L’aplec de Penyagolosa!

Ja s’ha acabat l’aplec de Penyagolosa a Benafigos! Un dels aplecs més esperats, el qual ens ha agafat a molts encara amb la ressaca al cos dels anys de pandèmia.

D’un aplec sempre s’espera que actue com a pegament, com a factor d’unió, d’agermanament dels pobles de Penyagolosa. Eixe és l’objectiu principal, després ve lligat la identitat, la llengua, la cultura, i per a molts simplement el fet d’estar en bons amics fent festa o simplement contant-nos les misèries amb cervesa, gintònic i aigua (torno a la ressaca pandèmica).

Siga com siga, a la majoria ens dura estos dies la ressaca de l’aplec (molt millor que l’altra). I a pocs ens du a la reflexió sobre la mateixa naturalesa i el futur de l’aplec.

Ací vos compartisc una sèrie de reflexions fetes amb voluntat constructiva i des de fora:

  1. Hi ha un fil umbilical que unix els aplecs, el de Penyagolosa amb el dels Ports, o el que va ser de la Sénia amb el dels Ports. Es comparteix estima pel territori, la llengua i la cultura. La relació entre tots els aplecs ha de ser d’igual a igual, açò no va de jerarquies, perquè el de Penyagolosa és jove, i si es vol, pot canviar encara moltes dinàmiques de funcionament intern, necessàries per tal de garantir-ne la supervivència. Per exemple, la sostenibilitat, la qualitat per damunt de la quantitat, més aprofundiment en l’autogestió i l’assamblearisme, més implicació de les administracions municipals, mancomunitats i iniciativa privada, etc.
  2. Ja s’ha acabat la primera roda de pobles, i la impressió en general és que dels 4 pobles només Atzeneta del Maestrat té suficient múscul (massa social) per poder assumir l’organització de l’aplec cada 4 anys i no morir en l’intent, els més menuts (Xodos i Benafigos) poden patir més (tot i que amb ganes i il·lusió tot se supere). Potser és un bon moment per replantejar-se la inclusió d’altres pobles: descartada la zona aragonesa de Penyagolosa i els pobles del vessant sud i sud-est (les Useres, Villahermosa, Llucena) a mi em resulta bastant raonable i lògica l’opció Culla.
  3. Culla té molt de lligam amb Penyagolosa, només amb la devoció del poble cullerà a Sant Joan de Penyagolosa, ni els més de 30 km de recorregut de la romeria ni els desnivells del riu Montlleó fan separar Culla de Penyagolosa. Per història, els vincles de Culla, cap de la Setena en el Maestrat, amb la resta de pobles que en formaven part (Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat, Benassal, la Torre d’en Besora i Vilar de Canes), parla molt de la influència poderosa des d’època islàmica gairebé. Seguint amb l’argumentari a favor, també seria una bona manera d’implicar més mancomunitats de joventut, o fins i tot establir marcs de col·laboració i projectes en comú. És fàcil trobar carrers a Culla on es pot admirar la bellesa del gegant de pedra al fons, sobretot des del castell. I alguns joves de Culla ja tenen el costum d’anar als concerts de nit, hi ha un interés. També hi ha relació social entre Culla i els pobles de Penyagolosa. Tot el que he dit però, no serveix de res si l’aplec de Penyagolosa es va concebre per establir simplement el marc mental d’actuació dels 4 pobles de l’actual Mancomunitat de Penyagolosa. Això ho desconec, però ací va la meua proposta.
  4. A un territori de muntanya com ho és este, amb un entorn tan fràgil com vulnerable, no tot s’hi val. Cal tindre en compte molts factors mediambientals i la prioritat sempre hauria de ser la sostenibilitat. El fet d’optar per gots reciclables és un pas endavant que estalvia la contaminació de plàstics, però esta voluntat per exemple no la vaig vore en la zona del menjador, per això crec que es podria reforçar més encara el compromís amb la sostenibilitat i a poc a poc implementar mesures dirigides a l’assoliment d’este objectiu. Sostenibilitat i massificació no van de la mà, ja ho sabeu. I com tot està per fer, tot és possible.
  5. Es va vore una voluntat a l’hora de prioritzar tant el descans del veïnat, fent els concerts de nit al frontó, com dels visitants, un encert els càmpings familiar i general. Vaig acabar molt content de vore molta gent fent gasto en el menjador i les barres. Els de casa donant-ho tot, com ha de ser!
  6. Per acabar, donar l’enhorabona a tota l’organització pel gran treball fet durant estos dies, el personal de les paelles, del menjador, de les barres, a totxs, només qui sou a dins sabeu tota la feina que porta al darrere!

Res més, llarga vida a l’aplec i passeu un bon estiu! Ens veiem prompte segur! 🙂

El món rural davant de l’espill

Què és el món rural? Segur que obtindríem diferents respostes. Món rural s’està convertint en paraula polisèmica, de diferents significats i matisos.

El que està clar és que món rural és l’antítesi de món urbà. I segurament tot el món té més o menys clar què és món urbà.

Avui en dia assistim a una sèrie de plantejaments al voltant de què és el món rural, i el que també està clar és que tots dos conceptes o mons evolucionen constantment en tant que les societats que hi interaccionen també ho fan.

Les ideologies també hi juguen, i pretenen impregnar de la seua doctrina tot l’imaginari col·lectiu de cada món. No obstant això, últimament hem assistit a un interés sobtat i interessat cap al món rural.

Voler simplificar el món rural cap a una sèrie de tòpics relacionats amb la tradició o el camp em pareix un reduccionisme banal, que amaga un profund desconeixement cap a la nostra realitat. El món rural és molt més complex que això.

Tanmateix enumeraré una sèrie de reflexions a tindre en compte:

  1. La superfície rural sempre serà més gran que la urbana, però la pitjor gestionada per l’administració, atorgant subvencions amb uns criteris injustos i més que dubtosos.
  2. La tendència administrativa és a imposar terminis, restriccions o limitacions a l’activitat rural, en contraposició al liberalisme regnant a les ciutats.
  3. Cada vegada es concentra més gent a viure a les ciutats, agreujant-se el fenomen de la despoblació, iniciat ja a la dècada dels 50, i que de manera directa afecta l’activitat socioeconòmica tradicional secular.

Entre els dos mons hi ha sempre una interacció en tant que hi ha una part de la societat que participa dels dos. A dia d’avui, la moda de fer esport a la muntanya (senderisme, córrer, BTT) ha fet llançar molta gent a la natura. El primer que caldria preguntar-se és, un entorn tan fràgil com és el rural està preparat per a absorbir l’impacte generat per totes estes activitats?

La resposta és NO. Cal una gestió en atenció a la càrrega que ha de suportar. De la mateixa manera que es protegeix el patrimoni cultural de la càrrega de visites, la natura és patrimoni, evidentment, però la societat no li atorga la mateixa importància.

Hi ha camins que compartixen el pas de romeries i d’atletes, amb la qual cosa es degraden més ràpidament. Cal una reflexió sobre esta qüestió, i en conseqüència una regulació. Si en ciutat el ciclista, el vianant i el vehicle saben teòricament per on circular, potser va sent hora que al món rural s’hi comence per posar fil a l’agulla en els casos d’espais naturals saturats per proves esportives, com Penyagolosa, o el riu Montlleó, amb la implicació de tots els agents públics (administracions) i privats (empreses i associacionisme).

La mobilitat al món rural és una prioritat per l’entorn tan sensible per on circulen les persones, i els vehicles. Les administracions han de prendre consciència i actuar en conseqüència. La regulació és una mesura a implementar si volem conservar racionalment l’entorn i fer-lo perdurable en el temps, fent compatibles els usos i la gestió.

Benvinguts al Maestrat

[Article publicat al mitjà digital La Veu del País Valencià (22/4/2016)]

Benvinguts sigueu, estimats lectors de La Veu del País Valencià. Primer de tot voldria donar les gràcies a La Veu, perquè només amb el simple gest de facilitar-nos un espai de comunicació, ens han obert la porta cap al País Valencià. La veritat és que som una comarca, el Maestrat, un tant silenciada en els mitjans de comunicació. Per tant MOLTES GRÀCIES a La Veu per l’aposta que fan de donar-nos veu, mai millor dit!

També volia agrair al benassalenc Pere-Enric Barreda i Edo, traspassat a l’abril de 2014, el seu amor per la nostra llengua i pel Maestrat, les seues passions, a qui, sens dubte mai podrem agrair la seua ingent tasca a favor de la recuperació de l’autoestima com a veïns del Maestrat a través dels seus escrits i de les seues accions, sempre positives en favor de la cultura comarcal. Mai t’oblidarem company, seguim la teua senda!

Espero, estimats lectors, que amb les meues aportacions puga contribuir a una millor comprensió de la realitat de la nostra comarca, del Maestrat, comarca històrica i natural des de la fundació del Regne de València. Parlem d’una comarca històrica i a la vegada desconeguda per a la majoria de la societat valenciana.

Qui vos escriu és de Vilanova d’Alcolea, poble segurament i tristament més conegut per l’aeroport de Castelló que no pel fet de ser la porta del Maestrat.

Som un territori on una bona part del turisme valencià passa el temps d’oci, però no s’interessa mai per qui som. Som un territori molt preuat pels seus valors culturals, lingüístics, naturals, patrimonials, però desconegut per a la majoria de la societat valenciana. Som el país de l’oliva, de l’ametla, de la carrasca, de la garrofera. Som una terra amb molts matisos que ens dóna productes de primeríssima qualitat: pataques, tòfones, ametles, bolets, avellanes, oli, licors, carxofes, tomates de penjar. Som un territori prehistòric habitat pels ancestres dels barrancs de la Valltorta, de Gasulla i de la Saltadora; i històric, hereu del pas de diverses civilitzacions que van deixar llavor. Som una comarca extensa, que comprén des de Penyagolosa fins al port de Vinaròs, des de Rossell fins a Vilanova d’Alcolea, des d’Ares i Atzeneta fins a Alcalà de Xivert. Som un poble amb profundes conviccions religioses, i amb una tradició cultural que va des dels balls plans a les danses religioses i processionals; de les jotes, fandangos i seguidilles al cant d’estil malauradament ja extingit. Som una cultura profundament mediterrània que participa del foc a través de les festes de Sant Antoni i les Falles.

En realitat som tant, que espero estar a l’altura de l’envit i fer-vos coneixedors, a través dels escrits, d’un territori del qual se’n sap poc, a pesar de la importància que sempre ha tingut en l’imaginari col·lectiu del nacionalisme valencià com a concepció del país.

En els pròxims escrits meus i dels companys, i a través de l’espai Maestrat que ens facilita La Veu, aprofundirem sobre la realitat del Maestrat i ens endinsarem fins a les seues arrels, espero que este viatge que compartirem el puguem gaudir, tant vosaltres com jo mateix. Per això vos demano que m’acompanyeu en el proper escrit.

Fins aleshores quedem!