Resum i reflexions. Valencianisme i Trobada d’entitats del Maestrat

Els dies 20 i 21 de setembre i en el mateix escenari, la Sala d’Actes de Caixa Benicarló, vaig tindre l’ocasió de participar en dos actes diferents. El divendres organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el dissabte per la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, als quals des d’ací els agraïsc públicament la invitació com a Maestrat Viu.

L’acte de divendres girava al voltant de la cIMG-20190920-WA0003ol·laboració que des de Maestrat Viu vam fer en la Declaració Valencianista, document actualitzat per l’ACV Tirant lo Blanc. La meua intervenció va vincular dos dels aspectes dels quals vam tractar en la Declaració: la vertebració i les infraestructures. Donant per sabut l’estat actual de les infraestructures (viàries, ferrocarril) em vaig centrar en un punt que és clau per entendre la situació actual del País Valencià: la vertebració. Partint del fet que el PV és un territori que no està cohesionat ni vertebrat vaig incidir en la comarcalització com l’eterna qüestió pendent. Sempre des de la visió del Maestrat:

  1. Absència de planificació històrica sobre el territori. Les diputacions són l’obstacle més greu i el topall al qual s’han d’afrontar les aspiracions de supervivència del món rural. Des de sempre s’ha tingut la visió capitalina i centralista d’oferir als veïns del món rural macroprojectes de divers tipus (aeroport, fràquing, abocadors de residus tòxics i perillosos, incineradores, mines). Tot això ha fomentat la pràctica de polítiques despobladores, més encara amb les males pràctiques que històricament ha tingut la institució (clientelisme, caciquisme, amiguisme, etc.) de cara amb el territori.
  2. Dit això, tots sabem que hi ha unes institucions que han sigut les principals promotores del despoblament al Maestrat. Però a mi no em val el perdó dels seus representants polítics, són els partits polítics qui els sustenten (els uns amb major grau que els altres) qui públicament haurien de demanar perdó. I ja siga dit de pas, el valencianisme polític també té part de culpa perquè no ha sabut mai oferir al territori un producte atractiu per al qual ser votat. Més encara quan sempre, als altres racons del PV em demanem que com pot ser que al Maestrat que és una comarca valencianoparlant, el valencianisme polític té tan poca presència. Cal fer autocrítica.
  3. Vaig proposar encetar un procés de comarcalització urgent per començar a assentar les bases per a planificar el territori i perquè la Generalitat Valenciana té la competència plena en organització del territori. Este procés ha de partir de la base del reconeixement d’unes comarques històriques en el PV. El Maestrat, com a comarca que va mostrar una voluntat històrica en administrar i gestionar el seu territori mitjançant les Setenes o comunitats d’herbatge (unions de set viles que gestionaven impostos a l’Encomanador sobre pas de raberes i bestiar per assagadors, pous, fonts, herba) és una comarca històrica i per tant, la Generalitat Valenciana hauria de descentralitzar serveis creant un Consell General del Maestrat amb competència plenes en llengua i cultura, i d’altres transferides com gestió de residus. A banda de la creació d’este ens, cal augmentar el pressupost al municipalisme, transferint competència i diners de les diputacions. Ajuntaments amb més pressupost, generen més riquesa al seu voltant i fixen més la població=RECEPTA ANTIDESPOBLAMENT.

El dissabte 21 vaig participar en la taIMG-20190921-WA0013ula redona sobre cultura i comarca en la qual vaig aportar la visió sobre la comarca des de Maestrat Viu, una visió sempre positiva i engrescadora. Companys van plantejar les problemàtiques en la gestió cultural: manca d’un pressupost que et permeta autonomia financera per poder promoure els teus projectes, manca de coordinació entre municipis per poder compartir actuacions culturals/musicals per tal d’abaratir costos, comportament absurd d’organismes autonòmics en gestió cultural que es neguen a descentralitzar actes, arbitrarisme en la creació de mancomunitats afins en color polític, la qüestió entre professionalisme contra voluntarisme en l’activisme cultural, els greuges que l’Administració ha tingut en els municipis (Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, la Serratella, les Coves de Vinromà) per la nefasta organització territorial que els obligava a compartir comarca amb centres de població industrials o capitals provincials…

La següent taula redona sobre economia i comarca va estar també molt entretinguda i interessant: entrebancs legals, l’absència de mà d’obra local per les abundants subvencions d’ocupació a ajuntaments que deixen les pimes sense opció de poder contractar personal del poble, absència de gas i fibra òptica en els polígons industrials de Benicarló, absència de mà d’obra qualificada, absència d’estudis estratègics sobre economia, competència deslleial en pisos i apartaments turístics,… Però sobretot la que més em va marcar va ser la impossibilitat d’etiquetar “Maestrat” en els vins o olis, pel fet que Maestrat no és una denominació legal (entenc que com a tal hauria de figurar en la sacrosanta Constitució). Em va encantar escoltar l’opinió de gent emprenedora, a la qual recomanaria que els portaren de visita a instituts perquè poden aportar sempre la seua visió interessant de la realitat del món laboral a l’alumnat.

Em quedo també amb la impressió que l’activisme cultural i els partits polítics van a ritmes i velocitats diametralment oposats per desgràcia. Dos mons molt diferents.

En resum, un cap de setmana ben complet, cultura i comarca al centre de tot.

 

Entrevista amb Mario Rufaste, de Lengua Viua, sobre la situació actual de l’aranés

Durant la meua estada al juliol a Aran em va encantar trobar-me araneses i aranesos compromesos amb el seu futur com a poble i amb la seua llengua, persones que practiquen l’activisme lingüístic per convicció. Una d’estes persones és Mario Rufaste, amb qui a més també compartisc ofici i passió, la muntanya, ja que som guies de muntanya. No hi ha millor guia que ell per deixar-vos dur al PN d’Aigüestortes!

Adjunt compartisc l’entrevista que li vaig fer el 28 de juliol de 2019 moments abans de començar la Corsa Aran per sa Lengua.

*************************************

Bon dia, estem ací al Montgarri amb Mario Rufaste del col·lectiu Lengua Viua, i avui celebrem el que és la Corsa Aran per sa Lengua, una marxa a peu des de diferents racons de la Val d’Aran que es fa per promoure l’ús social de l’aranés.

(PF) Mario, actualment quina és la situació de l’aranés respecte del català i el castellà?

(MR) Hola, molt bon dia. La situació ara mateix de l’aranés respecte del català i el castellà és que està molt poc potenciada. Sí que localment, en el que és la Val d’Aran, és una llengua obligatòria i és la que es fa servir a nivell constitucional, però després tot el que és fora de la Val d’Aran, el que és Catalunya i l’Estat espanyol, està reconeguda però no està potenciada per poder-te protegir tu mateix en aquests estats.

(PF) Quina és la situació ara mateix de l’aranés en l’ensenyament?

(MR) Sí, en aquest cas a la Val d’Aran els nens des que neixen fins que acaben Primària, Secundària fins a 4t d’ESO, a la Val d’Aran sí que tenen estipulat en aquest cas que siga una llengua obligatòria, que la té que fer tothom sigui d’on sigui i estiga aquí a la Val d’Aran. Una vegada ja ha passat aquest estat, que van a la Universitat, ara sí que és una forma voluntària o de les institucions on estudien ells.

(PF) Penses que es fa prou per l’aranés o es podria millorar alguna cosa, com ho veus?

(MR) Fa uns anys enrere sí que no es feia gaire cosa però justament amb el col·lectiu que estem ara mateix que és Lengua Viua, que som un grup de gent que de forma voluntària cada cop anem fent més actes, més activitats, de manera que el que volem és intentar promocionar l’aranés i incentivar els nois joves i les famílies joves que s’apuntin a col·laborar amb nosaltres i d’aquesta forma fer una gran família per tal de potenciar l’ús de l’aranés i que no es perdi sinó que es faci més gran. Sí que és veritat que l’aranés a la Vall d’Aran està bastant conservat i podem dir que es parle en tota la població un 70-75%  que el parlen i el protegeixen. En la cursa que fem avui, la Corsa per sa lengua, es pot veure reflectit com malgrat tot tenim molt de suport, no tant així a nivell espanyol i català, on tanmateix sí que està reconeguda la llengua, però si anem cap a França, els primers pobles francesos sí que conserven dialectes de l’occità i llavors ens fan bastant suport aquí al costat, com és el cas aquest 2019 on des de la part baixa del Baish Aran es preveu que vingui un grup francés a fer-nos companyia en la ruta d’avui.

(PF) En els anys anteriors em consta que el Tribunal Constitucional va tombar alguna proposta de llei per a afavorir l’aranés, per això et volia preguntar si penses que l’aranés té garantida la supervivència en l’actual sistema jurídic espanyol.

(MR) A nivell constitucional es va reconéixer l’aranés, tot i que en els anys següents sí que és veritat que la situació estava en stand-by, cap arrere i cap avant, que no s’acabava de reconéixer. Ara mateix està reconeguda, el que passa és que a Catalunya està en una situació indefinida. A l’Estat espanyol sí que sembla que està reconeguda actualment.

(PF) Com a organitzador de l’acte m’agradaria que feres una valoració de la trajectòria d’estes Corses d’Aran per sa Lengua.

(MR) A nivell personal és el 13é any que porto seguit. Vaig començar en l’edició 13, ara estem a la 26 fent-la, i d’aquests 13 en porto 3 al col·lectiu Lengua Viua. Som una Junta d’uns 15-20 membres, de forma voluntària, sense cap objectiu econòmic. Any rere any la xifra de participants va pujant, el primer any que vaig sortir érem 15-20 persones i ara mateix cada any ha anat pujant. L’any passat des del Montgarri van eixir des de les 35-40 persones, i avui a 25 de juliol de 2019 crec que anirem voltant sobre les 50-60 persones des del primer punt de partida. I després remarcar el que hem dit al principi de l’entrevista, que des de el Baish Aran vindrà un grup francés a fer suport. En principi la Corsa va augmentant, el que indica el suport creixent cap a l’aranés perquè els joves cada cop s’involucrin més.

dav

(PF) A tot açò cal dir que la Corsa per Aran ix de tres punts diferents, si no m’enganyo, abarca tot el que és la Vall d’Aran, el Montgarri, el Baish Aran i el port de Vielha, i es reuneixen tots al final a Vielha, on se fa una gran festa.

(MR) Així és. Sortim des d’eixos tres punts. A les 8 de la nit fem l’arribada i allà es fa un concert en llengua occitana. Per tothom qui ha vingut i no ho sap, l’occità és la mare de totes les llengües: l’aranés i altres cinc dialectes, i és una forma de disfrutar i fer-nos conéixer.

(PF) Molt bé, doncs moltes gràcies Mario pel temps dedicat a l’entrevista i comencem la Corsa!

(MR) De res! A tu per l’interés!

Qui ten era lengua ten era clau
https://llengua.gencat.cat/ca/detalls/noticia/26ena-edicio-de-la-cursa-Aran-per-la-sa-Lengua

“Qui ten era lengua ten era clau” (Frederic Mistral)  és el lema de les Corses per Aran.

dav
Participants arribant a Vielha una vegada hem passat per Bagergue, Arties, Tredòs, Garós, Salardú, Escunhau, Casarilh, Betren,…
dav
Final de festa amb el grup occità Nadau.

La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

  • Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

  • El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

  • En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

  • En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

  • Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

  • Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

  • Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

  • Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

  • Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

  • És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

  • Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

  • Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

  • Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

  • Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉