La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

  • Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

  • El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

  • En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

  • En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

  • Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

  • Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

  • Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

  • Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

  • Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

  • És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

  • Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

  • Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

  • Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

  • Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉

Casa barata en pueblo despoblado!

El periòdic Mediterráneo últimament ens regala titulars molt sucosos a la gent de poble. Una vegada iniciada la col·lecció Ruralia amb la primera versió del thriller, Magdalena festa plena, ara arriba la segona versió, titulada Se vende una casa en el pueblo por 9.000 euros. Vos recomano la lectura tant de l’un com de l’altre per tal que tingueu clara la visió que des de la capital, i fomentada per este periòdic, es té dels pobles.

Senyors del Mediterráneo, vos invito a:

  1. Llegir-vos l’article Dret a la vida als nostres pobles, publicat a esta web no fa gaire temps.
  2. Reflexionar sobre el tractament que fan de la seua notícia no és el correcte, fan de corretja de transmissió de les immobiliàries, les quals, com a empresa que són, busquen lucrar-se, evidentment.
  3. El fons de la qüestió és el despoblament, el qual el tracten amb esta frase lapidària “Si tiene algo de dinero en el banco y siempre le ha gustado la vida en el pueblo, aunque sea solo para pasar las vacaciones de verano y algún puente durante el año, este es su momento.” Molt desafortunat, senyors. O siga que els pobles són per a vacances i algun que altre temps mort durant l’any, no? Això ja ho sabíem molts dels qui vivim tot l’any al poble, però anunciar-ho d’esta manera tan descarada…

Vulguem o no vore-ho, el destí que les nostres administracions (local, provincials, autonòmiques i estatals) han brindat als nostres pobles, és l’extermini silenciós, el despoblament. Som un gasto excessiu per a ells, i per això prefereixen convertir-nos en ciutadans de segona. No he vist cap política decidida, ni una sola mesura, positiva, en els últims anys, que vaja de front a resoldre el problema en qüestió. Les subvencions no valen per a res, directament. Són un brindis al sol. Els alcaldes es desviuen per a fer pobles bonics, sí, però i dels veïns què hi ha? Els pobles els fem la gent, sense gent no hi ha poble. Veig com hi ha pobles on es desviuen més pels turistes que per donar benestar i qualitat de vida als residents. Molt trist. El paradigma de poble buit cartó pedra és Mirambell. Ahí volem arribar?

Mentre que els qui fan política visquen a ciutat i participen d’alguna manera d’eixa visió i del modus vivendi capitalí, no hi tenim res a fer. O capgirem el paradigma des de la base, amb la participació i inclusió en les polítiques dels agents del món rural, o estem perduts.

Que no ens enganyen per més actes i paraules buides de contingut, el futur dels nostres pobles està escrit des de fa dècades, i l’article del Mediterráneo ho ha dit molt bé: Se buscan pueblos llenos de gente rica y de ciudad para fin de semana, vacaciones de verano y puentes.

Gràcies Mediterráneo per la claredat una vegada més, i com va dir aquell… no hase falta desir nada más!

Dret a la vida als nostres pobles

[article publicat a la revista Aiguaclara, any 2013-2014]

Se’n va una manera d’entendre el món, d’entendre la terra, el país, els costums, la tradició, se’n va una manera de ser. Potser no ens adonem però els nostres pobles patixen una costant disminució en el número d’habitants. Eixa davallada té dos efectes principalment:

  1. Per a l’Administració és un motiu de molt de pes per a deixar els nostres pobles abandonats a la seua sort, sense serveis bàsics.

  2. Per a nosaltres implica una despersonalització absoluta en la vida dels nostres pobles.

Deixeu-me que explique primer este darrer punt. Davant de la nostra gent gran s’adopten diferents actituds, l’una és propera, amiga, empatitza amb la gent gran. Entenem la gent gran com a posseïdora d’un vast coneixement de la nostra terra, la història, els costums, les tradicions (tants anys de vida donen per a molt!) i també la llengua, ells són posseïdors d’un llenguatge viu, ric, un llenguatge que no recullen els diccionaris. Ells són la gent que fa poble, de veritat, perquè no s’entendria la vida a tal carrer sense la xarrada asseguts al seu costat, o asseguts a taula, o la partida a les cartes, o la cacera amb la seua companyia, tots bons moments. Nosaltres, la joventut, els necessitem a ells; i ells ens necessiten a nosaltres. Malauradament sempre se n’adona u d’això quan ja no hi són. Per això sempre s’ha d’aprofitar u de tindre la seua companyia al nostre costat, ells són un exemple de saber estar, de bones formes, maneres, de respecte, de tractar bé i sentir-se ben tractat.

L’altra actitud que sovint es mostra cap a la gent gran és la d’absoluta alienació, d’ignorància i indiferència, quan no menyspreu per la seua condició, estat físic i edat.

Per això quan es mor algú, se’n va no només una part de cadascú de nosaltres, sinó també se’n va un poc del nostre poble o del mas. La vida al poble es despersonalitza, perd referents, perd la seua gent. I sempre costa de trobar-ne de nous.

Sobre el primer punt que he comentat més amunt relatiu a l’Administració, i al fil de l’article publicat al blog de Pere Escobar Solsona, de Benafigos, del qual vos en recomano la lectura, cal dir que sempre que es parla d’abandonament d’un poble, se situa el primer pas en el tancament de l’escola. Això cal tindre-ho molt clar.

Hem d’avisar i hem de ser molt conscients, que en la situació actual de retallades de serveis públics i bàsics (educació i sanitat), els nostres pobles són els primers perjudicats i estan en el punt de mira de l’Administració, per això els alcaldes, com a representants dels pobles, són els responsables que han d’evitar el tancament de les escoles i són a ells als qui hem d’exigir pressió davant l’Administració per a defendre la viabilitat dels nostres pobles. Això tampoc no ho hem d’oblidar perquè un poble sense escola és un poble que està més a prop de la desaparició.

A banda de les escoles, el recent tancament del Cicle Superior d’Administració i Finances de l’Institut de Sant Mateu, per exemple, és un clar avís per a navegants. Qui vulga estudis, a la ciutat!

L’altre pilar de l’estat del benestar, la sanitat, també afecta els nostres pobles. Amenaces de tancament d’unitats mòbils, trasllat d’unitats d’atenció primària, empitjorament de l’atenció mèdica.

Fins i tot s’amenaça obertament de tancar o fusionar ajuntaments sota el pretext d’una millora en l’eficàcia administrativa, sense ni pensar que ahí hi viu gent que té el mateix dret a ser atés per l’Administració que qualsevol altra persona a ciutat. Tots paguem impostos, no? En este sentit, la visió que ens dóna la nova llei de reforma de l’administració local no és esperançadora, malauradament.

És evident que mentre les coses anaven bé i les arques de les nostres administracions tenien diners, els nostres pobles no eren un problema. ARA SÍ. I cal dir-ho fort i clar.

Per tal d’estalviar-me línies i lletres i facilitar-vos les coses, al número 15 d’Aiguaclara, pels anys 2009 (com passa el temps…), trobareu l’article “Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà” on vaig descriure com als anys 50 es va accelerar el procés de despoblament als nostres pobles. És curiós com la història es repeteix, com un cercle viciós, però a dia d’avui s’accentua el cicle, amb el problema afegit que els nostres pobles encara no s’han recuperat d’aquella davallada, la qual cosa els pot provocar una mort segura, si no hi posem remei.

Ací vos deixo unes preguntes per si algú té ganes de cavil·lejar:

  1. Penseu veritablement que les administracions tenen un interés real a l’hora de mantindre els nostres pobles, més encara quan els nostres pobles no generen ingressos a l’Estat?

  2. Penseu realment que les administracions fan prou per a afavorir la fixació de població als pobles?

Món rural contra món urbà

Vos deixo un article meu del 2009, que, malgrat tot, és plenament vigent: fràquing, projectes de línies d’alta tensió, l’enganyifa del Castor… Continua l’espoli.

[article publicat a Aiguaclara, número 15. Primavera 2009]

Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà

Este escrit pretén, a través de la història, fer veure la relació que sempre hi ha hagut entre el mas, el poble i la ciutat, com a llocs d’assentament humà i de fonts de riquesa. A més, també s’hi exposaran una sèrie de greuges i de reivindicacions històriques, fruit de les tensions i de la conflictivitat que sempre ha existit entre el món rural i el món urbà.

En tota esta relació mas-poble-ciutat, les dos primeres representen el món rural mentre la ciutat és el món urbà.

Històricament, el mas era el centre al voltant del qual s’organitzava la vida econòmica i familiar, d’ahí ve la frase: “Tots venim d’un mas.” L’activitat econòmica era l’agricultura i la ramaderia. L’economia era de subsistència, allò que es produïa es consumia o es bescanviava per altres béns. Totes les activitats econòmiques que s’hi portaven a terme corresponien al sector primari, és a dir, el sector econòmic menys productiu per a l’Estat.

(Pensem sempre que l’Estat és com una empresa, i una empresa sempre mira pels seus interessos, a l’Estat li convé més el consum, que hi haja més circulació de diners perquè així pot recaptar més impostos, per això les polítiques dels estats sempre van més dirigides al sector terciari, el de serveis, que al sector primari, el relacionat amb les activitats econòmiques al camp).

El País Valencià, a la dècada dels 50, era una territori agrari i pobre. Hi havia més pes demogràfic als pobles, fruit d’esta realitat agrària, encara que la gent dels pobles, segons l’època de l’any, també baixava a la plana o a la costa a faenejar amb treballs temporers en la taronja o la bajoca. La indústria era escassa, a més la mà d’obra de les ciutats ja cobria perfectament qualsevol nova oportunitat de feina. Hi havia emigració, però era interna, no venien d’altres països a ocupar llocs de treball.

A la dècada dels 60-70, el context polític era el d’una dictadura. Franco manava però no aconseguia trobar els mecanismes per tal de generar riquesa en la població. Per sort per al dictador, el context internacional l’afavoria, ja que els Estats Units van tindre en Franco i Espanya els seus principals aliats contra el comunisme. Els americans van obtindre permisos per instal·lar bases aèries en territori espanyol, i a canvi d’això, van destinar grans quantitats de diners a les arques de l’Estat.

L’ingrés d’estos diners a favor de l’Estat va implicar un colp dur en la demografia dels pobles. L’Estat, en l’afany de generar riquesa en la població i afavorir així el consumisme, va programar els plans de desenvolupament. D’esta manera es pretenia que dos sectors econòmics com la indústria i el turisme, del sector terciari, iniciaren una nova etapa de reactivació de l’economia. No cal dir que si es reactiva l’economia, s’afavoreix el consumisme, i el principal beneficiat és l’Estat, que redueix el dèficit.

Una de les actuacions d’estos plans de desenvolupament va representar la creació de les primeres indústries taulelleres en el triangle l’Alcora-Onda-Vila-real. A més, pobles tan mariners com Benicàssim van començar a veure transformada la seua fesomia pel turisme.

Estes noves indústries van generar una mà d’obra que no podia ser satisfeta només amb gent de la capital. Per este motiu, molta gent dels pobles va abandonar llar i família i se’n va anar a la ciutat, a instal·lar-se en barris perifèrics. A Castelló, la gent dels pobles es va instal·lar a barris a la part de dalt de l’antiga estació de tren, com Crèmor, o la quadra la Salera.

Este fenomen d’emigració del món rural al món urbà va ser conegut com la diàspora. Molts dels emigrants rurals d’aquell temps encara mantenen lligams al poble, d’altres, en canvi, s’han urbanitzat completament, oblidant-se els orígens. El motiu que empenyia estes persones a emigrar a la ciutat era el fet de passar de les dures condicions de vida del camp a una millor qualitat de vida.

Si s’observa l’evolució demogràfica de cada poble, hi veurem una davallada molt forta en la dècada dels 60-70, precisament arran d’este fet. Moltes escoles rurals van tancar les portes. La població va baixar tant, que fins i tot es dubte que recupere mai el mateix nivell de població que hi havia abans. En uns altres casos la davallada va ser tan traumàtica que va implicar l’absoluta despoblament.

Este esdeveniment representa el primer greuge històric de la ciutat amb el món rural. El primer deute històric. La gent del camp se’n va anar a la ciutat per tal de fer-la progressar més. Amb la suor de la gent que va emigrar del camp, la ciutat va prosperar.

Això no s’ha reconegut mai, i dubto que es reconega. Ningú, ni els representants polítics, admetran mai este fet.

Els anys han passat, el temps també, i ens hem trobat en la situació actual. La ciutat, per tal de continuar el progrés, s’ha vist obligada a consumir tanta energia que han hagut de buscar altres fonts d’energia que no tenien a l’abast. Les mines, els molins de vent eòlics, les plaques solars són fonts d’energia que abasteixen els seus principals consumidors, la ciutat i la indústria. La ciutat consumeix i el món rural l’abasteix. La ciutat continua malgastant, l’entorn rural es continua degradant.

I ací tenim el segon greuge històric, el segon deute històric.

Però ara sembla que la cosa no eixirà tan bé per als uns. Els pobles s’han adonat que la situació no pot continuar com sempre, la riquesa a la ciutat, i nosaltres què? Per això, per exemple, s’han proposat d’apujar els impostos a les empreses dels aerogeneradors o crear els fons de compensació. Si no tenim altre remei que suportar els escandalosos aerogeneradors o l’aeroport, almenys que paguen per això, i pel primer greuge històric també, ja de pas. Algú se n’havia d’encarregar de pagar-ho tot, no?

I lògicament el que demanem tots els que vivim al poble és que els diners dels fons de compensació revertisquen en la millora de serveis per a la gent de poble, millora de la xarxa d’internet, més i millor ocupació… Perquè viure al poble no hauria de continuar sent un greuge com fins ara. Perquè tots els qui decidim de continuar vivint al poble no hauríem de continuar sent ciutadans de segons divisió per a l’administració.