L’hort com a mesura de totes les coses. Neoliberalisme rural yellowstonià

Ja és estiu! Un estiu atípic que hem d’assumir com a diferent! Com cada estiu típic meu, i ja en van uns quants, i sempre que tinc temps, em dedico a fer hort. Sobretot de tomates, de llavors tradicionals i autòctones i d’altres també. I tot ecològic, eh!

L’hort és un ecosistema. Cada any disfruto de quedar-me sentat i vore la vida que té: aigua, plantes aromàtiques, canyes, herba, palla, borinots, abellots, abelles, avespes, marietes,… i les plagues. Vida. És un ecosistema perfecte dins de la imperfecció que té la interacció humana, ambiental i natural. La meua intervenció humana és mínimament invasiva i sempre anirà destinada al control de les plagues i a fer que les tomateres cresquen sanes, altes i rectes. La natura intervé de moltes més maneres, espècies beneficioses per a l’hort, i d’altres perilloses com les plagues, espècies bones que parasiten ous de plagues, si tens mala sort els senglars… i el factor ambiental, l’oratge, el temps, sempre decisiu, si tens mala sort, pedra.

No puc deixar de passar l’oportunitat per fer una comparació amb com ha anat tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports a vore si se pot entendre:

  1. L’hort com a extensió de terreny és el nostre territori. De la mateixa manera que jo em gestiono l’hort, les nostres administracions gestionen territoris.
  2. Les plantacions de tomates, bajoques, encisams, la seua ubicació, disposició…, tot respon a una estratègia, a una planificació. Jo planifico el meu hort abans de plantar-ho tot. Els governs haurien de planificar el seu hort (però d’això ja n’he parlat en altres articles… és feina eterna pendent).
  3. Estes plantacions tenen veïns o visitants, insectes, aràcnids, caragols, que són paràsits o fan bé o fan mal o es reprodueixen… que en este cas seríem les persones, tat?

Resulta que d’un dia a un altre s’han presentat uns senyors que pretenen gestionar el meu hort atenent raons de mala gestió i prometent-me que els done un xec en blanc perquè ells tenen la fórmula màgica, canviaran les meues plantacions de lloc i de llavor per a fer-les més productives i atractives fins a l’extrem que em lucraré i passaré de tindre un hortet a un hort de “champions league.” A més m’han dit que m’oblide de la diversitat a l’hort i que ells apostaran sobretot pel monocultiu d’una varietat.

Podem dir que jo=Administració els compro el producte però no ho he consultat amb els insectes i els altres bitxos, ja que és evident que tot això els afectarà la seua manera de viure, potser alguns volen emigrar, canviar d’hort, anar-se’n i tot. Quan el procés va avant i abans que es puga fer algun canvi important en l’hort, les abelles i avespes ja s’han organitzat en eixams com a mecanisme d’autodefensa cap a elles i cap a l’hort. No ataquen, es defenen de l’atac exterior. Una defensa resilient i autoorganitzada que té el suport de més espècies de l’hort, encara que també hi ha d’altres (les passives) que els és indiferent perquè no veuen cap atac o perquè els han fet noves promeses del nou hort. També cal destacar l’aportació d’altres insectes i espècies que habiten prop de l’hort i també han ajudat al voltant del Manifest per la vida rural.

En tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports, o el seu equivalent en anglés (The Three Kingdoms), perfecta traducció, hi ha diferents actors, descrivim-los:

  1. Wyss, o la filantropia suïssa, actuaria d’agent ambiental, però en lloc de fer caure pluja líquida, ha fet pluja de bitllets.
  2. La Fundació Global Nature, recaptadora dels diners filantròpics, que amb tota la bona voluntat del món es presta desinteressadament a gestionar-me l’hort i deixar caure la pluja de bitllets. És l’intermediari, el vent o l’aire transportador de pluja. Eixa pluja va carregada en núvols grisos i negres que són els mitjans de comunicació, premsa escrita sobretot, que de tant en tant descarregaven a l’hort buscant-hi influir l’opinió dels seus habitants.
  3. Les administracions, o els partits polítics que les gestionen. Són jo, el factor humà. Cal entendre el seu punt de vista neutral en el sentit que no poden dir que no a res. Si dius que no i et posiciones, tanques portes, i un polític no pot tancar la porta a res, ni menys als diners, encara que tinguen dubtosa procedència. Jo no puc dir que no si m’ho posen tan fàcil per a gestionar-me l’hort, diuen que tots tenim un preu, no?
  4. La societat civil, l’associacionisme, l’activisme, els aplecs, els tècnics del territori. Són la natura, la trinxera, són els insectes i altres espècies que fan la perfecció dins la imperfecció de l’hort, els més treballadors, els que s’estimen l’hort de veritat perquè és la seua forma de vida i els que m’han fet vore que no volem ningú que ens gestione l’hort. Que ells i jo ens valem!

CONCLUSIONS:

El fracàs de la política. No és que no volen planificar el territori (tan fàcil com escoltar-nos) sinó que tot el que ha passat ajuda a continuar aprofundint en la idea d’una classe política allunyada de la base social, del poble, del rural. A més, la situació és d’extrema debilitat per a nosaltres perquè no hi ha un partit representant de la potent ruralitat dels nostres territoris, per tant no tenim ningú que defengue els nostres interessos, els nostres horts.

Ens hem d’enorgullir de la societat civil, del nostre activisme cultural que ha arrossegat altres actors a fer-hi costat i plantar cara des de la proactivitat i desemmascarant la falta d’informació o la mentida. La cohesió de l’activisme cultural i mediambiental és el que ens fa forts com a societat i és el veritable motor de canvi social. Ha actuat com un factor d’unió potent (glue en anglés) entre gent del Maestrat, de la Tinença de Benifassà, del Montsià, dels Ports, del Matarranya i del Maestrazgo. Ho vaig dir en este article i ho mantinc: “Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del PenyagolosaMaestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.” I em ratifico.

El macroprojecte turístic Maestrazgo-Els Ports. Neoliberalisme rural

Fa ja un cert temps des del periòdic Mediterrani eixen notícies d’un macroprojecte per tal de convertir la zona limítrofe entre el Maestrazgo aragonés  i els Ports de Morella i de Tortosa en un “Yellowstone”. Ací vos deixo la imatge de l’àrea, extreta de la seua web www.maestrazgoports.org

Sin título

D’alguna manera el projecte pretén recuperar la delimitació de l’extinta Mancomunidad Turística del Maestrat, la qual vos adjunto també ací baix, si bé és cert que en este cas incorpora els municipis dels Ports de Tortosa, els quals en el passat van quedar fora pel fet que la iniciativa era també pública, i que les dos administracions impulsores eres les diputacions de Castelló i Terol.

mancomaMAPA

A dia d’avui l’única informació que disposem d’este projecte és este document que teniu penjat al mateix web maestrazgoports, i que vos adjunto ací.

Si l’analitzem visualment crida molt l’atenció la repetició constant (abusiva fins i tot) que es fa de la imatge de la capra hispanica com a icona emblemàtica del projecte (un altre paral·lelisme amb l’antiga Mancomunidad Turística del Maestrazgo) que pensàvem que a dia d’avui ja estava feliçment superada. Una reflexió: si encara a dia d’avui continuem fent servir els mateixos reclams turístics que fa 50 anys és que alguna cosa s’ha fet malament.

Si analitzem el vocabulari que s’usa, trobem “natura” (49 vegades), “cultura” (19), “fauna” (13 vegades) “global” i “paisatge” (11), “rural” (10), “turisme” (7), “societat” (5), “flora” (1), en un document d’11 fulls amb molta imatge, sobretot de fauna. No hi trobem paraules tan significatives i importants com “sostenibilitat” “just/a” “equitatiu” “digne” “mediambiental” “economia circular” “sobirania alimentària.”

  • El projecte vol posicionar turísticament un territori. I fer-ho com una destinació global, tant pels valors naturals com els culturals.
  • Des dels valors naturals es pretén:
      1. Augmentar les extensions de terreny protegit. Això és un regal enverinat. Tindre més hectàrees protegides pot ser una excusa per limitar-ne l’accés o privatitzar-lo. Potser assistirem a un procés de privatització i concentració de l’espai natural amb l’excusa que la gestió pública ha sigut ineficient?
      2. Gestionar més adequadament la fauna. L’experiència ens demostra que sempre que el ser humà ha intervingut en la fauna els resultats han sigut dubtosos. Per exemple: hi ha un interés evident de crear una macroreserva de caça major en la nostra àrea. Fa poc el Govern valencià va denegar el permís de reserva de caça major de cabra per la zona de Penyagolosa, una àrea emblemàtica que curiosament no toca este projecte. Si un dels referents mundials en turisme de natura per als promotors d’esta iniciativa és Sudàfrica, ja sabem com funciona: reserves de caça, safaris,.. I sí, “gràcies” a les reserves, Sudàfrica ha augmentat significativament el número de tigres. Ahí ho deixo.
  • L’orientació del document és clara en el sentit que pretén afavorir “espectacles naturals” per a la gent de la ciutat. Este document per a mi és una mostra de neoliberalisme aplicat a la ruralitat. Llegiu La transformación neoliberal del mundo rural del professor Cristóbal Kay, especialista en desenvolupament econòmic i rural, sobretot a l’Amèrica Llatina, un dels laboratoris mundials de la política neoliberal aplicada a l’agricultura i als espais naturals, ací, on es promou la concentració de terra, capital i recursos naturals. Només en citaré este fragment, interessant: “Esta potenciación del capital a través de un mayor control sobre la naturaleza y el territorio ha traído consigo una mayor influencia y dominio de las corporaciones transnacionales y del capital en general sobre los asuntos económicos, sociales y políticos, tanto a nivel nacional como internacional”
  • Un dels promotors del projecte és la Fundación Global Nature, amb seu a Las Rozas de Madrid, i entre els seus col·laboradors, a més de la Generalitat Valenciana, estan la Fundación Botín i la Fundación Banco Santander. Es promou el paradigma de subsidiaritat del món rural al món urbà, el qual es vol perpetuar amb el canvi de missatge, ara la moda és “la España vacía”.
  • Sempre que s’ha parlat de colonialisme econòmic al nostre País sempre ha sigut en forma de macroprojectes urbanístics i especuladors en forma d’urbanitzacions amb camps de golf al litoral i amb capital messetari. El Maestrat últimament ha lluitat contra macroprojectes (aeroport, presó, residus tòxics i perillosos, mines, fràquing, Castor, etc.) Tot això per desgràcia no ens ve de nou i per això la gent n’està farta.
  • L’espai natural no s’ha gestionat bé per l’Administració perquè l’ha apartat de la societat rural que és la que històricament el mantenia i explotava, tot això ha afavorit l’expansió de la massa forestal. Però la solució no es deixar-la ara en mans privades.
  • El projecte falla en l’anàlisi, dels territoris, i de les causes de la situació actual. Tant el Maestrat com els Ports tenen les seues dinàmiques culturals i de territori pròpies que els permeten de fer via. Tant Maestrat Viu com la Coordinadora d’Entitats del Maestrat defenen el territori del Maestrat, tal com històricament i lingüísticament és. Després està sempre darrere la intenció de Morella de voler ser també capital del Maestrat (quan no ho ha sigut mai), amb la qual cosa col·labora de manera interessada a la confusió (la societat morellana de caçadors es diu El Maestrazgo). I ara este projecte vol afegir encara més confusió sense ni haver estudiat res el territori abans. A este projecte li sobren Ares, Benassal, Xert, Rossell i Catí, que són del Maestrat.

Dominis_dels_castells_que_integren_el_Maestrat_històric

  • També vull avisar que no compreu el relat de “la España vaciada“, que entenc que és la manera com el neoliberalisme vol que creguem que els nostres pobles depenen de la ciutat, es continua aprofundint en la idea de fer-nos submisos a la vida de ciutat. La ruralitat només té sentit si és independent de cap altra forma de vida, lliure, com sempre ha sigut.  Es tracta de fixar població al món rural, no de fer servilisme a la ciutat. No es tracta que “ens coneguen”, es tracta de com vivim ací i quin futur volem. El subjecte som nosaltres. Ells volen reforçar sempre el missatge que som destinació de salut, pau, natura, tranquil·litat, bon menjar. De donar-los tot el que tenim i que ells no tenen. Als pobles som molt més que això. #orgulldepoble
  • No tot el turisme val per als nostres pobles. Entenc la preocupació creixent cap al turisme, però fora dels macroprojectes continuo pensant que el turisme sostenible i responsable pot ajudar molt el nostre desenvolupament econòmic, com s’ha demostrat en altres zones del planeta. Un turisme pensat des dels nostres pobles i per als nostres pobles. Un turisme on el subjecte i els protagonistes som nosaltres i la nostra manera de veure el món, com sentim, com parlem, com ens expressem. Un turisme respectuós.
  • L’únic que demano és que la societat estiga desperta i activa. Senyors polítics, escolten i ajuden la gent que hi viu i treballa als pobles, passen a escoltar-nos a les nostres cases, tendes i botigues i prenguen nota!

La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

  • Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

  • El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

  • En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

  • En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

  • Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

  • Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

  • Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

  • Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

  • Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

  • És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

  • Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

  • Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

  • Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

  • Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉

El món rural davant de l’espill

Què és el món rural? Segur que obtindríem diferents respostes. Món rural s’està convertint en paraula polisèmica, de diferents significats i matisos.

El que està clar és que món rural és l’antítesi de món urbà. I segurament tot el món té més o menys clar què és món urbà.

Avui en dia assistim a una sèrie de plantejaments al voltant de què és el món rural, i el que també està clar és que tots dos conceptes o mons evolucionen constantment en tant que les societats que hi interaccionen també ho fan.

Les ideologies també hi juguen, i pretenen impregnar de la seua doctrina tot l’imaginari col·lectiu de cada món. No obstant això, últimament hem assistit a un interés sobtat i interessat cap al món rural.

Voler simplificar el món rural cap a una sèrie de tòpics relacionats amb la tradició o el camp em pareix un reduccionisme banal, que amaga un profund desconeixement cap a la nostra realitat. El món rural és molt més complex que això.

Tanmateix enumeraré una sèrie de reflexions a tindre en compte:

  1. La superfície rural sempre serà més gran que la urbana, però la pitjor gestionada per l’administració, atorgant subvencions amb uns criteris injustos i més que dubtosos.
  2. La tendència administrativa és a imposar terminis, restriccions o limitacions a l’activitat rural, en contraposició al liberalisme regnant a les ciutats.
  3. Cada vegada es concentra més gent a viure a les ciutats, agreujant-se el fenomen de la despoblació, iniciat ja a la dècada dels 50, i que de manera directa afecta l’activitat socioeconòmica tradicional secular.

Entre els dos mons hi ha sempre una interacció en tant que hi ha una part de la societat que participa dels dos. A dia d’avui, la moda de fer esport a la muntanya (senderisme, córrer, BTT) ha fet llançar molta gent a la natura. El primer que caldria preguntar-se és, un entorn tan fràgil com és el rural està preparat per a absorbir l’impacte generat per totes estes activitats?

La resposta és NO. Cal una gestió en atenció a la càrrega que ha de suportar. De la mateixa manera que es protegeix el patrimoni cultural de la càrrega de visites, la natura és patrimoni, evidentment, però la societat no li atorga la mateixa importància.

Hi ha camins que compartixen el pas de romeries i d’atletes, amb la qual cosa es degraden més ràpidament. Cal una reflexió sobre esta qüestió, i en conseqüència una regulació. Si en ciutat el ciclista, el vianant i el vehicle saben teòricament per on circular, potser va sent hora que al món rural s’hi comence per posar fil a l’agulla en els casos d’espais naturals saturats per proves esportives, com Penyagolosa, o el riu Montlleó, amb la implicació de tots els agents públics (administracions) i privats (empreses i associacionisme).

La mobilitat al món rural és una prioritat per l’entorn tan sensible per on circulen les persones, i els vehicles. Les administracions han de prendre consciència i actuar en conseqüència. La regulació és una mesura a implementar si volem conservar racionalment l’entorn i fer-lo perdurable en el temps, fent compatibles els usos i la gestió.

Fer és molt més fàcil que mantindre!

Este matí he fet una eixida molt pita pel terme de la Serra d’en Galceran, he eixit des del mateix poble de la Serra, baixant pel barranc de la Guitarra fins als Rossildos i tornar. Una eixida aprofitant les primeres hores més fresquetes que ens regala el matí. He compartit recorregut amb les cintes que marquen una pròxima cursa de muntanya, sabent com de prop queda ja per als serratins la Fira de Turisme de Muntanya.

Abans de marxar de casa m’he preparat un poc l’eixida mirant el mapa de l’amic i company Pau Fuster Puig, del Tossal Cartografies. Mapes sempre útils i ben explicatius!

El que diré pot semblar una crítica a l’Ajuntament de la Serra d’en Galceran, tanmateix vos demano que estenguem la crítica a tots els ajuntaments pràcticament per la desídia a la qual sotmeten el mobiliari i la senyalètica de rutes (PR i GR).

Com a mostra unes fotos d’un lloc tant sensible com és el coll de la Bandereta, una cruïlla de camins que baixen i pugen, i que per tant és necessari un esforç en l’explicació de rutes.

Ajuntaments, això és una crida perquè inclogueu a cada pressupost una partida dedicada exclusivament al manteniment de mobiliari i senyalètica, tant interpretativa com direccional!

Als ajuntaments encara s’arrosseguen vicis, com la subvencionitis, que et marca l’agenda laboral. Posar senyals és molt fàcil, pagues i llestos, però el manteniment és la clau, i més sent conscients que este tipus de material es desgasta amb molta facilitat per la seua exposició directa als factors ambientals (fred, calor, sol, pluja, vent).

El que no pot ser és que si volem ser un referent en turisme i apostem pels valors naturals i paisatgístics, no podem descuidar res, i molt menys les senyals, perquè sí que és veritat que avui en dia tenim els tracs que ens els podem descarregar, però la impressió de deixadesa que genera és molt trista. He arribat a vore en molts llocs de les nostres terres pals de senyalització per enterra, molt trist.

Renovar i mantindre el mobiliari i les senyals és el primer que s’ha de fer si realment ens creiem el turisme i el territori.

nb: A tot això, he d’afegir que, llevat d’això, la resta del recorregut i de les senyals tot correcte, desbrossat i ben marcat (adjunto fotos). El terme de la Serra enamora!

Empobrint-nos

[Article publicat a Aiguaclara, hivern 2015]

Estimats lectors, ens retrobem de nou amb un altre número de la nostra revista, i ací teniu un altre article meu. Si heu mirat bé el títol haureu entés que ens estem empobrint, la qual cosa és una obvietat, però no patiu, en este cas no em referisc a una pobresa monetària (que també, tot siga dit) sinó més aviat a un altre tipus de pobresa (no tot són diners!).

Vaja per davant que tot el que llegireu a partir d’ara són percepcions meues a partir d’observacions que qualsevol de nosaltres perfectament podria fer. No sóc metge ni ho pretenc ser, que conste.

Per a començar l’article vull partir d’una afirmació: Avui en dia vivim pitjor que mai. Sí sí, deixeu-me explicar!

Som més pobres perquè hi ha més pobresa ambiental. La qualitat del nostre aire (el que respirem tots els dies) ha empitjorat, i no penseu que pel fet de viure a la muntanya estem millor, no no, la contaminació ens ve de totes bandes:

  • De dalt, la que ens deixen els avions, més encara ara que estem vivint una de les èpoques daurades del trànsit aeri. I això que no parlo dels chemtrails, una teoria «teòricament conspiratòria» sobre l’alliberament en ple vol de químics perillosos sobrants. De tot això s’encarregarien avions o avionetes contractats presumptament per la indústria farmacèutica.

  • Pertot arreu. Hi ha una esquizofrènia a pulveritzar massivament els conreus. Jo no dic que no s’haja de fer, ep! Però s’estan baixant les defenses naturals dels arbres a base de químics alliberats a l’atmosfera. No tingueu cap dubte que estos químics maten els bitxos roïns, i els bons i els molt bons també! Ho mata tot! I de remat ens contamina l’aire.

  • A la mar també. Els abocaments, no ja de residus o petroli sinó d’altres substàncies més o menys contaminants són una constant. Una altra cosa és que ens arribe la informació.

Som més pobres perquè hi ha menys diversitat animal. Fruit d’una pitjor qualitat de l’aire al llarg d’estos 25 anys s’han perdut pel camí moltíssimes espècies animals. Podria referir-me a les espècies més famoses en perill d’extinció, però no ho faré. Simplement vos demano que pregunteu als vostres majors que vos conten de memòria les espècies d’ocells que habitaven entre nosaltres fa 30 anys per exemple. Vos sorprendreu. I ara, a on estan? Simplement no estan. Possiblement deuen haver perterit en no trobar el seu menjar favorit: cuquets, bitxets eliminats pels químics a l’aire, etc. Fa 25 anys no es pulveritzava tant i per a més inri, se’n caçaven més ocells als paranys i als cepets, perquè hi n’havien més. Ja voríem avui en dia si el parany fos legal si se’n caçarien tants d’ocells. Algun tord o vilero. No n’hi han, simplement.

Som més pobres perquè mengem pitjor. En el fons de la qüestió està la mort massiva i constant de les abelles. Quantes vegades heu sentit dir que «si van morint les abelles, darrere anem nosaltres!» Amb tota la raó del món! Ens estem carregant les abelles. Se’n veuen més de mortes per terra que no volant. Torno al mateix, les abelles moren pels químics alliberats a l’aire. La pitjor qualitat de l’aire. I tot això és com una cadena:

Mor l’abella → Menys pol·linització → Menys diversitat de plantes (fruites, verdures, hortalisses) → Menys diversitat animal.

No vos heu preguntat mai per què els aliments d’avui no tenen el mateix gust que els d’abans? Principalment perquè els antics cultius, de cereal, per exemple, eren menys productius que els actuals. Avui en dia, tenim cereals transgènics, de llavors híbrides manipulades en laboratori, que diuen que són més resistents a les plagues i per això rendeixen més. El mercat està inundat de plantes que no tenen llavors autòctones, pel fet que diuen que no són rendibles, i diuen que no són boniques estèticament, per tot allò que «el menjar ens entra pels ulls». Sens dubte, les llavors autòctones també s’estan perdent, si no fóra per les associacions i la gent que a força de resistència les conserva dels seus pares any rere any per a fer l’hort. I no som prou conscients que les tomates amb les nostres llavors de casa, estan més saboroses i més bones que totes les que puguem comprar al mercat. A més, les nostres llavors de casa de tota la vida també produeixen plantes més resistents a les plagues, i estan més adaptades al medi, simplement perquè són llavors d’ací, autòctones.

La solució? Consumir productes de proximitat, de km 0 que se’n diu, i també de temporada. Tenim una globalització que no és només econòmica i social, sinó també alimentària. Al supermercat ens trobem per exemple peix que ens arriba d’Argentina o Sud-Àfrica, quan els peix fresc de les nostres llotges se’n va vés a saber a on.

Som més pobres genèticament. El resultat de tot este desgavell, afegit al ritme de vida estressant (als pobles això és diferent) fa que estiguem més exposats a tot tipus de malalties. No seria exagerat dir que avui en dia se’n coneixen més malalties que mai i de tot tipus. Amb això no vull traure mèrit a la investigació científica. Molts diuen que coneixem més malalties perquè vivim més temps. Cert. Però… i vivim millor? Tenim més esperança de vida, però… vivim millor? Tenim una obsessió per voler viure més, i si pogueren alguns eternament també voldrien viure, però en canvi ningú es qüestiona la qualitat de vida.

Crec fermament que el nostre codi genètic ha empitjorat, alguna cosa hem perdut pel camí enmig de tant de «progrés». Som més dèbils genèticament.

Si a tot això hi sumem la pobresa monetària, en tant que ara mateix els més rics són més rics i els pobres són més pobres, doncs tenim pobresa pertot arreu.

Simplement volia compartir la meua inquietud, si aconseguisc haver fet que dedicàreu a esta qüestió un poc del vostre preciós temps, ja hauré aconseguit alguna cosa. Penseu-hi i si trobeu la manera d’anar enriquint-nos, compartiu-la pel bé de tots, per favor!

A passar-ho bé!