El món rural davant de l’espill

Què és el món rural? Segur que obtindríem diferents respostes. Món rural s’està convertint en paraula polisèmica, de diferents significats i matisos.

El que està clar és que món rural és l’antítesi de món urbà. I segurament tot el món té més o menys clar què és món urbà.

Avui en dia assistim a una sèrie de plantejaments al voltant de què és el món rural, i el que també està clar és que tots dos conceptes o mons evolucionen constantment en tant que les societats que hi interaccionen també ho fan.

Les ideologies també hi juguen, i pretenen impregnar de la seua doctrina tot l’imaginari col·lectiu de cada món. No obstant això, últimament hem assistit a un interés sobtat i interessat cap al món rural.

Voler simplificar el món rural cap a una sèrie de tòpics relacionats amb la tradició o el camp em pareix un reduccionisme banal, que amaga un profund desconeixement cap a la nostra realitat. El món rural és molt més complex que això.

Tanmateix enumeraré una sèrie de reflexions a tindre en compte:

1. La superfície rural sempre serà més gran que la urbana, però la pitjor gestionada per l’administració, atorgant subvencions amb uns criteris injustos i més que dubtosos.
2. La tendència administrativa és a imposar terminis, restriccions o limitacions a l’activitat rural, en contraposició al liberalisme regnant a les ciutats.
3. Cada vegada es concentra més gent a viure a les ciutats, agreujant-se el fenomen de la despoblació, iniciat ja a la dècada dels 50, i que de manera directa afecta l’activitat socioeconòmica tradicional secular.

Entre els dos mons hi ha sempre una interacció en tant que hi ha una part de la societat que participa dels dos. A dia d’avui, la moda de fer esport a la muntanya (senderisme, córrer, BTT) ha fet llançar molta gent a la natura. El primer que caldria preguntar-se és, un entorn tan fràgil com és el rural està preparat per a absorbir l’impacte generat per totes estes activitats?

La resposta és NO. Cal una gestió en atenció a la càrrega que ha de suportar. De la mateixa manera que es protegeix el patrimoni cultural de la càrrega de visites, la natura és patrimoni, evidentment, però la societat no li atorga la mateixa importància.

Hi ha camins que compartixen el pas de romeries i d’atletes, amb la qual cosa es degraden més ràpidament. Cal una reflexió sobre esta qüestió, i en conseqüència una regulació. Si en ciutat el ciclista, el vianant i el vehicle saben teòricament per on circular, potser va sent hora que al món rural s’hi comence per posar fil a l’agulla en els casos d’espais naturals saturats per proves esportives, com Penyagolosa, o el riu Montlleó, amb la implicació de tots els agents públics (administracions) i privats (empreses i associacionisme).

La mobilitat al món rural és una prioritat per l’entorn tan sensible per on circulen les persones, i els vehicles. Les administracions han de prendre consciència i actuar en conseqüència. La regulació és una mesura a implementar si volem conservar racionalment l’entorn i fer-lo perdurable en el temps, fent compatibles els usos i la gestió.

La Marató i Mitja. A Sant Joan de Penyagolosa

Amb enorme orgull i satisfacció rescato este article meu publicat sobre la Marató i Mitja del 2011. Diferent edició, diferents condicions meteorològiques, mateixes sensacions, iguals sentiments. Que el gaudiu tant com jo!

[Article publicat a Aiguaclara. Estiu 2011]

Maratonià i mig

La Marató i Mitja. De Castelló a Penyagolosa. Sobren les paraules.

Mireu, per a alguns, córrer, o eixir al camp, pot ser una activitat d’oci, o d’esport per a mantindre’s en forma.

Per a molts, córrer és sinònim de competència, de ser competitiu a tota costa i per este motiu ho val tot, fins i tot d’embrutar el nostre entorn amb embolcalls de gel, barretes, etc.

Per a altres, córrer o simplement fer marxa, és la vida. No vos puc ser més sincer, no tinc paraules per poder descriure les emocions, les sensacions que recorren el cos a mesura que fas la Marató i Mitja. Per què és tan especial?

Perquè saps on comença però mai on acabaràs, perquè passes pel primer control a la serra de Borriol i veus l’objectiu, la meta, i alguns corredors forasters et pregunten bocabadats assenyalant la nostra fita senyera “¿Eso es el Peñagolosa?”, perquè ells veuen la magnitud, la magnifiscència, la bellesa i la dificultat de l’etapa, però se la miren amb admiració i curiositat, com si fos una deessa que espera ahí dalt que els seus fills arriben a meta.

És una cursa de les llargues i dures, i lluites contra molts factors, el crono, els desnivells, i la meteorologia.

Enguany la casualitat ha volgut que els corredors passàrem un infern, de la calor asfixiant a les tormentes fortes, tots els corredors, tots, els que hem arribat i els que no, ho hem patit.

Però a pesar de les dificultats els corredors continuàvem fent camí des de les Useres, i com els pelegrins, sentíem com les nostres ànimes s’enlairaven a mesura que féiem passes, una més i una altra, a poc a poc, amb el físic destrossat però l’ànima enlairada i la força mental es feia camí més a prop de meta, no existeix el dolor, no et fan mal els peus, no notes ni les ràfagues de vent ni les gotes de pluja que fa més de dos hores que et cauen damunt, no escoltes els llamps que cauen a prop teu. Només fas camí per arribar a meta perquè t’esperen els teus.

Camines i veus els altres corredors, no vols competir, ens solidaritzem, em demanen ibuprofeno per al mal de peu, els en deixo una pastilla. Quan es troba enmig de la natura l’ésser humà és bo, se solidaritza i aflora el companyerisme, un corredor cau i de seguida l’ajuden a aixecar-se, “estàs bé?”. Rousseau ja tenia raó quan deia que la bondat era una qualitat innata de l’ésser humà en estat salvatge, natural.

La lluita no és inter nos, és amb la natura i els elements, l’orgull i la sobèrbia de l’ésser humà desapareix perquè se sent humiliat pels elements naturals, no se sent ningú.

El camí es torna místic ja quan entreveus el Penyagolosa des de la serra de la Creu, escoltes un pastor remorant la mare que va parir una ovella del ramat, l’escoltes i t’alleuja, baixes i puges a l’ermita de Sant Miquel de les Torrocelles, ens reben les campanes, impressionant l’entrada, t’hi acomiades per a enfilar la lloma de Bernat, i després Xodos i el colós Marinet, els camins ja no són camins, ara són rius, la dificultat no té nom, algú et pregunta si queda molt per acabar la pujada, pobre ingenu.

I per últim la Banyadera, mires al teu costat, el cim de Penyagolosa et saluda, “ja ens havíem vist este matí eh?” I ara el tinc ahí al costat, eixa és la grandesa de l’ésser humà, que és imprevisible, és sorprenent, amb la força de voluntat, de superació, d’esforç, de ganes, de força mental més important que la física, s’aconsegueixen èxits fins ara mai inabastables.

No sóc el guanyador de la MIM, a mi no m’han fet la foto, però jo sóc un dels 1.105 guanyadors de la MIM, d’eixos herois anònims, que sense ser el número u de la classificació, per a mi i per als meus ja ho he guanyat tot. Les llàgrimes a meta ens delaten.

I tanmateix, si l’ésser humà aplicara eixes condicions de força, de treball, de cultura de l’esforç, de saber patir per saber guanyar, de voluntat, de companyerisme, de solidaritat, si tot això ho aplicàrem a la cursa de la nostra vida, el món seria millor i jo no haguera fet esta crònica tan impactant de la Marató i Mitja. Moltes gràcies.