L’aplec de Penyagolosa!

Ja s’ha acabat l’aplec de Penyagolosa a Benafigos! Un dels aplecs més esperats, el qual ens ha agafat a molts encara amb la ressaca al cos dels anys de pandèmia.

D’un aplec sempre s’espera que actue com a pegament, com a factor d’unió, d’agermanament dels pobles de Penyagolosa. Eixe és l’objectiu principal, després ve lligat la identitat, la llengua, la cultura, i per a molts simplement el fet d’estar en bons amics fent festa o simplement contant-nos les misèries amb cervesa, gintònic i aigua (torno a la ressaca pandèmica).

Siga com siga, a la majoria ens dura estos dies la ressaca de l’aplec (molt millor que l’altra). I a pocs ens du a la reflexió sobre la mateixa naturalesa i el futur de l’aplec.

Ací vos compartisc una sèrie de reflexions fetes amb voluntat constructiva i des de fora:

1. Hi ha un fil umbilical que unix els aplecs, el de Penyagolosa amb el dels Ports, o el que va ser de la Sénia amb el dels Ports. Es comparteix estima pel territori, la llengua i la cultura. La relació entre tots els aplecs ha de ser d’igual a igual, açò no va de jerarquies, perquè el de Penyagolosa és jove, i si es vol, pot canviar encara moltes dinàmiques de funcionament intern, necessàries per tal de garantir-ne la supervivència. Per exemple, la sostenibilitat, la qualitat per damunt de la quantitat, més aprofundiment en l’autogestió i l’assamblearisme, més implicació de les administracions municipals, mancomunitats i iniciativa privada, etc.
2. Ja s’ha acabat la primera roda de pobles, i la impressió en general és que dels 4 pobles només Atzeneta del Maestrat té suficient múscul (massa social) per poder assumir l’organització de l’aplec cada 4 anys i no morir en l’intent, els més menuts (Xodos i Benafigos) poden patir més (tot i que amb ganes i il·lusió tot se supere). Potser és un bon moment per replantejar-se la inclusió d’altres pobles: descartada la zona aragonesa de Penyagolosa i els pobles del vessant sud i sud-est (les Useres, Villahermosa, Llucena) a mi em resulta bastant raonable i lògica l’opció Culla.
3. Culla té molt de lligam amb Penyagolosa, només amb la devoció del poble cullerà a Sant Joan de Penyagolosa, ni els més de 30 km de recorregut de la romeria ni els desnivells del riu Montlleó fan separar Culla de Penyagolosa. Per història, els vincles de Culla, cap de la Setena en el Maestrat, amb la resta de pobles que en formaven part (Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat, Benassal, la Torre d’en Besora i Vilar de Canes), parla molt de la influència poderosa des d’època islàmica gairebé. Seguint amb l’argumentari a favor, també seria una bona manera d’implicar més mancomunitats de joventut, o fins i tot establir marcs de col·laboració i projectes en comú. És fàcil trobar carrers a Culla on es pot admirar la bellesa del gegant de pedra al fons, sobretot des del castell. I alguns joves de Culla ja tenen el costum d’anar als concerts de nit, hi ha un interés. També hi ha relació social entre Culla i els pobles de Penyagolosa. Tot el que he dit però, no serveix de res si l’aplec de Penyagolosa es va concebre per establir simplement el marc mental d’actuació dels 4 pobles de l’actual Mancomunitat de Penyagolosa. Això ho desconec, però ací va la meua proposta.
4. A un territori de muntanya com ho és este, amb un entorn tan fràgil com vulnerable, no tot s’hi val. Cal tindre en compte molts factors mediambientals i la prioritat sempre hauria de ser la sostenibilitat. El fet d’optar per gots reciclables és un pas endavant que estalvia la contaminació de plàstics, però esta voluntat per exemple no la vaig vore en la zona del menjador, per això crec que es podria reforçar més encara el compromís amb la sostenibilitat i a poc a poc implementar mesures dirigides a l’assoliment d’este objectiu. Sostenibilitat i massificació no van de la mà, ja ho sabeu. I com tot està per fer, tot és possible.
5. Es va vore una voluntat a l’hora de prioritzar tant el descans del veïnat, fent els concerts de nit al frontó, com dels visitants, un encert els càmpings familiar i general. Vaig acabar molt content de vore molta gent fent gasto en el menjador i les barres. Els de casa donant-ho tot, com ha de ser!
6. Per acabar, donar l’enhorabona a tota l’organització pel gran treball fet durant estos dies, el personal de les paelles, del menjador, de les barres, a totxs, només qui sou a dins sabeu tota la feina que porta al darrere!

Res més, llarga vida a l’aplec i passeu un bon estiu! Ens veiem prompte segur! 🙂

Resum i reflexions. Valencianisme i Trobada d’entitats del Maestrat

Els dies 20 i 21 de setembre de 2019 i en el mateix escenari, la Sala d’Actes de Caixa Benicarló, vaig tindre l’ocasió de participar en dos actes diferents. El divendres organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el dissabte per la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, als quals des d’ací els agraïsc públicament la invitació com a Maestrat Viu.

L’acte de divendres girava al voltant de la col·laboració que des de Maestrat Viu vam fer en la Declaració Valencianista, document actualitzat per l’ACV Tirant lo Blanc. La meua intervenció va vincular dos dels aspectes dels quals vam tractar en la Declaració: la vertebració i les infraestructures. Donant per sabut l’estat actual de les infraestructures (viàries, ferrocarril) em vaig centrar en un punt que és clau per entendre la situació actual del País Valencià: la vertebració. Partint del fet que el PV és un territori que no està cohesionat ni vertebrat vaig incidir en la comarcalització com l’eterna qüestió pendent. Sempre des de la visió del Maestrat:

1. Absència de planificació històrica sobre el territori. Les diputacions són l’obstacle més greu i el topall al qual s’han d’afrontar les aspiracions de supervivència del món rural. Des de sempre s’ha tingut la visió capitalina i centralista d’oferir als veïns del món rural macroprojectes de divers tipus (aeroport, fràquing, abocadors de residus tòxics i perillosos, incineradores, mines). Tot això ha fomentat la pràctica de polítiques despobladores, més encara amb les males pràctiques que històricament ha tingut la institució (clientelisme, caciquisme, amiguisme, etc.) de cara amb el territori.
2. Dit això, tots sabem que hi ha unes institucions que han sigut les principals promotores del despoblament al Maestrat. Però a mi no em val el perdó dels seus representants polítics, són els partits polítics qui els sustenten (els uns amb major grau que els altres) qui públicament haurien de demanar perdó. I ja siga dit de pas, el valencianisme polític també té part de culpa perquè no ha sabut mai oferir al territori un producte atractiu per al qual ser votat. Més encara quan sempre, als altres racons del PV em demanem que com pot ser que al Maestrat que és una comarca valencianoparlant, el valencianisme polític té tan poca presència. Cal fer autocrítica.
3. Vaig proposar encetar un procés de comarcalització urgent per començar a assentar les bases per a planificar el territori i perquè la Generalitat Valenciana té la competència plena en organització del territori. Este procés ha de partir de la base del reconeixement d’unes comarques històriques en el PV. El Maestrat, com a comarca que va mostrar una voluntat històrica en administrar i gestionar el seu territori mitjançant les Setenes o comunitats d’herbatge (unions de set viles que gestionaven impostos a l’Encomanador sobre pas de raberes i bestiar per assagadors, pous, fonts, herba) és una comarca històrica i per tant, la Generalitat Valenciana hauria de descentralitzar serveis creant un Consell General del Maestrat amb competència plenes en llengua i cultura, i d’altres transferides com gestió de residus. A banda de la creació d’este ens, cal augmentar el pressupost al municipalisme, transferint competència i diners de les diputacions. Ajuntaments amb més pressupost, generen més riquesa al seu voltant i fixen més la població=RECEPTA ANTIDESPOBLAMENT.

El dissabte 21 vaig participar en la taula redona sobre cultura i comarca en la qual vaig aportar la visió sobre la comarca des de Maestrat Viu, una visió sempre positiva i engrescadora. Companys van plantejar les problemàtiques en la gestió cultural: manca d’un pressupost que et permeta autonomia financera per poder promoure els teus projectes, manca de coordinació entre municipis per poder compartir actuacions culturals/musicals per tal d’abaratir costos, comportament absurd d’organismes autonòmics en gestió cultural que es neguen a descentralitzar actes, arbitrarisme en la creació de mancomunitats afins en color polític, la qüestió entre professionalisme contra voluntarisme en l’activisme cultural, els greuges que l’Administració ha tingut en els municipis (Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, la Serratella, les Coves de Vinromà) per la nefasta organització territorial que els obligava a compartir comarca amb centres de població industrials o capitals provincials…

La següent taula redona sobre economia i comarca va estar també molt entretinguda i interessant: entrebancs legals, l’absència de mà d’obra local per les abundants subvencions d’ocupació a ajuntaments que deixen les pimes sense opció de poder contractar personal del poble, absència de gas i fibra òptica en els polígons industrials de Benicarló, absència de mà d’obra qualificada, absència d’estudis estratègics sobre economia, competència deslleial en pisos i apartaments turístics,… Però sobretot la que més em va marcar va ser la impossibilitat d’etiquetar “Maestrat” en els vins o olis, pel fet que Maestrat no és una denominació legal (entenc que com a tal hauria de figurar en la sacrosanta Constitució). Em va encantar escoltar l’opinió de gent emprenedora, a la qual recomanaria que els portaren de visita a instituts perquè poden aportar sempre la seua visió interessant de la realitat del món laboral a l’alumnat.

Em quedo també amb la impressió que l’activisme cultural i els partits polítics van a ritmes i velocitats diametralment oposats per desgràcia. Dos mons molt diferents.

En resum, un cap de setmana ben complet, cultura i comarca al centre de tot.

Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

1. La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.
2. Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)

Entrevista amb Mario Rufaste, de Lengua Viua, sobre la situació actual de l’aranés

Durant la meua estada al juliol a Aran em va encantar trobar-me araneses i aranesos compromesos amb el seu futur com a poble i amb la seua llengua, persones que practiquen l’activisme lingüístic per convicció. Una d’estes persones és Mario Rufaste, amb qui a més també compartisc ofici i passió, la muntanya, ja que som guies de muntanya. No hi ha millor guia que ell per deixar-vos dur al PN d’Aigüestortes!

Adjunt compartisc l’entrevista que li vaig fer el 28 de juliol de 2019 moments abans de començar la Corsa Aran per sa Lengua.

*************************************

Bon dia, estem ací al Montgarri amb Mario Rufaste del col·lectiu Lengua Viua, i avui celebrem el que és la Corsa Aran per sa Lengua, una marxa a peu des de diferents racons de la Val d’Aran que es fa per promoure l’ús social de l’aranés.

(PF) Mario, actualment quina és la situació de l’aranés respecte del català i el castellà?

(MR) Hola, molt bon dia. La situació ara mateix de l’aranés respecte del català i el castellà és que està molt poc potenciada. Sí que localment, en el que és la Val d’Aran, és una llengua obligatòria i és la que es fa servir a nivell constitucional, però després tot el que és fora de la Val d’Aran, el que és Catalunya i l’Estat espanyol, està reconeguda però no està potenciada per poder-te protegir tu mateix en aquests estats.

(PF) Quina és la situació ara mateix de l’aranés en l’ensenyament?

(MR) Sí, en aquest cas a la Val d’Aran els nens des que neixen fins que acaben Primària, Secundària fins a 4t d’ESO, a la Val d’Aran sí que tenen estipulat en aquest cas que siga una llengua obligatòria, que la té que fer tothom sigui d’on sigui i estiga aquí a la Val d’Aran. Una vegada ja ha passat aquest estat, que van a la Universitat, ara sí que és una forma voluntària o de les institucions on estudien ells.

(PF) Penses que es fa prou per l’aranés o es podria millorar alguna cosa, com ho veus?

(MR) Fa uns anys enrere sí que no es feia gaire cosa però justament amb el col·lectiu que estem ara mateix que és Lengua Viua, que som un grup de gent que de forma voluntària cada cop anem fent més actes, més activitats, de manera que el que volem és intentar promocionar l’aranés i incentivar els nois joves i les famílies joves que s’apuntin a col·laborar amb nosaltres i d’aquesta forma fer una gran família per tal de potenciar l’ús de l’aranés i que no es perdi sinó que es faci més gran. Sí que és veritat que l’aranés a la Vall d’Aran està bastant conservat i podem dir que es parle en tota la població un 70-75%  que el parlen i el protegeixen. En la cursa que fem avui, la Corsa per sa lengua, es pot veure reflectit com malgrat tot tenim molt de suport, no tant així a nivell espanyol i català, on tanmateix sí que està reconeguda la llengua, però si anem cap a França, els primers pobles francesos sí que conserven dialectes de l’occità i llavors ens fan bastant suport aquí al costat, com és el cas aquest 2019 on des de la part baixa del Baish Aran es preveu que vingui un grup francés a fer-nos companyia en la ruta d’avui.

(PF) En els anys anteriors em consta que el Tribunal Constitucional va tombar alguna proposta de llei per a afavorir l’aranés, per això et volia preguntar si penses que l’aranés té garantida la supervivència en l’actual sistema jurídic espanyol.

(MR) A nivell constitucional es va reconéixer l’aranés, tot i que en els anys següents sí que és veritat que la situació estava en stand-by, cap arrere i cap avant, que no s’acabava de reconéixer. Ara mateix està reconeguda, el que passa és que a Catalunya està en una situació indefinida. A l’Estat espanyol sí que sembla que està reconeguda actualment.

(PF) Com a organitzador de l’acte m’agradaria que feres una valoració de la trajectòria d’estes Corses d’Aran per sa Lengua.

(MR) A nivell personal és el 13é any que porto seguit. Vaig començar en l’edició 13, ara estem a la 26 fent-la, i d’aquests 13 en porto 3 al col·lectiu Lengua Viua. Som una Junta d’uns 15-20 membres, de forma voluntària, sense cap objectiu econòmic. Any rere any la xifra de participants va pujant, el primer any que vaig sortir érem 15-20 persones i ara mateix cada any ha anat pujant. L’any passat des del Montgarri van eixir des de les 35-40 persones, i avui a 25 de juliol de 2019 crec que anirem voltant sobre les 50-60 persones des del primer punt de partida. I després remarcar el que hem dit al principi de l’entrevista, que des de el Baish Aran vindrà un grup francés a fer suport. En principi la Corsa va augmentant, el que indica el suport creixent cap a l’aranés perquè els joves cada cop s’involucrin més.

(PF) A tot açò cal dir que la Corsa per Aran ix de tres punts diferents, si no m’enganyo, abarca tot el que és la Vall d’Aran, el Montgarri, el Baish Aran i el port de Vielha, i es reuneixen tots al final a Vielha, on se fa una gran festa.

(MR) Així és. Sortim des d’eixos tres punts. A les 8 de la nit fem l’arribada i allà es fa un concert en llengua occitana. Per tothom qui ha vingut i no ho sap, l’occità és la mare de totes les llengües: l’aranés i altres cinc dialectes, i és una forma de disfrutar i fer-nos conéixer.

(PF) Molt bé, doncs moltes gràcies Mario pel temps dedicat a l’entrevista i comencem la Corsa!

(MR) De res! A tu per l’interés!

https://llengua.gencat.cat/ca/detalls/noticia/26ena-edicio-de-la-cursa-Aran-per-la-sa-Lengua

“Qui ten era lengua ten era clau” (Frederic Mistral)  és el lema de les Corses per Aran.

Participants arribant a Vielha una vegada hem passat per Bagergue, Arties, Tredòs, Garós, Salardú, Escunhau, Casarilh, Betren,…

Final de festa amb el grup occità Nadau.

La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

• Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

• El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

• En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

• En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

• Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

• Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

• Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

• Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

• Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

• És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

• Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

• Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

• Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

• Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉

L’exterior

Fem un exercici d’imaginació. Imaginem que vivim en l’interior, una terra plena d’oportunitats i habitada per moltíssima gent, amb l’administració ben a prop, ben comunicada per carretera i per aire, on tothom que hi viu troba totes les comoditats  i serveis que l’interior li oferix. El sistema econòmic li va de cara, els polítics aposten per la vida a l’interior, les grans empreses hi tenen la seu. Tot va rodat a l’interior, la vida és fàcil i els somriu.

Malauradament a l’exterior la vida no és gens fàcil. Nuclis habitats disseminats al voltant de la costa, d’altres engolits ja per la pujada del nivell de la mar, una mar que ja no és el que era després de la contaminació dels pous petrolífers, mines, abocadors de residus tòxics i perillosos, fràquing, línies de molta alta tensió que els han dividit el territori i altres macroprojectes que la gent de l’interior no tolerava pel seu benestar. L’exterior és un territori oblidat per tots, mal comunicat i explotat en benefici d’uns interessos sempre al servei dels habitants de l’interior. Als voltants de la capital de l’interior sempre hi ha cartells publicitaris amb reclams a esdeveniments que es fan a l’exterior, i a on només uns quants agosarats de l’interior s’hi aventuren a anar, tot sabent que a l’interior ho tenen tot i per això no tenen cap necessitat d’anar a l’exterior.

L’interior és riquesa, prosperitat; l’exterior és pobresa. L’exterior s’ha convertit en l’abocador de les misèries de l’interior.

Quin panorama més desolador i aterridor per a l’exterior, veritat?

Este exercici imaginatiu el volia fer per a contraposar dos models i un poc fer veure el ridícul de la denominació ‘interior’, comparant-la amb el seu antònim ‘exterior’.

Sempre posem etiquetes, ens agrada a l’espècie humana, això! Sovint sentim l’expressió ‘l’interior’ referint-se a un territori imaginari amb muntanya, terra endins, inhòspita, salvatge com la sabana africana i on hi viuen tribus, a la manera, salvant les distàncies, d’uns highlands escocesos.

Però en canvi si parlem d’un suposat interior, ningú parla del seu suposat exterior, el corresponent als lowlands escocesos. Hauríem de començar per reflexionar-hi per entendre com de ridícula és esta georeferència.

Tanmateix, no n’és l’única. Les georeferències sempre s’han de veure des de l’òptica d’un centre de poder, d’una visió del món (la geopolítica), que no sempre té perquè ser el mateix. Així en el nostre context, són múltiples les georeferències, i totes igual de ridícules.

Comencem: comarques del nord, comarques de castelló, terres de castelló, maestrat-ports, ports-maestrat, castelló interior, tram nord, bla bla bla…

La geografia, que és una ciència a què se li hauria de donar molta més importància que la que se li dona, sempre és infalible. Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom, o millor dit, que diguem a cada territori el seu nom.

Els Ports. El Maestrat. L’Alcalatén. Espadà. El Millars. La Plana. El Palància. Amb les seues variants (els Ports de Benifassà, el Maestrat de Penyagolosa, etc.)

Les muntanyes, l’orografia, els rius, els colls, els barrancs ens marquen el camí. Però sempre l’ésser humà opta pel més difícil.

A mi com a veí del Maestrat no em satisfà cap solució que no passe des d’ara mateix per un reconeixement i una aposta valenta i decidida per estes marques, sense cap altre acompanyament. Ni conservants ni colorants. Ni marques complementàries ni marques subsidiàries. Res de dependència. Qualsevol altra proposta que no passe pel reconeixement d’estes denominacions sempre serà un menyspreu cap al territori (el mateix passa amb les persones, quan no se’ns diu pel nom, ens sentim menyspreats).

I això depén de la universitat, que hauria de preocupar-se molt més del territori enllà de la Plana, i sobretot dels partits polítics, que encara no han aprés a entendre el país més enllà dels seus esquemes mentals i quotes de poder internes.

Aconvido a apostar de veritat pel territori a través de l’ús d’estes marques. Qualsevol altra proposta sempre serà un brindis al sol i una mostra més de la miopia de visió de territori i del menyspreu que tenen els nostres governants, perpetuant l’actual inèrcia despobladora.

Este article va en reconeixement i agraïment als geògrafs, excursionistes, i amants del país com Emili Beüt i Manuel Sanchis Guarner, els quals, amb molts encerts i algun desencert (tot siga dit) ens van començar a dibuixar quin és el país que volem.

EN ETERN AGRAÏMENT ALS DOS MESTRES.

Per un municipalisme fort i conscient al Maestrat

Feia temps que tenia ganes d’escriure este article però no trobava el moment adequat per a fer-ho. Ara pareix que sí, per tant, posem fil a l’agulla! 🙂

En el món rural valencià, i més encara al Maestrat, són tres les administracions públiques que intervenen, cada una, evidentment, des de les seues respectives competències que l’ordenament jurídic els concedix: l’autonòmica, la provincial i la municipal.

Analitzem una per una la seua relació amb el món rural i extraurem conclusions:

• L’autonòmica. La Generalitat Valenciana, des dels més de 30 anys d’autogovern, no ha tingut mai una vocació clara de gestionar el món rural. Si ens atenem als fets, les restriccions sempre han sigut la nota dominant. Pel que fa a ajudes, la gestió dels fons europeus RURALTER-LEADER, la qual ha sigut i continua sent la més criticada pel que molts considerem que ha fomentat el clientelisme en la distribució arbitrària dels fons. Amb les ajudes del SERVEF passa que són útils, però no deixen de ser un parxe, perquè el que es necessita són llocs de treball estables i de qualitat. L’etern debat al voltant dels adl ja cansa (renoven any per any indefinidament? passen a ser personal administratiu mixt? abandonem la rigidesa per a afavorir acomiadaments en els casos de personal acomodat o inútil?). A més, els recursos culturals dels quals són titulars cal dotar-los d’autonomia (autonomia=pressupost) i donar marge d’actuació al territori per a afavorir-ne el desenvolupament territorial. O això o tancar el recurs directament. Per tant, podem convindre en les següents característiques en la relació món rural-administració autonòmica: absència de planificació territorial amb visió integradora, restriccions a l’activitat forestal, imposicions de més controls sanitaris ramaders i de qualitat de l’aigua, absència de representativitat de l’associacionisme rural (més enllà de la Unió de Llauradors i Ramaders) en les reunions multidepartamentals pel que fa a temes que afecten.
• La provincial. A nivell d’imatge esta administració sempre ha presumit de ser la casa on les reivindicacions rurals s’atenen. Tanmateix, la mirada d’esta institució cap al món rural és condescendent i paternalista. Juguen molt bé la bassa de ser l’administració amb més tresoreria per a distribuir diners també al seu arbitri amb convenis de tot tipus. Històricament els ha anat molt bé guanyar-se favors a canvi d’inversions en els municipis. La subvenció i el clientelisme com a modus vivendi ben gestionat des de la metròpoli.
• La municipal. Els municipis són l’administració forta en molts països, precisament per la seua proximitat amb els veïns, i recapten molts més impostos, d’esta manera augmenten la seua autonomia i milloren en qualitat i en quantitat els serveis que presten al seu veïnat. Ací, tanmateix, és al contrari. I últimament els municipis han experimentat en les seues carns tota la cruesa de la rigidesa administrativa burocràtica imposada per l’Estat: controls del límit de gasto, pressupostos ajustats, més càrregues administratives i financeres, etc. Tot fet amb la idea d’intervindre les finances municipals, des del poble de 30 habitants fins a les grans urbs, de tal manera que els secretaris-interventors avui en dia fan més d’intervenció que de secretaria. Molts ajuntaments xicotets, ateses les circumstàncies tan restrictives, preferirien tancar les portes directament. Tanmateix, la millora de la situació econòmica ha fet “relaxar” el control, però la impressió que per culpa de quatre mal gestors ho estem pagant tots, encara és present.

A cavall entre el municipi i la província hi ha la mancomunitat. No és administració. Generalment es fa a partir de la unió d’uns quants municipis per a compartir així els serveis, i fer-ne el cost més assequible per a la ciutadania (residus, serveis socials, dependència, turisme, etc.) A dia d’avui s’han fet moltes mancomunitats pel Maestrat, alguna d’estes de molt surrealista pel poc arrelament social i de proximitat entre els seus municipis integrants.

Sempre he defensat que el municipalisme representa els fonaments de l’edifici, i que per això la ciutadania necessita un municipalisme fort. Tanmateix, i tal com van els fets, és a la inversa, i el municipalisme encara viu instal·lat en la subvencionitis i la inèrcia heretada de ser el germà pobre de l’administració. A més, hi ha alcaldies que mantenen una visió poc realista i poc sensata a l’hora de posar clàusules als licitadors en els plecs corresponents en la licitació de l’arrendament o concessió en l’explotació de locals o recursos municipals.

Només amb un municipalisme fort i conscient, unit en la reivindicació (de comarca, infraestructures, etc.), amb alcaldies orgulloses i amb l’autoestima de ser els màxims representants municipals (i no els delegats d’altres administracions), només amb això ja hi hauria prou perquè el món rural començara a agafar volada i a creure-s’ho. La solució ve de nosaltres. Cal més autonomia municipal. El món rural necessita municipis forts, ben gestionats (que es dediquen només a la gestió i recaptació dels impostos dels veïns), que donen suport a les iniciatives veïnals (cal un teixit social fort) i que afavorisquen l’autogestió social i cultural sense cap intervencionisme de cap tipus. L’experiència demostra que els projectes que naixen de la societat i s’hi desenvolupen, són els que més èxit tenen, precisament per l’alt grau d’implicació que hi ha. Afavorir l’empoderament de la població. Ahí està la clau.

En definitiva el món rural necessita menys condescendència, menys paternalisme; i més inversió, més proximitat de gestió administrativa, més escolta activa. Més poder, en definitiva.

Casa barata en pueblo despoblado!

El periòdic Mediterráneo últimament ens regala titulars molt sucosos a la gent de poble. Una vegada iniciada la col·lecció Ruralia amb la primera versió del thriller, Magdalena festa plena, ara arriba la segona versió, titulada Se vende una casa en el pueblo por 9.000 euros. Vos recomano la lectura tant de l’un com de l’altre per tal que tingueu clara la visió que des de la capital, i fomentada per este periòdic, es té dels pobles.

Senyors del Mediterráneo, vos invito a:

1. Llegir-vos l’article Dret a la vida als nostres pobles, publicat a esta web no fa gaire temps.
2. Reflexionar sobre el tractament que fan de la seua notícia no és el correcte, fan de corretja de transmissió de les immobiliàries, les quals, com a empresa que són, busquen lucrar-se, evidentment.
3. El fons de la qüestió és el despoblament, el qual el tracten amb esta frase lapidària “Si tiene algo de dinero en el banco y siempre le ha gustado la vida en el pueblo, aunque sea solo para pasar las vacaciones de verano y algún puente durante el año, este es su momento.” Molt desafortunat, senyors. O siga que els pobles són per a vacances i algun que altre temps mort durant l’any, no? Això ja ho sabíem molts dels qui vivim tot l’any al poble, però anunciar-ho d’esta manera tan descarada…

Vulguem o no vore-ho, el destí que les nostres administracions (local, provincials, autonòmiques i estatals) han brindat als nostres pobles, és l’extermini silenciós, el despoblament. Som un gasto excessiu per a ells, i per això prefereixen convertir-nos en ciutadans de segona. No he vist cap política decidida, ni una sola mesura, positiva, en els últims anys, que vaja de front a resoldre el problema en qüestió. Les subvencions no valen per a res, directament. Són un brindis al sol. Els alcaldes es desviuen per a fer pobles bonics, sí, però i dels veïns què hi ha? Els pobles els fem la gent, sense gent no hi ha poble. Veig com hi ha pobles on es desviuen més pels turistes que per donar benestar i qualitat de vida als residents. Molt trist. El paradigma de poble buit cartó pedra és Mirambell. Ahí volem arribar?

Mentre que els qui fan política visquen a ciutat i participen d’alguna manera d’eixa visió i del modus vivendi capitalí, no hi tenim res a fer. O capgirem el paradigma des de la base, amb la participació i inclusió en les polítiques dels agents del món rural, o estem perduts.

Que no ens enganyen per més actes i paraules buides de contingut, el futur dels nostres pobles està escrit des de fa dècades, i l’article del Mediterráneo ho ha dit molt bé: Se buscan pueblos llenos de gente rica y de ciudad para fin de semana, vacaciones de verano y puentes.

Gràcies Mediterráneo per la claredat una vegada més, i com va dir aquell… no hase falta desir nada más!

L’Aplec del Penyagolosa!

Este cap de setmana, del 7 al 9 d’abril se celebra l’Aplec del Penyagolosa a Atzeneta del Maestrat (cartell ací). Per tant, primer de tot, enhorabona als organitzadors i als pobles participants en particular, perquè:

1. La unió fa la força. Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat i Xodos són 4 pobles amb una dinàmica rural i uns lligams que van molt més enllà del que l’Administració vol vore. El Penyagolosa els agermana, ja que hi viuen tots arrecerats a l’ombra del gegant mitològic, qui els protegix.
2. Amb esta unió, a estos pobles se’ls obri una etapa de superació de l’antic règim, quan tots ells depenien i molt de la voluntat dels governants de la Vall d’Alba, que era un poc el poble que exercia de “cap de comarca”. Esta dependència arribava a ser malaltissa i perjudicial, com el fet que encara a dia d’avui els xiquets han de baixar cada dia en autobús dels seus respectius pobles a l’Institut de la Vall d’Alba.
3. La voluntat de constituir una mancomunitat entre tots ells ha de ser entesa com eixa voluntat d’apropar l’Administració als seus veïns, amb una gestió més eficient dels recursos. Perquè com més a prop estiguen i més poder i capacitat de gestió tinguen les administracions, millor qualitat de vida dels veïns i més capacitat de decisió i defensa dels interessos comuns.
4. És evident, no cal dir-ho, que tots estos pobles, a partir d’ara s’articulen al voltant d’Atzeneta del Maestrat, que és el que sempre hauria d’haver sigut. Atzeneta assumix eixa capitalitat de la mancomunitat. Hi ha molta feina per fer, l’Ajuntament d’Atzeneta hauria de planificar una sèrie de reivindicacions històriques i comunes per a millorar la qualitat de vida dels pobles: l’apertura d’una oficina de correus a Atzeneta (no com ara que vénen de l’Alcora) d’una SAMU que donara cobertura als 4 pobles, etc.

Tanmateix, com a ciutadà conscient del Maestrat, se’m plantegen una sèrie de dubtes:

1. Dels 4 pobles que conformen esta Mancomunitat, tres ho són del Maestrat en tant que van ser de la Setena de Culla (Atzeneta, Vistabella i Benafigos) només Xodos en resta fora.
2. No tinc cap dubte al voltant de la voluntat de pertanyença al Maestrat de l’Ajuntament d’Atzeneta. Tanmateix, sí que estaria bé que la Mancomunitat incloguera als seus estatuts, o de manera pública en un comunicat, que la seua voluntat va més enllà de la Mancomunitat, i volen contribuir a articular la comarca del Maestrat en el seu conjunt. Xodos seria benvingut al Maestrat sense cap dubte, i Atzeneta esdevindria automàticament centre i pol del Maestrat més interior.
3. Això ajudaria molt a esvair qualsevol dubte al voltant de la finalitat de la Mancomunitat. Es pot fer comarca des de cada mancomunitat si la voluntat existix.
4. El Maestrat és una comarca molt peculiar, existim des de molt abans que les comarques existiren. Tenim una distribució orogràfica en paral·lel a la línia de la costa que dificulta les ja de per si precàries comunicacions entre els pobles. Sempre he pensat que Albocàsser i Atzeneta del Maestrat haurien de ser pols i centres d’acció del Maestrat més interior, per coherència i lògica en les mateixes dinàmiques del territori!

Si volem, podem! Tot és possible, tot està per fer!