Uncategorized – Pau i Guerra

La mateixa administració respecta la toponímia oficial?

Des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per manament estatutari, molts han sigut els ajuntaments del país que han decidit adaptar el nom del municipi a la forma valenciana. Tanmateix, este procés ja es podia fer molt abans, de fet, en època preautonòmica, l’Ajuntament de Vinaròs té l’honor de ser el primer del Maestrat (al País Valencià va ser la Font d’en Carròs) que aprovà la seua denominació en valencià allà pel 1980 en ple interinatge de Monsonís en el Consell del País Valencià (fixeu-vos amb l’ortografia que la dreta va imposar en la redacció).

El canvi de denominació del municipi afecta sobretot l’àmbit administratiu, i a poc a poc s’estén als diversos àmbits restants. Tanmateix, al Maestrat, en tenim dos casos actuals que es vulneren de manera flagrant: Atzeneta (del Maestrat) i Vistabella (del Maestrat).

L’ús dels parèntesis no és gratuït, si aneu per carretera, a poc que feu una comprovació d’ull voreu com la major part de senyalètica no respecta la denominació en valencià, sencera.

Atzeneta del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 2 de novembre de 1992, quan apareix publicat l’expedient de canvi en el DOGV. D’acord amb el marc legal d’aquell temps, era la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, actualment encara vigent i sense modificar, qui facultava el Govern Valencià, (posteriorment va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, qui va recollir esta prerogativa, i ja amb l’Estatut d’Autonomia del 2006 actualitzat) a fer complir el tràmit.

Vistabella del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 4 d’agost de 2014, el DOGV el teniu també (en aquell temps es va fer l’intent descarat de canviar el nom al diari oficial).

Per tant la denominació oficial que ha de constar arreu hauria de ser Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat. Ara anem a constatar els fets.

En la CV-15, de titularitat autonòmica, la carretera de la Vall d’Alba a Vilafranca tenim esta senyal

En este cas la solució fàcil seria posar “DEL MAESTRAT” davall de tot.

En la CV-170, de titularitat autonòmica, de la Pelejaneta a Vistabella del Maestrat, en tenim estes altres

En la CV-169, de titularitat provincial, la carretera de Benafigos, curiosament tenim les senyals on es respecta la toponímia oficial, i totes es concentren a l’entrada del poble, si bé amb un matís tipogràfic amb lletra més menuda. Si no em falla la memòria fa uns anys en alguna d’estes senyals algú va ratllar la denominació “Maestrazgo” del topònim Vistabella, fent constar de manera encertada l’actual denominació “Maestrat”.

I ja per acabar, en la CV-165, de titularitat autonòmica, la carretera d’Atzeneta del Maestrat a la Torre d’en Besora en tenim estes altres, amb l’única excepció curiosa de totes, l’única senyal que ho respecta (si bé amb una tipografia sensiblement més petita).

No em valen les excuses que es posa el nom curt per abreujar, hi ha municipis amb una extensió més llarga que ningú es planteja retallar per ocupar tota la senyal, és una qüestió de sensibilitat i respecte cap al municipi sobretot. Més encara tenint en compte que l’aprovació oficial d’Atzeneta del Maestrat és del 1992, i la de Vistabella del Maestrat, més recent, del 2014.

Menció especial es mereix la retolació de les senyals de terme municipal, on el mateix ajuntament pot incórrer en la vulneració de l’ús de la toponímia oficial.

I tampoc em valen les diferents tipografies en la retolació de la senyal, és tot el mateix nom i ha d’anar tot escrit de la mateixa manera, mal que li pese a algú!

Mentrestant les iniciatives culturals particulars i les expressions artístiques locals, per sort, i amb matisos de mida, ho tenen clar:

És responsabilitat de les administracions (diputacions i Generalitat Valenciana) vetllar per l’ús correcte de les denominacions dels nostres municipis, i promoure’n l’ús. I és també responsabilitat de la ciutadania fer vetllar les denominacions correctes, aprovades pels plens municipals i referendades en sengles publicacions al DOGV i al BOE, posteriorment.

Resum i reflexions. Valencianisme i Trobada d’entitats del Maestrat

Els dies 20 i 21 de setembre de 2019 i en el mateix escenari, la Sala d’Actes de Caixa Benicarló, vaig tindre l’ocasió de participar en dos actes diferents. El divendres organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el dissabte per la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, als quals des d’ací els agraïsc públicament la invitació com a Maestrat Viu.

L’acte de divendres girava al voltant de la col·laboració que des de Maestrat Viu vam fer en la Declaració Valencianista, document actualitzat per l’ACV Tirant lo Blanc. La meua intervenció va vincular dos dels aspectes dels quals vam tractar en la Declaració: la vertebració i les infraestructures. Donant per sabut l’estat actual de les infraestructures (viàries, ferrocarril) em vaig centrar en un punt que és clau per entendre la situació actual del País Valencià: la vertebració. Partint del fet que el PV és un territori que no està cohesionat ni vertebrat vaig incidir en la comarcalització com l’eterna qüestió pendent. Sempre des de la visió del Maestrat:

Absència de planificació històrica sobre el territori. Les diputacions són l’obstacle més greu i el topall al qual s’han d’afrontar les aspiracions de supervivència del món rural. Des de sempre s’ha tingut la visió capitalina i centralista d’oferir als veïns del món rural macroprojectes de divers tipus (aeroport, fràquing, abocadors de residus tòxics i perillosos, incineradores, mines). Tot això ha fomentat la pràctica de polítiques despobladores, més encara amb les males pràctiques que històricament ha tingut la institució (clientelisme, caciquisme, amiguisme, etc.) de cara amb el territori.
Dit això, tots sabem que hi ha unes institucions que han sigut les principals promotores del despoblament al Maestrat. Però a mi no em val el perdó dels seus representants polítics, són els partits polítics qui els sustenten (els uns amb major grau que els altres) qui públicament haurien de demanar perdó. I ja siga dit de pas, el valencianisme polític també té part de culpa perquè no ha sabut mai oferir al territori un producte atractiu per al qual ser votat. Més encara quan sempre, als altres racons del PV em demanem que com pot ser que al Maestrat que és una comarca valencianoparlant, el valencianisme polític té tan poca presència. Cal fer autocrítica.
Vaig proposar encetar un procés de comarcalització urgent per començar a assentar les bases per a planificar el territori i perquè la Generalitat Valenciana té la competència plena en organització del territori. Este procés ha de partir de la base del reconeixement d’unes comarques històriques en el PV. El Maestrat, com a comarca que va mostrar una voluntat històrica en administrar i gestionar el seu territori mitjançant les Setenes o comunitats d’herbatge (unions de set viles que gestionaven impostos a l’Encomanador sobre pas de raberes i bestiar per assagadors, pous, fonts, herba) és una comarca històrica i per tant, la Generalitat Valenciana hauria de descentralitzar serveis creant un Consell General del Maestrat amb competència plenes en llengua i cultura, i d’altres transferides com gestió de residus. A banda de la creació d’este ens, cal augmentar el pressupost al municipalisme, transferint competència i diners de les diputacions. Ajuntaments amb més pressupost, generen més riquesa al seu voltant i fixen més la població=RECEPTA ANTIDESPOBLAMENT.

El dissabte 21 vaig participar en la taula redona sobre cultura i comarca en la qual vaig aportar la visió sobre la comarca des de Maestrat Viu, una visió sempre positiva i engrescadora. Companys van plantejar les problemàtiques en la gestió cultural: manca d’un pressupost que et permeta autonomia financera per poder promoure els teus projectes, manca de coordinació entre municipis per poder compartir actuacions culturals/musicals per tal d’abaratir costos, comportament absurd d’organismes autonòmics en gestió cultural que es neguen a descentralitzar actes, arbitrarisme en la creació de mancomunitats afins en color polític, la qüestió entre professionalisme contra voluntarisme en l’activisme cultural, els greuges que l’Administració ha tingut en els municipis (Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, la Serratella, les Coves de Vinromà) per la nefasta organització territorial que els obligava a compartir comarca amb centres de població industrials o capitals provincials…

La següent taula redona sobre economia i comarca va estar també molt entretinguda i interessant: entrebancs legals, l’absència de mà d’obra local per les abundants subvencions d’ocupació a ajuntaments que deixen les pimes sense opció de poder contractar personal del poble, absència de gas i fibra òptica en els polígons industrials de Benicarló, absència de mà d’obra qualificada, absència d’estudis estratègics sobre economia, competència deslleial en pisos i apartaments turístics,… Però sobretot la que més em va marcar va ser la impossibilitat d’etiquetar “Maestrat” en els vins o olis, pel fet que Maestrat no és una denominació legal (entenc que com a tal hauria de figurar en la sacrosanta Constitució). Em va encantar escoltar l’opinió de gent emprenedora, a la qual recomanaria que els portaren de visita a instituts perquè poden aportar sempre la seua visió interessant de la realitat del món laboral a l’alumnat.

Em quedo també amb la impressió que l’activisme cultural i els partits polítics van a ritmes i velocitats diametralment oposats per desgràcia. Dos mons molt diferents.

En resum, un cap de setmana ben complet, cultura i comarca al centre de tot.

Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.
Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)

Entrevista amb Mario Rufaste, de Lengua Viua, sobre la situació actual de l’aranés

Durant la meua estada al juliol a Aran em va encantar trobar-me araneses i aranesos compromesos amb el seu futur com a poble i amb la seua llengua, persones que practiquen l’activisme lingüístic per convicció. Una d’estes persones és Mario Rufaste, amb qui a més també compartisc ofici i passió, la muntanya, ja que som guies de muntanya. No hi ha millor guia que ell per deixar-vos dur al PN d’Aigüestortes!

Adjunt compartisc l’entrevista que li vaig fer el 28 de juliol de 2019 moments abans de començar la Corsa Aran per sa Lengua.

*************************************

Bon dia, estem ací al Montgarri amb Mario Rufaste del col·lectiu Lengua Viua, i avui celebrem el que és la Corsa Aran per sa Lengua, una marxa a peu des de diferents racons de la Val d’Aran que es fa per promoure l’ús social de l’aranés.

(PF) Mario, actualment quina és la situació de l’aranés respecte del català i el castellà?

(MR) Hola, molt bon dia. La situació ara mateix de l’aranés respecte del català i el castellà és que està molt poc potenciada. Sí que localment, en el que és la Val d’Aran, és una llengua obligatòria i és la que es fa servir a nivell constitucional, però després tot el que és fora de la Val d’Aran, el que és Catalunya i l’Estat espanyol, està reconeguda però no està potenciada per poder-te protegir tu mateix en aquests estats.

(PF) Quina és la situació ara mateix de l’aranés en l’ensenyament?

(MR) Sí, en aquest cas a la Val d’Aran els nens des que neixen fins que acaben Primària, Secundària fins a 4t d’ESO, a la Val d’Aran sí que tenen estipulat en aquest cas que siga una llengua obligatòria, que la té que fer tothom sigui d’on sigui i estiga aquí a la Val d’Aran. Una vegada ja ha passat aquest estat, que van a la Universitat, ara sí que és una forma voluntària o de les institucions on estudien ells.

(PF) Penses que es fa prou per l’aranés o es podria millorar alguna cosa, com ho veus?

(MR) Fa uns anys enrere sí que no es feia gaire cosa però justament amb el col·lectiu que estem ara mateix que és Lengua Viua, que som un grup de gent que de forma voluntària cada cop anem fent més actes, més activitats, de manera que el que volem és intentar promocionar l’aranés i incentivar els nois joves i les famílies joves que s’apuntin a col·laborar amb nosaltres i d’aquesta forma fer una gran família per tal de potenciar l’ús de l’aranés i que no es perdi sinó que es faci més gran. Sí que és veritat que l’aranés a la Vall d’Aran està bastant conservat i podem dir que es parle en tota la població un 70-75% que el parlen i el protegeixen. En la cursa que fem avui, la Corsa per sa lengua, es pot veure reflectit com malgrat tot tenim molt de suport, no tant així a nivell espanyol i català, on tanmateix sí que està reconeguda la llengua, però si anem cap a França, els primers pobles francesos sí que conserven dialectes de l’occità i llavors ens fan bastant suport aquí al costat, com és el cas aquest 2019 on des de la part baixa del Baish Aran es preveu que vingui un grup francés a fer-nos companyia en la ruta d’avui.

(PF) En els anys anteriors em consta que el Tribunal Constitucional va tombar alguna proposta de llei per a afavorir l’aranés, per això et volia preguntar si penses que l’aranés té garantida la supervivència en l’actual sistema jurídic espanyol.

(MR) A nivell constitucional es va reconéixer l’aranés, tot i que en els anys següents sí que és veritat que la situació estava en stand-by, cap arrere i cap avant, que no s’acabava de reconéixer. Ara mateix està reconeguda, el que passa és que a Catalunya està en una situació indefinida. A l’Estat espanyol sí que sembla que està reconeguda actualment.

(PF) Com a organitzador de l’acte m’agradaria que feres una valoració de la trajectòria d’estes Corses d’Aran per sa Lengua.

(MR) A nivell personal és el 13é any que porto seguit. Vaig començar en l’edició 13, ara estem a la 26 fent-la, i d’aquests 13 en porto 3 al col·lectiu Lengua Viua. Som una Junta d’uns 15-20 membres, de forma voluntària, sense cap objectiu econòmic. Any rere any la xifra de participants va pujant, el primer any que vaig sortir érem 15-20 persones i ara mateix cada any ha anat pujant. L’any passat des del Montgarri van eixir des de les 35-40 persones, i avui a 25 de juliol de 2019 crec que anirem voltant sobre les 50-60 persones des del primer punt de partida. I després remarcar el que hem dit al principi de l’entrevista, que des de el Baish Aran vindrà un grup francés a fer suport. En principi la Corsa va augmentant, el que indica el suport creixent cap a l’aranés perquè els joves cada cop s’involucrin més.

(PF) A tot açò cal dir que la Corsa per Aran ix de tres punts diferents, si no m’enganyo, abarca tot el que és la Vall d’Aran, el Montgarri, el Baish Aran i el port de Vielha, i es reuneixen tots al final a Vielha, on se fa una gran festa.

(MR) Així és. Sortim des d’eixos tres punts. A les 8 de la nit fem l’arribada i allà es fa un concert en llengua occitana. Per tothom qui ha vingut i no ho sap, l’occità és la mare de totes les llengües: l’aranés i altres cinc dialectes, i és una forma de disfrutar i fer-nos conéixer.

(PF) Molt bé, doncs moltes gràcies Mario pel temps dedicat a l’entrevista i comencem la Corsa!

(MR) De res! A tu per l’interés!

“Qui ten era lengua ten era clau” (Frederic Mistral) és el lema de les Corses per Aran.

dav — Participants arribant a Vielha una vegada hem passat per Bagergue, Arties, Tredòs, Garós, Salardú, Escunhau, Casarilh, Betren,…

dav — Final de festa amb el grup occità Nadau.

La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉

El franquisme sociològic

Este article sobre el franquisme sociològic feia temps que el volia escriure. I el volia escriure perquè este fenomen afecta tota la societat, sense distingir ni classes socials, ni procedència (rural o urbana); el que sí té en comú, diguem-ho clar, és que afecta tota la societat nascuda dins del límits territorials d’Espanya.

Què és el franquisme sociològic? El concepte, de moment, no ha fet la sort. De vegades se’l coneix amb la paràfrasi “el franquisme després de Franco”, potser això ja ens dona alguna pista de la incomoditat que provoca el terme. El seu origen el situem en les últimes voluntats del dictador, quan deia allò “lo dejo todo atado, bien atado” ja sabia ell a què es referia.

De totes maneres, el franquisme sociològic podríem definir-lo com la imbricació d’una sèrie d’estructures, que provenen totes d’oligarquies i aristocràcia molt relacionades amb l’Antic Règim, que mouen els fils del pensament i dels corrents ideològics que ells entenen com a mainstream, i que evidentment afavoreixen els seus interessos com a classe. Estes estructures les trobem a tots els nivells, des de l’organització administrativa de l’Estat (des de les clavegueres fins i tot), passant per l’església i els mitjans de comunicació. El franquisme sociològic ho impregna tot.

Quines característiques té el franquisme sociològic? Conservadorisme, puritanisme, espanyolisme, tradicionalisme. Tradicionalisme entés com una defensa exagerada de la tradició. Bàsicament totes les característiques pròpies de la dictadura, que juntament amb tantes altres coses (començant pels polítics que d’un dia a un altre es van canviar la jaqueta, funcionàries de la Secció Femenina) vam “heretar” de la dictadura a la falsocràcia que a dia d’avui vivim. Sense depuració (ni ideològica ni de càrrecs ni de personal) la “democràcia” ja va nàixer tocada de mort.

El problema de l’Estat és que no s’ha depurat, i la societat ha anat evolucionant. No és la mateixa societat la del 1978 a la del 2000. La societat constantment evoluciona, i incorpora noves demandes i reivindicacions (feminisme, pensions justes, independentisme) i la resposta de l’Estat és involucionisme (violència policial, control polític a la justícia, immobilisme polític, paràlisi institucional, concepció única de l’Estat).

L’involucionisme és la tendència natural de l’Estat, d’unes estructures de l’Estat fortament impregnades del pensament conservadorista del franquisme sociològic, que sacralitza la seua particular Bíblia, la Constitució, i ataca de manera furibunda qualsevol proposta política encaminada a canviar l’statu quo actual. Paralitza en definitiva.

Els mitjans de comunicació, sobretot i majoritàriament la premsa escrita en paper, encara a dia d’avui beuen del franquisme sociològic, les de tirada provincial sobretot. Per sort, Internet ha universalitzat l’accés a fonts d’informació diverses i per tant, ha trencat el control d’este pensament en la societat. Les noves generacions, en este sentit, n’estan lliures. Les velles generacions, en canvi, encara en depenen.

Personalment he tingut la sort durant estos anys de conéixer persones meravelloses estrangeres, que per motius laborals o d’estudis viuen ací. Amb elles he pogut parlar de tot, sense tabús, sense embuts, sense prejudicis. I m’han fet sentir molt a gust en la conversa. Parlar d’un tema tan natural com la condició humana, com és el sexe, amb total llibertat, per a mi ho és tot i és el que fa la diferència.

El puritanisme fa molt de mal a la societat, perquè vol obligar a acceptar com a bo o “normal” certes actituds que evidentment no ho són. Vol homogeneïtzar la societat, quan el seu millor valor és la diversitat. És un perill social evident. Tinguem-ho tot això en compte. El problema no és enterrar Franco en un altre lloc. Enterrem per sempre i desterrem d’arreu el franquisme sociològic.

Promoure valors com la diversitat, el respecte, l’autocrítica, la llibertat de pensament, i l’autoestima són els millors regals que com a societat hem de regalar a les generacions futures.

La distància

És un concepte, una idea que per força implica llunyania, separació física.

Als muntanyencs la distància és una de les variables més importants a l’hora de planificar un recorregut, juntament amb la dificultat, el desnivell, i el nivell del grup.

Però no només la distància és la idea relacionada amb els metres, sinó també va més enllà. La distància és el que observem quan estem dalt de la muntanya i albirem tot el territori fins a l’horitzó.

La distància és el recorregut, la meta que cal recórrer si volem aconseguir arribar a un punt, per això ens agrada vore l’horitzó. Sovint se té la concepció negativa sobre la distància com a sinònim d’oblit, cosa que no és sempre així; tanmateix cal sovint distància per a arribar a un objectiu. Quan popularment diem “a vegades cal fer dos passes enrere per fer-ne una d’endavant” el que estem dient és que cal agafar distància, reflexionar, per a continuar avant.

L’horitzó és el que ens marca, pensar què hi pot haver darrere d’allà, i així caminar, progressar, les muntanyes són eixes parets que ens tapen l’horitzó, la distància. Per això pujar-les és tan important, perquè ens fan veure-ho tot més clar.

En la muntanya, com en la vida, cal distància. Per a tot. La distància ens aporta perspectiva, que és un aspecte importantíssim que ens ajuda a valorar realment si el que fem va en la bona direcció o té sentit, o a prioritzar i ordenar idees. A sentar el cap, en definitiva.

El fet d’estar involucrat en un macroprojecte cultural del nivell de Maestrat Viu no em deixa veure des de dins el que des de fora es podria percebre millor. La perspectiva. Sovint em trobo persones que ens feliciten per tot el que fem, la qual cosa és d’agrair. Tanmateix, sí que m’agradaria percebre algun comentari més proactiu. La lloança està bé, però et debilita.

Maestrat Viu no seria res sense la societat, de la qual ens hem d’alimentar, amb idees constantment, amb eixa vocació de servei públic a la comarca i la societat del Maestrat. No som imprescindibles, però volem contribuir al ressorgiment de la identitat comarcal, perquè, sobretot cal valorar-nos més i estimar-nos en tot el que fem, com la cançó Estima’t, de Pupil·les. Picar pedra, en definitiva.

Les emocions

Un dels aspectes que més admiro de l’espècie humana és la seua capacitat per reinventar-se, innovar, imaginar, crear. Jo mateix ara des de fa 2 anys estic en eixa fase, m’estic reinventant constantment, me genero reptes que vaig superant gràcies a una capacitat de superació i d’automotivació inaudita, estic trencant prejudicis i barreres que m’havia autoimposat mentalment. Me sent més alliberat mentalment. De tot això no tinc cap dubte que no ho podria haver fet si no m’haguera envoltat de la millor companyia en cada cas. El factor humà se’n diu.

El factor humà és el més imprevisible de tots, per a bé i per a mal. Si hi ha un fet del qual he de donar les gràcies és que durant tot este període de 2 anys estic redescobrint l’espècie humana. Cada experiència m’ha marcat i de cada experiència sempre he extret el millor suc. I per què som tan imprevisibles?

Les emocions són la resposta, la clau. Tinc la gran sort d’estar en el món associatiu i compartir moments, experiències i projectes amb persones especials. De fet, tots som especials, però cada u de nosaltres aportem dosis de realisme, passió, pragmatisme, imaginació, fantasia i feminisme a un projecte comú. I la suma de tot això, de cada u de nosaltres, és el que fa gran el projecte. La suma fa el tot.

Empatitzar amb l’altre, entendre’l i respectar-lo és la base. Diuen que quan l’ésser humà naix, l’expressió oral és de les primeres capacitats humanes a desenvolupar-se (sinó la primera). Tanmateix, la comprensió oral és la més important, i és de les que més costa a desenvolupar-se. En resum, escoltar és molt més important que parlar. Hi ha qui encara no ha aprés a escoltar, i per desgràcia, qui parla massa per desgràcia no està molt acostumat a escoltar. Cal aprendre més a escoltar.

En eixos elements de la base en qualsevol relació humana (empatia, escolta i respecte) la gestió de les emocions és fonamental, ja que la suma de tots estos factors és la que garantix tindre més o més èxit en la relació humana. Som humans perquè som complexos, som la suma dels nostres desitjos, pors, frustracions, reptes, ambicions, traumes.

El que no podem consentir mai és contagiar els nostres sentiments negatius a les generacions futures. Cada persona som una intensitat de llum, i hem de projectar sempre llum, mai foscor. Positivisme. Per principis, considero que quan fas una feina, t’hi has de deixar la pell, fer-la amb passió, només la passió és la garantia que sents el que fas, que transmets, que empatitzes, que humanitzes, que arribes al cor d’algú. Transmetre des del cor. No hi ha altra manera de fer. La passió és el mínim exigible en tot allò que fas. I evidentment tot això té un cost, que no tothom està disposat a assumir.

Emocionem-nos en tot el que fem: ensenyant, passejant, jugant, corrent, parlant, escoltant, perquè eixa és la clau de tot! I d’emocions, qui més n’entén, són els xiquets, aprenem d’ells este regal, redescobrim l’infant que portem dins, perquè este és el do més valuós de tots!

Reflexions des de l’aula

Feia dies i mesos que no em decidia a escriure cap post. El motiu? Primer, que estava prou ocupat, i segon, que no tenia molt a contar.

Ara sí! Resulta que estos últims mesos vaig pensar de fer docència. Era una qüestió personal que tenia pendent des de feia anys i que mai havia gosat d’exercir. Els astres es van alinear i em va tocar fer una substitució temporal a l’IES Vilafranca. El que volia, just!

Sobre tot allò que va passar dins de les parets de l’institut és una experiència que he compartit amb companyes, companys, alumnat i personal del centre, i que totes i tots saben quina és.

Ara el que toca és fer una reflexió del meu pas per la docència, amb l’esperit crític que pertoca:

La importància del factor humà. En tots els sentits, tant de l’alumnat respecte del professorat com del professorat amb l’alumnat. Què vull dir amb això? Tots som persones i ens afecta tot allò que ens envolta. Tenim sentiments i emocions i això afecta el nostre dia. Una gestió correcta de les emocions és clau perquè puguem desenvolupar la nostra tasca eficaçment. Per això l’empatia i el respecte són fonamentals en totes les relacions personals (professorat<–>alumnat), entre l’alumnat, entre el professorat.
L’alumnat al centre de tota la nostra acció. Encara que puga semblar obvi, no tothom té clar el concepte. Només si dirigim tota la nostra atenció a l’alumnat podem concentrar millor la nostra acció i els nostres esforços. Al cap i a la fi, tots som persones i a tots ens agrada sentir-nos valorats i que la nostra opinió siga tinguda en compte. Fer-los sentir especials i valorats és clau.
L’adolescència. El pas per l’institut sempre es recorda personalment com un temps confús, de dubtes. L’adolescència marca per a bé i per a mal el nostre caràcter, la nostra personalitat, és el període definitori que ens marca el pas cap a l’edat adulta. Entendre este context és vital per a plantejar de la millor manera possible la comunicació alumnat-professorat.
L’atenció a la diversitat. Som educadors i per damunt de tot formem persones, la nostra funció no és aprovar i suspendre. Els alumnes són persones i cada u té unes necessitats i una disposició a aprendre diferent, d’ahí la importància de la ratio d’alumnes/aula, amb menys ratio, més disponibilitat del professorat per a gestionar i atendre esta diversitat.
La importància del grup. Hi ha hagut classes i grups brillants per a treballar i fer tasques col·laboratives, i també hi ha hagut al contrari: grups amb alumnes brillants però amb una dinàmica de treball gens afavoridora que evidentment afectava el rendiment del col·lectiu.
Educació, educació i educació per una societat més igualitària. Si no afrontem el problema de la violència de gènere des de les aules, el perpetuarem en la societat. Tenim les eines, podem actuar i conscienciar. Fem-ho doncs!
Hem de parlar amb l’alumnat de tot: de la mort, de sexe, de drogues. Hem de desdramatitzar. No podem tractar-los com a criatures, són persones en edat de creixement mental i busquen respostes de la seua realitat, si nosaltres defugim la nostra obligació com a educadors i no els les proporcionem, les trobaran en un altre lloc. Internet ho té tot: allò bo i allò roín.
L’eixida no és la universitat només. Els cicles formatius són garantia d’èxit sense renunciar a la posterior eixida universitària.

Però per damunt de tot, els instituts, eixos edificis que per a l’alumnat rural pot semblar una presó, són espais vitals, de relacions personals, de vivències, experiències, que supuren de les parets sentiments i emocions constantment. De la gestió d’eixos sentiments i d’eixes emocions dependrà en més o menys mesura la nostra capacitat d’interactuar amb l’alumnat i, per tant, de fer aprendre conceptes.

I una última reflexió, importantíssima. Quin és el futur? Llibres, tablets? Hem de passar d’una manera d’estudiar basada en la concentració a una altra de més dispersa, però d’acord amb els actuals hàbits lectius? Reflexionem-hi.

Lliçons des de l’Aplec dels Ports

Ja ha tancat l’aparador l’Aplec dels Ports 2018, a #Vilafranca! Com sempre que vaig em duc personalment l’enorme satisfacció de retrobar-me amb amics i coneguts, tots ells bona gent, del Maestrat, i també dels Ports. Haveu ací unes afirmacions, sempre des de la meua visió des del Maestrat, i amb voluntat constructiva:

L’Aplec és i ha sigut sempre un èxit d’organització. La recepta és senzilla: màxima implicació social i transversalitat. El poble demana protagonisme. Els aplecs són exemple d’autoorganització i autogestió.
La reivindicació rural per davant. En este sentit, els aplecs dels Ports sempre estan carregats de missatge, de contingut. I és això què els fa tan necessaris, perquè fan d’altaveu de les aspiracions de la gent rural, no només de la comarca. Per això cal recordar que els aplecs no són només un festival de música, malgrat que el fil conductor dels actes ho és, sens dubte. I reivindico des d’ací dotar encara més de missatge i contingut tots els aplecs del País.
Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del Penyagolosa, Maestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.
#VilafrancaésdelsPorts. El lema el tenim molt clar, però cal continuar reivindicant-lo ara més que mai davant la futura llei de comarcalització. Cal continuar fent pressió. La comarcalització no és polèmica, l’ha feta polèmica l’Administració pel seu intent d’imposar la seua voluntat per sobre del País real actual. Sacralitzar estructures comarcals arcaiques i alienades, sense ni qüestionar-les és la mostra més evident de la nula atenció de l’Administració al seu país rural. Tenim un país de comarques històriques, fomentem-les perquè són la base.
L’Aplec és també un exemple de respecte, convivència i pau social. Que tinga constància, no s’ha fet cap atac sexual i els punts violeta han complit el seu objectiu de sensibilitzar la societat i de punt de suport, autodefensa feminista i sororitat.
Els aplecs responen perfectament a la fortalesa del teixit social del món rural. Els pobles, com els aplecs, som l’exemple d’autoorganització i autogestió rural, sense la tutela de ningú, radicalment democràtics i per això transversals, des dels joves fins als més vells, i promouen la identificació i implicació individu-societat. La societat rural està molt més cohesionada que la urbana, i encara ho podria estar més sense el corsé que li imposa l’Administració en forma de permisos i prohibicions.

Dubtes que em desperten després de 40 anys d’aplecs dels Ports.

El sentit d’unitat de la comarca dels Ports ve donat per la celebració dels aplecs. Tanmateix, encara hi ha desconeixement en la societat valenciana sobre la delimitació real de la comarca. Era freqüent trobar dubtes en la intel·lectualitat valenciana dels anys 80 al voltant de si Morella era Maestrat. De vegades fins i tot veies en algun mapa la denominació municipal de Vilafranca del Maestrat. Estos dubtes, encara a dia d’avui són vigents, per desgràcia. L’extinta Mancomunidad Turística del Maestrazgo va fer molt de mal a les delimitacions comarcals. Per tant, potser caldria preguntar-se, què cal que faça més l’Aplec dels Ports per llançar a la societat valenciana el clam al voltant de la unitat comarcal? Cal més respecte i sensibilitat pel que es proposa des del territori. Els Ports i el Maestrat calling.

I per finalitzar l’article, un avís per a navegants, per a la nostra Administració i els nostres dirigents:

Subvencionar o patrocinar actes com l’Aplec està bé, és el que toca, però cal anar més enllà. No es pot proclamar fer nova política i continuar fent la vella política de despatxos i d’esquenes a la ciutadania. Si l’actual Govern valencià es creu el País, ha de passar de les declaracions als fets, i donar cabuda i veu als qui des de les nostres comarques allunyades de la metròpoli treballem dia a dia per a un futur en els nostres pobles. Com? Convidant-nos a reunions en qüestions que ens afecten, o simplement demanant la nostra opinió. Tota la resta és postureig. El temps s’acaba, en menys d’un any, eleccions.
En la qüestió comarcal, cal avisar del risc de generar desafecció si no s’atenen les reivindicacions comarcals, tant des dels Ports com des del Maestrat. La comarca, com la llengua, ateny sentiments. À Punt s’ha estrenat amb molts desencerts en les ubicacions comarcals, des de les valls de Mariola (Camp de Mirra, Beneixama, Biar, la Canyada), passant pel Maestrat (Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benafigos, Xodos, Vilanova d’Alcolea, la Serra d’en Galceran, la Serratella, les Coves de Vinromà, la Torre d’en Doménec), i acabant pels Ports (Vilafranca) i la Tinença de Benifassà. La futura llei de comarcalització ha de ser sensible amb les demandes de la gent del territori. Si no és així, seria l’autodestrucció del País, les artèries de què parlava col·lapsarien. Ho he dit abans, hi ha un país perfectament dibuixat i vertebrat, l’Administració només cal que siga sensible i atenga.