La mateixa administració respecta la toponímia oficial?

Des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per manament estatutari, molts han sigut els ajuntaments del país que han decidit adaptar el nom del municipi a la forma valenciana. Tanmateix, este procés ja es podia fer molt abans, de fet, en època preautonòmica, l’Ajuntament de Vinaròs té l’honor de ser el primer del Maestrat (al País Valencià va ser la Font d’en Carròs) que aprovà la seua denominació en valencià allà pel 1980 en ple interinatge de Monsonís en el Consell del País Valencià (fixeu-vos amb l’ortografia que la dreta va imposar en la redacció).

El canvi de denominació del municipi afecta sobretot l’àmbit administratiu, i a poc a poc s’estén als diversos àmbits restants. Tanmateix, al Maestrat, en tenim dos casos actuals que es vulneren de manera flagrant: Atzeneta (del Maestrat) i Vistabella (del Maestrat).

L’ús dels parèntesis no és gratuït, si aneu per carretera, a poc que feu una comprovació d’ull voreu com la major part de senyalètica no respecta la denominació en valencià, sencera.

Atzeneta del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 2 de novembre de 1992, quan apareix publicat l’expedient de canvi en el DOGV. D’acord amb el marc legal d’aquell temps, era la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, actualment encara vigent i sense modificar, qui facultava el Govern Valencià, (posteriorment va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, qui va recollir esta prerogativa, i ja amb l’Estatut d’Autonomia del 2006 actualitzat) a fer complir el tràmit.

Vistabella del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 4 d’agost de 2014, el DOGV el teniu també (en aquell temps es va fer l’intent descarat de canviar el nom al diari oficial).

Per tant la denominació oficial que ha de constar arreu hauria de ser Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat. Ara anem a constatar els fets.

En la CV-15, de titularitat autonòmica, la carretera de la Vall d’Alba a Vilafranca tenim esta senyal

En este cas la solució fàcil seria posar “DEL MAESTRAT” davall de tot.

En la CV-170, de titularitat autonòmica, de la Pelejaneta a Vistabella del Maestrat, en tenim estes altres

En la CV-169, de titularitat provincial, la carretera de Benafigos, curiosament tenim les senyals on es respecta la toponímia oficial, i totes es concentren a l’entrada del poble, si bé amb un matís tipogràfic amb lletra més menuda. Si no em falla la memòria fa uns anys en alguna d’estes senyals algú va ratllar la denominació “Maestrazgo” del topònim Vistabella, fent constar de manera encertada l’actual denominació “Maestrat”.

I ja per acabar, en la CV-165, de titularitat autonòmica, la carretera d’Atzeneta del Maestrat a la Torre d’en Besora en tenim estes altres, amb l’única excepció curiosa de totes, l’única senyal que ho respecta (si bé amb una tipografia sensiblement més petita).

No em valen les excuses que es posa el nom curt per abreujar, hi ha municipis amb una extensió més llarga que ningú es planteja retallar per ocupar tota la senyal, és una qüestió de sensibilitat i respecte cap al municipi sobretot. Més encara tenint en compte que l’aprovació oficial d’Atzeneta del Maestrat és del 1992, i la de Vistabella del Maestrat, més recent, del 2014.

Menció especial es mereix la retolació de les senyals de terme municipal, on el mateix ajuntament pot incórrer en la vulneració de l’ús de la toponímia oficial.

I tampoc em valen les diferents tipografies en la retolació de la senyal, és tot el mateix nom i ha d’anar tot escrit de la mateixa manera, mal que li pese a algú!

Mentrestant les iniciatives culturals particulars i les expressions artístiques locals, per sort, i amb matisos de mida, ho tenen clar:

És responsabilitat de les administracions (diputacions i Generalitat Valenciana) vetllar per l’ús correcte de les denominacions dels nostres municipis, i promoure’n l’ús. I és també responsabilitat de la ciutadania fer vetllar les denominacions correctes, aprovades pels plens municipals i referendades en sengles publicacions al DOGV i al BOE, posteriorment.

Resum i reflexions. Valencianisme i Trobada d’entitats del Maestrat

Els dies 20 i 21 de setembre de 2019 i en el mateix escenari, la Sala d’Actes de Caixa Benicarló, vaig tindre l’ocasió de participar en dos actes diferents. El divendres organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el dissabte per la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, als quals des d’ací els agraïsc públicament la invitació com a Maestrat Viu.

L’acte de divendres girava al voltant de la cIMG-20190920-WA0003ol·laboració que des de Maestrat Viu vam fer en la Declaració Valencianista, document actualitzat per l’ACV Tirant lo Blanc. La meua intervenció va vincular dos dels aspectes dels quals vam tractar en la Declaració: la vertebració i les infraestructures. Donant per sabut l’estat actual de les infraestructures (viàries, ferrocarril) em vaig centrar en un punt que és clau per entendre la situació actual del País Valencià: la vertebració. Partint del fet que el PV és un territori que no està cohesionat ni vertebrat vaig incidir en la comarcalització com l’eterna qüestió pendent. Sempre des de la visió del Maestrat:

  1. Absència de planificació històrica sobre el territori. Les diputacions són l’obstacle més greu i el topall al qual s’han d’afrontar les aspiracions de supervivència del món rural. Des de sempre s’ha tingut la visió capitalina i centralista d’oferir als veïns del món rural macroprojectes de divers tipus (aeroport, fràquing, abocadors de residus tòxics i perillosos, incineradores, mines). Tot això ha fomentat la pràctica de polítiques despobladores, més encara amb les males pràctiques que històricament ha tingut la institució (clientelisme, caciquisme, amiguisme, etc.) de cara amb el territori.
  2. Dit això, tots sabem que hi ha unes institucions que han sigut les principals promotores del despoblament al Maestrat. Però a mi no em val el perdó dels seus representants polítics, són els partits polítics qui els sustenten (els uns amb major grau que els altres) qui públicament haurien de demanar perdó. I ja siga dit de pas, el valencianisme polític també té part de culpa perquè no ha sabut mai oferir al territori un producte atractiu per al qual ser votat. Més encara quan sempre, als altres racons del PV em demanem que com pot ser que al Maestrat que és una comarca valencianoparlant, el valencianisme polític té tan poca presència. Cal fer autocrítica.
  3. Vaig proposar encetar un procés de comarcalització urgent per començar a assentar les bases per a planificar el territori i perquè la Generalitat Valenciana té la competència plena en organització del territori. Este procés ha de partir de la base del reconeixement d’unes comarques històriques en el PV. El Maestrat, com a comarca que va mostrar una voluntat històrica en administrar i gestionar el seu territori mitjançant les Setenes o comunitats d’herbatge (unions de set viles que gestionaven impostos a l’Encomanador sobre pas de raberes i bestiar per assagadors, pous, fonts, herba) és una comarca històrica i per tant, la Generalitat Valenciana hauria de descentralitzar serveis creant un Consell General del Maestrat amb competència plenes en llengua i cultura, i d’altres transferides com gestió de residus. A banda de la creació d’este ens, cal augmentar el pressupost al municipalisme, transferint competència i diners de les diputacions. Ajuntaments amb més pressupost, generen més riquesa al seu voltant i fixen més la població=RECEPTA ANTIDESPOBLAMENT.

El dissabte 21 vaig participar en la taIMG-20190921-WA0013ula redona sobre cultura i comarca en la qual vaig aportar la visió sobre la comarca des de Maestrat Viu, una visió sempre positiva i engrescadora. Companys van plantejar les problemàtiques en la gestió cultural: manca d’un pressupost que et permeta autonomia financera per poder promoure els teus projectes, manca de coordinació entre municipis per poder compartir actuacions culturals/musicals per tal d’abaratir costos, comportament absurd d’organismes autonòmics en gestió cultural que es neguen a descentralitzar actes, arbitrarisme en la creació de mancomunitats afins en color polític, la qüestió entre professionalisme contra voluntarisme en l’activisme cultural, els greuges que l’Administració ha tingut en els municipis (Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, la Serratella, les Coves de Vinromà) per la nefasta organització territorial que els obligava a compartir comarca amb centres de població industrials o capitals provincials…

La següent taula redona sobre economia i comarca va estar també molt entretinguda i interessant: entrebancs legals, l’absència de mà d’obra local per les abundants subvencions d’ocupació a ajuntaments que deixen les pimes sense opció de poder contractar personal del poble, absència de gas i fibra òptica en els polígons industrials de Benicarló, absència de mà d’obra qualificada, absència d’estudis estratègics sobre economia, competència deslleial en pisos i apartaments turístics,… Però sobretot la que més em va marcar va ser la impossibilitat d’etiquetar “Maestrat” en els vins o olis, pel fet que Maestrat no és una denominació legal (entenc que com a tal hauria de figurar en la sacrosanta Constitució). Em va encantar escoltar l’opinió de gent emprenedora, a la qual recomanaria que els portaren de visita a instituts perquè poden aportar sempre la seua visió interessant de la realitat del món laboral a l’alumnat.

Em quedo també amb la impressió que l’activisme cultural i els partits polítics van a ritmes i velocitats diametralment oposats per desgràcia. Dos mons molt diferents.

En resum, un cap de setmana ben complet, cultura i comarca al centre de tot.

Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

  1. La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.mancomaMAPA
  2. Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.IMG_20190829_084234

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)

L’exterior

Fem un exercici d’imaginació. Imaginem que vivim en l’interior, una terra plena d’oportunitats i habitada per moltíssima gent, amb l’administració ben a prop, ben comunicada per carretera i per aire, on tothom que hi viu troba totes les comoditats  i serveis que l’interior li oferix. El sistema econòmic li va de cara, els polítics aposten per la vida a l’interior, les grans empreses hi tenen la seu. Tot va rodat a l’interior, la vida és fàcil i els somriu.

Malauradament a l’exterior la vida no és gens fàcil. Nuclis habitats disseminats al voltant de la costa, d’altres engolits ja per la pujada del nivell de la mar, una mar que ja no és el que era després de la contaminació dels pous petrolífers, mines, abocadors de residus tòxics i perillosos, fràquing, línies de molta alta tensió que els han dividit el territori i altres macroprojectes que la gent de l’interior no tolerava pel seu benestar. L’exterior és un territori oblidat per tots, mal comunicat i explotat en benefici d’uns interessos sempre al servei dels habitants de l’interior. Als voltants de la capital de l’interior sempre hi ha cartells publicitaris amb reclams a esdeveniments que es fan a l’exterior, i a on només uns quants agosarats de l’interior s’hi aventuren a anar, tot sabent que a l’interior ho tenen tot i per això no tenen cap necessitat d’anar a l’exterior.

L’interior és riquesa, prosperitat; l’exterior és pobresa. L’exterior s’ha convertit en l’abocador de les misèries de l’interior.

Quin panorama més desolador i aterridor per a l’exterior, veritat?

Este exercici imaginatiu el volia fer per a contraposar dos models i un poc fer veure el ridícul de la denominació ‘interior’, comparant-la amb el seu antònim ‘exterior’.

Sempre posem etiquetes, ens agrada a l’espècie humana, això! Sovint sentim l’expressió ‘l’interior’ referint-se a un territori imaginari amb muntanya, terra endins, inhòspita, salvatge com la sabana africana i on hi viuen tribus, a la manera, salvant les distàncies, d’uns highlands escocesos.

Però en canvi si parlem d’un suposat interior, ningú parla del seu suposat exterior, el corresponent als lowlands escocesos. Hauríem de començar per reflexionar-hi per entendre com de ridícula és esta georeferència.

Tanmateix, no n’és l’única. Les georeferències sempre s’han de veure des de l’òptica d’un centre de poder, d’una visió del món (la geopolítica), que no sempre té perquè ser el mateix. Així en el nostre context, són múltiples les georeferències, i totes igual de ridícules.

Comencem: comarques del nord, comarques de castelló, terres de castelló, maestrat-ports, ports-maestrat, castelló interior, tram nord, bla bla bla…

La geografia, que és una ciència a què se li hauria de donar molta més importància que la que se li dona, sempre és infalible. Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom, o millor dit, que diguem a cada territori el seu nom.

Els Ports. El Maestrat. L’Alcalatén. Espadà. El Millars. La Plana. El Palància. Amb les seues variants (els Ports de Benifassà, el Maestrat de Penyagolosa, etc.)

Les muntanyes, l’orografia, els rius, els colls, els barrancs ens marquen el camí. Però sempre l’ésser humà opta pel més difícil.

A mi com a veí del Maestrat no em satisfà cap solució que no passe des d’ara mateix per un reconeixement i una aposta valenta i decidida per estes marques, sense cap altre acompanyament. Ni conservants ni colorants. Ni marques complementàries ni marques subsidiàries. Res de dependència. Qualsevol altra proposta que no passe pel reconeixement d’estes denominacions sempre serà un menyspreu cap al territori (el mateix passa amb les persones, quan no se’ns diu pel nom, ens sentim menyspreats).

I això depén de la universitat, que hauria de preocupar-se molt més del territori enllà de la Plana, i sobretot dels partits polítics, que encara no han aprés a entendre el país més enllà dels seus esquemes mentals i quotes de poder internes.

Aconvido a apostar de veritat pel territori a través de l’ús d’estes marques. Qualsevol altra proposta sempre serà un brindis al sol i una mostra més de la miopia de visió de territori i del menyspreu que tenen els nostres governants, perpetuant l’actual inèrcia despobladora.

Este article va en reconeixement i agraïment als geògrafs, excursionistes, i amants del país com Emili Beüt i Manuel Sanchis Guarner, els quals, amb molts encerts i algun desencert (tot siga dit) ens van començar a dibuixar quin és el país que volem.

EN ETERN AGRAÏMENT ALS DOS MESTRES.

Món rural contra món urbà

Vos deixo un article meu del 2009, que, malgrat tot, és plenament vigent: fràquing, projectes de línies d’alta tensió, l’enganyifa del Castor… Continua l’espoli.

[article publicat a Aiguaclara, número 15. Primavera 2009]

Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà

Este escrit pretén, a través de la història, fer veure la relació que sempre hi ha hagut entre el mas, el poble i la ciutat, com a llocs d’assentament humà i de fonts de riquesa. A més, també s’hi exposaran una sèrie de greuges i de reivindicacions històriques, fruit de les tensions i de la conflictivitat que sempre ha existit entre el món rural i el món urbà.

En tota esta relació mas-poble-ciutat, les dos primeres representen el món rural mentre la ciutat és el món urbà.

Històricament, el mas era el centre al voltant del qual s’organitzava la vida econòmica i familiar, d’ahí ve la frase: “Tots venim d’un mas.” L’activitat econòmica era l’agricultura i la ramaderia. L’economia era de subsistència, allò que es produïa es consumia o es bescanviava per altres béns. Totes les activitats econòmiques que s’hi portaven a terme corresponien al sector primari, és a dir, el sector econòmic menys productiu per a l’Estat.

(Pensem sempre que l’Estat és com una empresa, i una empresa sempre mira pels seus interessos, a l’Estat li convé més el consum, que hi haja més circulació de diners perquè així pot recaptar més impostos, per això les polítiques dels estats sempre van més dirigides al sector terciari, el de serveis, que al sector primari, el relacionat amb les activitats econòmiques al camp).

El País Valencià, a la dècada dels 50, era una territori agrari i pobre. Hi havia més pes demogràfic als pobles, fruit d’esta realitat agrària, encara que la gent dels pobles, segons l’època de l’any, també baixava a la plana o a la costa a faenejar amb treballs temporers en la taronja o la bajoca. La indústria era escassa, a més la mà d’obra de les ciutats ja cobria perfectament qualsevol nova oportunitat de feina. Hi havia emigració, però era interna, no venien d’altres països a ocupar llocs de treball.

A la dècada dels 60-70, el context polític era el d’una dictadura. Franco manava però no aconseguia trobar els mecanismes per tal de generar riquesa en la població. Per sort per al dictador, el context internacional l’afavoria, ja que els Estats Units van tindre en Franco i Espanya els seus principals aliats contra el comunisme. Els americans van obtindre permisos per instal·lar bases aèries en territori espanyol, i a canvi d’això, van destinar grans quantitats de diners a les arques de l’Estat.

L’ingrés d’estos diners a favor de l’Estat va implicar un colp dur en la demografia dels pobles. L’Estat, en l’afany de generar riquesa en la població i afavorir així el consumisme, va programar els plans de desenvolupament. D’esta manera es pretenia que dos sectors econòmics com la indústria i el turisme, del sector terciari, iniciaren una nova etapa de reactivació de l’economia. No cal dir que si es reactiva l’economia, s’afavoreix el consumisme, i el principal beneficiat és l’Estat, que redueix el dèficit.

Una de les actuacions d’estos plans de desenvolupament va representar la creació de les primeres indústries taulelleres en el triangle l’Alcora-Onda-Vila-real. A més, pobles tan mariners com Benicàssim van començar a veure transformada la seua fesomia pel turisme.

Estes noves indústries van generar una mà d’obra que no podia ser satisfeta només amb gent de la capital. Per este motiu, molta gent dels pobles va abandonar llar i família i se’n va anar a la ciutat, a instal·lar-se en barris perifèrics. A Castelló, la gent dels pobles es va instal·lar a barris a la part de dalt de l’antiga estació de tren, com Crèmor, o la quadra la Salera.

Este fenomen d’emigració del món rural al món urbà va ser conegut com la diàspora. Molts dels emigrants rurals d’aquell temps encara mantenen lligams al poble, d’altres, en canvi, s’han urbanitzat completament, oblidant-se els orígens. El motiu que empenyia estes persones a emigrar a la ciutat era el fet de passar de les dures condicions de vida del camp a una millor qualitat de vida.

Si s’observa l’evolució demogràfica de cada poble, hi veurem una davallada molt forta en la dècada dels 60-70, precisament arran d’este fet. Moltes escoles rurals van tancar les portes. La població va baixar tant, que fins i tot es dubte que recupere mai el mateix nivell de població que hi havia abans. En uns altres casos la davallada va ser tan traumàtica que va implicar l’absoluta despoblament.

Este esdeveniment representa el primer greuge històric de la ciutat amb el món rural. El primer deute històric. La gent del camp se’n va anar a la ciutat per tal de fer-la progressar més. Amb la suor de la gent que va emigrar del camp, la ciutat va prosperar.

Això no s’ha reconegut mai, i dubto que es reconega. Ningú, ni els representants polítics, admetran mai este fet.

Els anys han passat, el temps també, i ens hem trobat en la situació actual. La ciutat, per tal de continuar el progrés, s’ha vist obligada a consumir tanta energia que han hagut de buscar altres fonts d’energia que no tenien a l’abast. Les mines, els molins de vent eòlics, les plaques solars són fonts d’energia que abasteixen els seus principals consumidors, la ciutat i la indústria. La ciutat consumeix i el món rural l’abasteix. La ciutat continua malgastant, l’entorn rural es continua degradant.

I ací tenim el segon greuge històric, el segon deute històric.

Però ara sembla que la cosa no eixirà tan bé per als uns. Els pobles s’han adonat que la situació no pot continuar com sempre, la riquesa a la ciutat, i nosaltres què? Per això, per exemple, s’han proposat d’apujar els impostos a les empreses dels aerogeneradors o crear els fons de compensació. Si no tenim altre remei que suportar els escandalosos aerogeneradors o l’aeroport, almenys que paguen per això, i pel primer greuge històric també, ja de pas. Algú se n’havia d’encarregar de pagar-ho tot, no?

I lògicament el que demanem tots els que vivim al poble és que els diners dels fons de compensació revertisquen en la millora de serveis per a la gent de poble, millora de la xarxa d’internet, més i millor ocupació… Perquè viure al poble no hauria de continuar sent un greuge com fins ara. Perquè tots els qui decidim de continuar vivint al poble no hauríem de continuar sent ciutadans de segons divisió per a l’administració.

La qüestió comarcal. Una reflexió necessària

[Article publicat a La Veu del País Valencià (31/5/2016)]

Com estem lectors?

Precisament estos dies hi ha hagut cert rebombori per la publicació d’un «mapa comarcal de la Comunitat Valenciana» [sic], i no han tardat a aparéixer les reaccions des del Maestrat i des dels Ports. Simptomàtic que alguna cosa no es fa bé, no ho creeu?

Realment la qüestió comarcal no és per a frivolitzar ni molt menys. Ens hi juguem molt.

Al Maestrat la Generalitat Valenciana va errar amb el plantejament comarcal, i s’ha de dir i no passa res!

  • L’Ajuntament d’Atzeneta del Maestrat ha demanat durant estos 5 anys a la Generalitat Valenciana la inclusió a la comarca del Maestrat, dos vegades, i malgrat tot, se’ls continua ignorant la petició.

  • A Vilafranca passa a la inversa. Són i es consideren del Ports, però la Generalitat els posa al Maestrat. Malgrat que la història mai ha dit això, i el seu sentiment així ho reflectix.

En el fons de la qüestió està la política errònia que els diferents governs valencians han fet respecte de la comarcalització. No ens enganyem: ací s’ha volgut fer comarcalització sense planificació ni legislació. I així no es poden fer les coses perquè:

  1. Parlem que les comarques no són només unes entitats que cal dotar-les de significat jurídic per tal de descentralitzar els serveis de l’Administració autonòmica. Ni tampoc podem concebre les comarques de la mateixa manera que s’entenien ara fa 30 anys, és a dir, amb una extensió uniforme, una capital ubicada al centre, equidistant i prestadora de serveis als pobles restants de la comarca. El país ha evolucionat al llarg d’este temps, les comunicacions per terra han millorat gràcies als Fons de Cohesió i els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea, i hem de tindre la previsió que milloraran més encara amb el pas del temps, vertebrant més eficaçment el territori.

  2. Les comarques atenyen sentiments, relacions socials, fluxos econòmics i sobretot identitat; són vitals per a una ordenació i vertebració real del territori. I al Maestrat les propostes que la Generalitat Valenciana va fer, i que a dia d’avui encara patim, no eren representatives, ni gens rigoroses, atesa la falta d’informadors que van tindre els especialistes que van estudiar el Maestrat. Si volem un País Valencià fort i ben vertebrat socialment i identitàriament ha de ser a partir de les comarques històriques. Les comarques històriques som el fonament on s’han de bastir les bases d’un nou País Valencià, que l’ajuden a renàixer de les seues cendres. Les comarques històriques som un fonament imprescindible per lluitar contra la despersonalització i la desmemorització del País. Volem respecte. Desfer les comarques històriques segons criteris arbitraris, tal com es concep la distribució territorial actual, només contribuïx a reforçar l’ambigüitat i accentuar les renúncies que encara arrosseguem a dia d’avui per culpa d’una inexistent política d’ordenació del territori durant 30 anys.

  3. Si realment volem vertebrar el País Valencià cal tindre en compte les comarques històriques, on, sens dubte, el Maestrat, tal com l’entenem des d’ací hi juga un paper important. Maestrat Viu, en boca del seu president, Joan Ortí, ja ho va comentar al discurs de cloenda dels 3rs Premis Maestrat Viu (2016): «cal una comarcalització amb coherència històrica per al Maestrat» que incloga «les Coves de Vinromà, la Torre d’en Domènec, Vilanova d’Alcolea, la Serratella, Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat». El Centre d’Estudis del Maestrat també va en la mateixa línia. És molt paradigmàtic que les entitats més arrelades al nostre territori remen en el sentit oposat a l’Administració [enteneu-me la ironia].

  4. Em sorprén molt comprovar com mai ningú s’ha qüestionat l’estructura comarcal actual: i apunto al món de l‘esquerra i el nacionalisme (partits i sindicats), que són els que en teoria més han o havien apostat per les comarques. Persones gens dubtoses de dogmatisme no han fet mai cap qüestionament sobre les comarques. D’esta manera, han ajudat a sacralitzar l’estructura comarcal actual, amb les seues deficiències, tot i saber que no són estructures legals.

  5. També és curiós que les comarques valencianes «oficials» que els nostres xiquets aprenen a les escoles no tenen res a vore amb les propostes sectorials que la mateixa Generalitat Valenciana dissenya en matèria de sanitat o prevenció d’incendis forestals, per posar dos exemples. De què servix ordenar el territori d’una manera si després la mateixa Administració fa la seua? Falta ordenació territorial. Sense ordenació no hi ha vertebració. Potser la denominació de la Conselleria de Territori com a «de Vertebració del Territori» puga ser un símptoma d’un canvi de paradigma? De moment sóc escèptic, malgrat el nomenament com a subsecretari de Josep Vicent Boira Maiques, un dels especialistes valencians més reconeguts en el món de la geografia.

Sóc conscient que al Maestrat o als Ports o a la Tinença de Benifassà no som els únics que patim els desgavells de la qüestió comarcal. Al País hi ha altres focus també, segur. Per tant, és una qüestió que s’ha de debatre i parlar, amb tots. El Maestrat de moment pinta poc per als polítics i els alts càrrecs de l’Administració autonòmica. Cal canviar les maneres des de València i Castelló cap a la nostra realitat comarcal, fruit de la ignorància i la imposició. Només amb respecte, serenitat, coherència i rigor, i sense floritures ni brindis al sol, podrem reeixir en la qüestió comarcal. El País està per fer, i l’hem de fer amb tots i entre tots.

L’Aplec del Penyagolosa!

Este cap de setmana, del 7 al 9 d’abril se celebra l’Aplec del Penyagolosa a Atzeneta del Maestrat (cartell ací). Per tant, primer de tot, enhorabona als organitzadors i als pobles participants en particular, perquè:

  1. La unió fa la força. Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat i Xodos són 4 pobles amb una dinàmica rural i uns lligams que van molt més enllà del que l’Administració vol vore. El Penyagolosa els agermana, ja que hi viuen tots arrecerats a l’ombra del gegant mitològic, qui els protegix.
  2. Amb esta unió, a estos pobles se’ls obri una etapa de superació de l’antic règim, quan tots ells depenien i molt de la voluntat dels governants de la Vall d’Alba, que era un poc el poble que exercia de “cap de comarca”. Esta dependència arribava a ser malaltissa i perjudicial, com el fet que encara a dia d’avui els xiquets han de baixar cada dia en autobús dels seus respectius pobles a l’Institut de la Vall d’Alba.
  3. La voluntat de constituir una mancomunitat entre tots ells ha de ser entesa com eixa voluntat d’apropar l’Administració als seus veïns, amb una gestió més eficient dels recursos. Perquè com més a prop estiguen i més poder i capacitat de gestió tinguen les administracions, millor qualitat de vida dels veïns i més capacitat de decisió i defensa dels interessos comuns.
  4. És evident, no cal dir-ho, que tots estos pobles, a partir d’ara s’articulen al voltant d’Atzeneta del Maestrat, que és el que sempre hauria d’haver sigut. Atzeneta assumix eixa capitalitat de la mancomunitat. Hi ha molta feina per fer, l’Ajuntament d’Atzeneta hauria de planificar una sèrie de reivindicacions històriques i comunes per a millorar la qualitat de vida dels pobles: l’apertura d’una oficina de correus a Atzeneta (no com ara que vénen de l’Alcora) d’una SAMU que donara cobertura als 4 pobles, etc.

Tanmateix, com a ciutadà conscient del Maestrat, se’m plantegen una sèrie de dubtes:

  1. Dels 4 pobles que conformen esta Mancomunitat, tres ho són del Maestrat en tant que van ser de la Setena de Culla (Atzeneta, Vistabella i Benafigos) només Xodos en resta fora.
  2. No tinc cap dubte al voltant de la voluntat de pertanyença al Maestrat de l’Ajuntament d’Atzeneta. Tanmateix, sí que estaria bé que la Mancomunitat incloguera als seus estatuts, o de manera pública en un comunicat, que la seua voluntat va més enllà de la Mancomunitat, i volen contribuir a articular la comarca del Maestrat en el seu conjunt. Xodos seria benvingut al Maestrat sense cap dubte, i Atzeneta esdevindria automàticament centre i pol del Maestrat més interior.
  3. Això ajudaria molt a esvair qualsevol dubte al voltant de la finalitat de la Mancomunitat. Es pot fer comarca des de cada mancomunitat si la voluntat existix.
  4. El Maestrat és una comarca molt peculiar, existim des de molt abans que les comarques existiren. Tenim una distribució orogràfica en paral·lel a la línia de la costa que dificulta les ja de per si precàries comunicacions entre els pobles. Sempre he pensat que Albocàsser i Atzeneta del Maestrat haurien de ser pols i centres d’acció del Maestrat més interior, per coherència i lògica en les mateixes dinàmiques del territori!

Si volem, podem! Tot és possible, tot està per fer!

Què sabeu del Maestrat?

Hola de nou, lectors!

En una declaració de principis en el primer escrit publicat a La Veu i a esta web, de títol «Benvinguts al Maestrat», remarcava la importància que té el fet de mostrar la realitat del Maestrat a la resta del País Valencià, pel profund desconeixement que hi ha.

En el subconscient de la societat valenciana hi ha una idea més o menys difusa sobre el Maestrat, en molta part atribuïble al llarg procés de despersonalització i desmemorització històrica que el Maestrat en concret i el País Valencià en general ha patit. Un procés, que amb l’arribada de la democràcia, s’ha accelerat amb les ambigüitats i renúncies del procés autonòmic, i que encara avui en dia arrosseguem pel fet que ací la Transició encara no ha acabat.

Dit això, exposo tot seguit una sèrie de tòpics vessats sobre el Maestrat, i que solen provindre majorment del centralisme de Castelló i de València i de les seues corresponents elits intel·lectuals:

  1. El binomi Maestrat-Ports, Ports-Maestrat, o «comarques del nord».

    Estes paràfrasis no fan res més que emmascarar un profund desconeixement de la realitat de dos territoris com el Maestrat o els Ports, que, si bé és cert que compartixen trets (entre altres la marginalitat) també ho és que tenen dinàmiques diferents. La denominació «comarques del nord» és una proposta que potser en el seu moment tenia la seua acceptació, però a mi personalment em recorda a la de «Levante», o la de «Franja de Ponent» per posar uns exemples propers. L’ús de denominacions geogràfiques sempre tendix a indicar una ubicació respecte de l’altra (la important, la central) i assenyala al mateix temps una dependència.

  2. El Maestrat com a entitat geogràfica

    Així és com entitats com el Centre d’Estudis del Maestrat i Maestrat Viu anomenen el territori comprés entre Vistabella del Maestrat, Ares del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Vilanova d’Alcolea, Alcalà de Xivert, Vinaròs i Rossell. Som una comarca històrica, que personalitats de la lingüística, grans patriotes i bons excursionistes com Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt van saber entendre millor que ningú en tota la seua extensió, però aportant-ne cadascú els seus matisos en els seus respectius treballs comarcalitzadors. No m’estendré més sobre això perquè Vicent Sanz ho ha explicat molt bé en el seu escrit «Maestrat Històric».

  3. El Maestrat com a territori que mira més a Catalunya

    Esta afirmació també denota un cert desconeixement. I dic cert perquè és evident que el Maestrat té més relació amb les Terres de l’Ebre que no la Plana de Castelló. Tenim relació històrica per la Diòcesi de Tortosa, a la qual la major part dels nostres municipis hi van pertànyer fins al 1960, de fet d’altres, els de més al nord, encara hi són. I fins no fa tants anys, molts alumnes dels nostres pobles eren enviats a estudiar al Seminari de Tortosa.

    Siga com siga el territori és un continuum, Vistabella del Maestrat i Benassal tenen molta relació amb l’Aragó, Ares del Maestrat amb els Ports, Traiguera amb Ulldecona, Vilanova d’Alcolea i Alcalà de Xivert amb la Plana. Però, tanmateix la parla definitòria encara la conservem (la -o de la 1a persona del present d’indicatiu). El Maestrat ocupa una posició geoestratègica privilegiada entre València i Barcelona, la qual rep el nom de «terres de cruïlla», atesa la nostra ubicació de territori frontissa. Tanmateix, esta importància no està plasmada en les infraestructures ferroviàries ni viàries, les quals estan més orientades cap al centralisme de Castelló i València, respectivament, que no a vertebrar de sud a nord el Maestrat, donant-nos eixida fàcil a Europa. En este cas, és paradigmàtic i frustrant comprovar com passen els anys i l’autovia del Maestrat, la CV-10, de Vilanova d’Alcolea-la Jana-el Perelló, continua en projecte, i com l’autopista AP-7 continua sent de pagament com a mínim fins al 2019, malgrat la saturació i els morts de la N-340 per la costa. Possiblement podríem mirar més a Catalunya i a Europa si tinguérem les inversions adients en infraestructures.

  4. El Maestrat com a territori idíl·lic

    Curiosa afirmació, però certa, escoltada i vista en comentaris o actituds paternalistes de la gent de la cultura de Castelló o de València. La mirada que tenen cap al Maestrat no sol anar més enllà d’allò típic, banal, rural, més en consonància amb la visió d’un territori agrest, perdut, on la gent que l’habita són uns herois que lluiten contra la modernitat. El Maestrat és molt divers, tant que faria innecessàriament llarg l’escrit, però per damunt de tot, la seua gent no necessita el paternalisme de ningú, tenen l’orgull propi de fer vida on han nascut, de respirar el mateix alé del primer dia de vida, de xafar la mateixa terra que treballen, i el millor de tot, de fer-ho amb el millor dels seus somriures cada dia que s’alcen del llit, sense les comoditats de la ciutat, plens d’esperit, emoció, il·lusió i ganes de viure. El Maestrat no necessita gent que vulga fer la jubilació daurada a un mas, necessita gent que hi vulga viure i que se l’estime. Cal tindre respecte i el cor obert cap al Maestrat. Res més.

El Maestrat escriu el seu relat, de la mateixa manera que al Sud, la gent del Tempir d’Elx, també ho fa. Cadascú a la seua manera però amb la voluntat ferma d’influir en la societat valenciana trencant tabús. Al Maestrat el 20 de maig tenim una cita amb la nostra gent, amb els Premis Maestrat Viu, un acte fet des del Maestrat i per a la gent del Maestrat: la nostra gent, els nostres ambaixadors, els nostres referents.

Espero no haver-vos avorrit gaire. Fins una altra companys! 🙂

Benvinguts al Maestrat

[Article publicat al mitjà digital La Veu del País Valencià (22/4/2016)]

Benvinguts sigueu, estimats lectors de La Veu del País Valencià. Primer de tot voldria donar les gràcies a La Veu, perquè només amb el simple gest de facilitar-nos un espai de comunicació, ens han obert la porta cap al País Valencià. La veritat és que som una comarca, el Maestrat, un tant silenciada en els mitjans de comunicació. Per tant MOLTES GRÀCIES a La Veu per l’aposta que fan de donar-nos veu, mai millor dit!

També volia agrair al benassalenc Pere-Enric Barreda i Edo, traspassat a l’abril de 2014, el seu amor per la nostra llengua i pel Maestrat, les seues passions, a qui, sens dubte mai podrem agrair la seua ingent tasca a favor de la recuperació de l’autoestima com a veïns del Maestrat a través dels seus escrits i de les seues accions, sempre positives en favor de la cultura comarcal. Mai t’oblidarem company, seguim la teua senda!

Espero, estimats lectors, que amb les meues aportacions puga contribuir a una millor comprensió de la realitat de la nostra comarca, del Maestrat, comarca històrica i natural des de la fundació del Regne de València. Parlem d’una comarca històrica i a la vegada desconeguda per a la majoria de la societat valenciana.

Qui vos escriu és de Vilanova d’Alcolea, poble segurament i tristament més conegut per l’aeroport de Castelló que no pel fet de ser la porta del Maestrat.

Som un territori on una bona part del turisme valencià passa el temps d’oci, però no s’interessa mai per qui som. Som un territori molt preuat pels seus valors culturals, lingüístics, naturals, patrimonials, però desconegut per a la majoria de la societat valenciana. Som el país de l’oliva, de l’ametla, de la carrasca, de la garrofera. Som una terra amb molts matisos que ens dóna productes de primeríssima qualitat: pataques, tòfones, ametles, bolets, avellanes, oli, licors, carxofes, tomates de penjar. Som un territori prehistòric habitat pels ancestres dels barrancs de la Valltorta, de Gasulla i de la Saltadora; i històric, hereu del pas de diverses civilitzacions que van deixar llavor. Som una comarca extensa, que comprén des de Penyagolosa fins al port de Vinaròs, des de Rossell fins a Vilanova d’Alcolea, des d’Ares i Atzeneta fins a Alcalà de Xivert. Som un poble amb profundes conviccions religioses, i amb una tradició cultural que va des dels balls plans a les danses religioses i processionals; de les jotes, fandangos i seguidilles al cant d’estil malauradament ja extingit. Som una cultura profundament mediterrània que participa del foc a través de les festes de Sant Antoni i les Falles.

En realitat som tant, que espero estar a l’altura de l’envit i fer-vos coneixedors, a través dels escrits, d’un territori del qual se’n sap poc, a pesar de la importància que sempre ha tingut en l’imaginari col·lectiu del nacionalisme valencià com a concepció del país.

En els pròxims escrits meus i dels companys, i a través de l’espai Maestrat que ens facilita La Veu, aprofundirem sobre la realitat del Maestrat i ens endinsarem fins a les seues arrels, espero que este viatge que compartirem el puguem gaudir, tant vosaltres com jo mateix. Per això vos demano que m’acompanyeu en el proper escrit.

Fins aleshores quedem!