra més menuda. Si no em falla la memòria fa uns anys en alguna d’estes senyals algú va ratllar la denominació “Maestrazgo” del topònim Vistabella, fent constar de manera encertada l’actual denominació “Maestrat”.

I ja per acabar, en la CV-165, de titularitat autonòmica, la carretera d’Atzeneta del Maestrat a la Torre d’en Besora en tenim estes altres, amb l’única excepció curiosa de totes, l’única senyal que ho respecta (si bé amb una tipografia sensiblement més petita).

No em valen les excuses que es posa el nom curt per abreujar, hi ha municipis amb una extensió més llarga que ningú es planteja retallar per ocupar tota la senyal, és una qüestió de sensibilitat i respecte cap al municipi sobretot. Més encara tenint en compte que l’aprovació oficial d’Atzeneta del Maestrat és del 1992, i la de Vistabella del Maestrat, més recent, del 2014.

Menció especial es mereix la retolació de les senyals de terme municipal, on el mateix ajuntament pot incórrer en la vulneració de l’ús de la toponímia oficial.

I tampoc em valen les diferents tipografies en la retolació de la senyal, és tot el mateix nom i ha d’anar tot escrit de la mateixa manera, mal que li pese a algú!

Mentrestant les iniciatives culturals particulars i les expressions artístiques locals, per sort, i amb matisos de mida, ho tenen clar:

És responsabilitat de les administracions (diputacions i Generalitat Valenciana) vetllar per l’ús correcte de les denominacions dels nostres municipis, i promoure’n l’ús. I és també responsabilitat de la ciutadania fer vetllar les denominacions correctes, aprovades pels plens municipals i referendades en sengles publicacions al DOGV i al BOE, posteriorment.

Per un municipalisme fort i conscient al Maestrat

Feia temps que tenia ganes d’escriure este article però no trobava el moment adequat per a fer-ho. Ara pareix que sí, per tant, posem fil a l’agulla! 🙂

En el món rural valencià, i més encara al Maestrat, són tres les administracions públiques que intervenen, cada una, evidentment, des de les seues respectives competències que l’ordenament jurídic els concedix: l’autonòmica, la provincial i la municipal.

Analitzem una per una la seua relació amb el món rural i extraurem conclusions:

  • L’autonòmica. La Generalitat Valenciana, des dels més de 30 anys d’autogovern, no ha tingut mai una vocació clara de gestionar el món rural. Si ens atenem als fets, les restriccions sempre han sigut la nota dominant. Pel que fa a ajudes, la gestió dels fons europeus RURALTER-LEADER, la qual ha sigut i continua sent la més criticada pel que molts considerem que ha fomentat el clientelisme en la distribució arbitrària dels fons. Amb les ajudes del SERVEF passa que són útils, però no deixen de ser un parxe, perquè el que es necessita són llocs de treball estables i de qualitat. L’etern debat al voltant dels adl ja cansa (renoven any per any indefinidament? passen a ser personal administratiu mixt? abandonem la rigidesa per a afavorir acomiadaments en els casos de personal acomodat o inútil?). A més, els recursos culturals dels quals són titulars cal dotar-los d’autonomia (autonomia=pressupost) i donar marge d’actuació al territori per a afavorir-ne el desenvolupament territorial. O això o tancar el recurs directament. Per tant, podem convindre en les següents característiques en la relació món rural-administració autonòmica: absència de planificació territorial amb visió integradora, restriccions a l’activitat forestal, imposicions de més controls sanitaris ramaders i de qualitat de l’aigua, absència de representativitat de l’associacionisme rural (més enllà de la Unió de Llauradors i Ramaders) en les reunions multidepartamentals pel que fa a temes que afecten.
  • La provincial. A nivell d’imatge esta administració sempre ha presumit de ser la casa on les reivindicacions rurals s’atenen. Tanmateix, la mirada d’esta institució cap al món rural és condescendent i paternalista. Juguen molt bé la bassa de ser l’administració amb més tresoreria per a distribuir diners també al seu arbitri amb convenis de tot tipus. Històricament els ha anat molt bé guanyar-se favors a canvi d’inversions en els municipis. La subvenció i el clientelisme com a modus vivendi ben gestionat des de la metròpoli.
  • La municipal. Els municipis són l’administració forta en molts països, precisament per la seua proximitat amb els veïns, i recapten molts més impostos, d’esta manera augmenten la seua autonomia i milloren en qualitat i en quantitat els serveis que presten al seu veïnat. Ací, tanmateix, és al contrari. I últimament els municipis han experimentat en les seues carns tota la cruesa de la rigidesa administrativa burocràtica imposada per l’Estat: controls del límit de gasto, pressupostos ajustats, més càrregues administratives i financeres, etc. Tot fet amb la idea d’intervindre les finances municipals, des del poble de 30 habitants fins a les grans urbs, de tal manera que els secretaris-interventors avui en dia fan més d’intervenció que de secretaria. Molts ajuntaments xicotets, ateses les circumstàncies tan restrictives, preferirien tancar les portes directament. Tanmateix, la millora de la situació econòmica ha fet “relaxar” el control, però la impressió que per culpa de quatre mal gestors ho estem pagant tots, encara és present.

A cavall entre el municipi i la província hi ha la mancomunitat. No és administració. Generalment es fa a partir de la unió d’uns quants municipis per a compartir així els serveis, i fer-ne el cost més assequible per a la ciutadania (residus, serveis socials, dependència, turisme, etc.) A dia d’avui s’han fet moltes mancomunitats pel Maestrat, alguna d’estes de molt surrealista pel poc arrelament social i de proximitat entre els seus municipis integrants.

Sempre he defensat que el municipalisme representa els fonaments de l’edifici, i que per això la ciutadania necessita un municipalisme fort. Tanmateix, i tal com van els fets, és a la inversa, i el municipalisme encara viu instal·lat en la subvencionitis i la inèrcia heretada de ser el germà pobre de l’administració. A més, hi ha alcaldies que mantenen una visió poc realista i poc sensata a l’hora de posar clàusules als licitadors en els plecs corresponents en la licitació de l’arrendament o concessió en l’explotació de locals o recursos municipals.

Només amb un municipalisme fort i conscient, unit en la reivindicació (de comarca, infraestructures, etc.), amb alcaldies orgulloses i amb l’autoestima de ser els màxims representants municipals (i no els delegats d’altres administracions), només amb això ja hi hauria prou perquè el món rural començara a agafar volada i a creure-s’ho. La solució ve de nosaltres. Cal més autonomia municipal. El món rural necessita municipis forts, ben gestionats (que es dediquen només a la gestió i recaptació dels impostos dels veïns), que donen suport a les iniciatives veïnals (cal un teixit social fort) i que afavorisquen l’autogestió social i cultural sense cap intervencionisme de cap tipus. L’experiència demostra que els projectes que naixen de la societat i s’hi desenvolupen, són els que més èxit tenen, precisament per l’alt grau d’implicació que hi ha. Afavorir l’empoderament de la població. Ahí està la clau.

En definitiva el món rural necessita menys condescendència, menys paternalisme; i més inversió, més proximitat de gestió administrativa, més escolta activa. Més poder, en definitiva.