Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

1. La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.
2. Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)

Món rural contra món urbà

Vos deixo un article meu del 2009, que, malgrat tot, és plenament vigent: fràquing, projectes de línies d’alta tensió, l’enganyifa del Castor… Continua l’espoli.

[article publicat a Aiguaclara, número 15. Primavera 2009]

Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà

Este escrit pretén, a través de la història, fer veure la relació que sempre hi ha hagut entre el mas, el poble i la ciutat, com a llocs d’assentament humà i de fonts de riquesa. A més, també s’hi exposaran una sèrie de greuges i de reivindicacions històriques, fruit de les tensions i de la conflictivitat que sempre ha existit entre el món rural i el món urbà.

En tota esta relació mas-poble-ciutat, les dos primeres representen el món rural mentre la ciutat és el món urbà.

Històricament, el mas era el centre al voltant del qual s’organitzava la vida econòmica i familiar, d’ahí ve la frase: “Tots venim d’un mas.” L’activitat econòmica era l’agricultura i la ramaderia. L’economia era de subsistència, allò que es produïa es consumia o es bescanviava per altres béns. Totes les activitats econòmiques que s’hi portaven a terme corresponien al sector primari, és a dir, el sector econòmic menys productiu per a l’Estat.

(Pensem sempre que l’Estat és com una empresa, i una empresa sempre mira pels seus interessos, a l’Estat li convé més el consum, que hi haja més circulació de diners perquè així pot recaptar més impostos, per això les polítiques dels estats sempre van més dirigides al sector terciari, el de serveis, que al sector primari, el relacionat amb les activitats econòmiques al camp).

El País Valencià, a la dècada dels 50, era una territori agrari i pobre. Hi havia més pes demogràfic als pobles, fruit d’esta realitat agrària, encara que la gent dels pobles, segons l’època de l’any, també baixava a la plana o a la costa a faenejar amb treballs temporers en la taronja o la bajoca. La indústria era escassa, a més la mà d’obra de les ciutats ja cobria perfectament qualsevol nova oportunitat de feina. Hi havia emigració, però era interna, no venien d’altres països a ocupar llocs de treball.

A la dècada dels 60-70, el context polític era el d’una dictadura. Franco manava però no aconseguia trobar els mecanismes per tal de generar riquesa en la població. Per sort per al dictador, el context internacional l’afavoria, ja que els Estats Units van tindre en Franco i Espanya els seus principals aliats contra el comunisme. Els americans van obtindre permisos per instal·lar bases aèries en territori espanyol, i a canvi d’això, van destinar grans quantitats de diners a les arques de l’Estat.

L’ingrés d’estos diners a favor de l’Estat va implicar un colp dur en la demografia dels pobles. L’Estat, en l’afany de generar riquesa en la població i afavorir així el consumisme, va programar els plans de desenvolupament. D’esta manera es pretenia que dos sectors econòmics com la indústria i el turisme, del sector terciari, iniciaren una nova etapa de reactivació de l’economia. No cal dir que si es reactiva l’economia, s’afavoreix el consumisme, i el principal beneficiat és l’Estat, que redueix el dèficit.

Una de les actuacions d’estos plans de desenvolupament va representar la creació de les primeres indústries taulelleres en el triangle l’Alcora-Onda-Vila-real. A més, pobles tan mariners com Benicàssim van començar a veure transformada la seua fesomia pel turisme.

Estes noves indústries van generar una mà d’obra que no podia ser satisfeta només amb gent de la capital. Per este motiu, molta gent dels pobles va abandonar llar i família i se’n va anar a la ciutat, a instal·lar-se en barris perifèrics. A Castelló, la gent dels pobles es va instal·lar a barris a la part de dalt de l’antiga estació de tren, com Crèmor, o la quadra la Salera.

Este fenomen d’emigració del món rural al món urbà va ser conegut com la diàspora. Molts dels emigrants rurals d’aquell temps encara mantenen lligams al poble, d’altres, en canvi, s’han urbanitzat completament, oblidant-se els orígens. El motiu que empenyia estes persones a emigrar a la ciutat era el fet de passar de les dures condicions de vida del camp a una millor qualitat de vida.

Si s’observa l’evolució demogràfica de cada poble, hi veurem una davallada molt forta en la dècada dels 60-70, precisament arran d’este fet. Moltes escoles rurals van tancar les portes. La població va baixar tant, que fins i tot es dubte que recupere mai el mateix nivell de població que hi havia abans. En uns altres casos la davallada va ser tan traumàtica que va implicar l’absoluta despoblament.

Este esdeveniment representa el primer greuge històric de la ciutat amb el món rural. El primer deute històric. La gent del camp se’n va anar a la ciutat per tal de fer-la progressar més. Amb la suor de la gent que va emigrar del camp, la ciutat va prosperar.

Això no s’ha reconegut mai, i dubto que es reconega. Ningú, ni els representants polítics, admetran mai este fet.

Els anys han passat, el temps també, i ens hem trobat en la situació actual. La ciutat, per tal de continuar el progrés, s’ha vist obligada a consumir tanta energia que han hagut de buscar altres fonts d’energia que no tenien a l’abast. Les mines, els molins de vent eòlics, les plaques solars són fonts d’energia que abasteixen els seus principals consumidors, la ciutat i la indústria. La ciutat consumeix i el món rural l’abasteix. La ciutat continua malgastant, l’entorn rural es continua degradant.

I ací tenim el segon greuge històric, el segon deute històric.

Però ara sembla que la cosa no eixirà tan bé per als uns. Els pobles s’han adonat que la situació no pot continuar com sempre, la riquesa a la ciutat, i nosaltres què? Per això, per exemple, s’han proposat d’apujar els impostos a les empreses dels aerogeneradors o crear els fons de compensació. Si no tenim altre remei que suportar els escandalosos aerogeneradors o l’aeroport, almenys que paguen per això, i pel primer greuge històric també, ja de pas. Algú se n’havia d’encarregar de pagar-ho tot, no?

I lògicament el que demanem tots els que vivim al poble és que els diners dels fons de compensació revertisquen en la millora de serveis per a la gent de poble, millora de la xarxa d’internet, més i millor ocupació… Perquè viure al poble no hauria de continuar sent un greuge com fins ara. Perquè tots els qui decidim de continuar vivint al poble no hauríem de continuar sent ciutadans de segons divisió per a l’administració.