La qüestió comarcal. Una reflexió necessària

[Article publicat a La Veu del País Valencià (31/5/2016)]

Com estem lectors?

Precisament estos dies hi ha hagut cert rebombori per la publicació d’un «mapa comarcal de la Comunitat Valenciana» [sic], i no han tardat a aparéixer les reaccions des del Maestrat i des dels Ports. Simptomàtic que alguna cosa no es fa bé, no ho creeu?

Realment la qüestió comarcal no és per a frivolitzar ni molt menys. Ens hi juguem molt.

Al Maestrat la Generalitat Valenciana va errar amb el plantejament comarcal, i s’ha de dir i no passa res!

  • L’Ajuntament d’Atzeneta del Maestrat ha demanat durant estos 5 anys a la Generalitat Valenciana la inclusió a la comarca del Maestrat, dos vegades, i malgrat tot, se’ls continua ignorant la petició.

  • A Vilafranca passa a la inversa. Són i es consideren del Ports, però la Generalitat els posa al Maestrat. Malgrat que la història mai ha dit això, i el seu sentiment així ho reflectix.

En el fons de la qüestió està la política errònia que els diferents governs valencians han fet respecte de la comarcalització. No ens enganyem: ací s’ha volgut fer comarcalització sense planificació ni legislació. I així no es poden fer les coses perquè:

  1. Parlem que les comarques no són només unes entitats que cal dotar-les de significat jurídic per tal de descentralitzar els serveis de l’Administració autonòmica. Ni tampoc podem concebre les comarques de la mateixa manera que s’entenien ara fa 30 anys, és a dir, amb una extensió uniforme, una capital ubicada al centre, equidistant i prestadora de serveis als pobles restants de la comarca. El país ha evolucionat al llarg d’este temps, les comunicacions per terra han millorat gràcies als Fons de Cohesió i els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea, i hem de tindre la previsió que milloraran més encara amb el pas del temps, vertebrant més eficaçment el territori.

  2. Les comarques atenyen sentiments, relacions socials, fluxos econòmics i sobretot identitat; són vitals per a una ordenació i vertebració real del territori. I al Maestrat les propostes que la Generalitat Valenciana va fer, i que a dia d’avui encara patim, no eren representatives, ni gens rigoroses, atesa la falta d’informadors que van tindre els especialistes que van estudiar el Maestrat. Si volem un País Valencià fort i ben vertebrat socialment i identitàriament ha de ser a partir de les comarques històriques. Les comarques històriques som el fonament on s’han de bastir les bases d’un nou País Valencià, que l’ajuden a renàixer de les seues cendres. Les comarques històriques som un fonament imprescindible per lluitar contra la despersonalització i la desmemorització del País. Volem respecte. Desfer les comarques històriques segons criteris arbitraris, tal com es concep la distribució territorial actual, només contribuïx a reforçar l’ambigüitat i accentuar les renúncies que encara arrosseguem a dia d’avui per culpa d’una inexistent política d’ordenació del territori durant 30 anys.

  3. Si realment volem vertebrar el País Valencià cal tindre en compte les comarques històriques, on, sens dubte, el Maestrat, tal com l’entenem des d’ací hi juga un paper important. Maestrat Viu, en boca del seu president, Joan Ortí, ja ho va comentar al discurs de cloenda dels 3rs Premis Maestrat Viu (2016): «cal una comarcalització amb coherència històrica per al Maestrat» que incloga «les Coves de Vinromà, la Torre d’en Domènec, Vilanova d’Alcolea, la Serratella, Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat». El Centre d’Estudis del Maestrat també va en la mateixa línia. És molt paradigmàtic que les entitats més arrelades al nostre territori remen en el sentit oposat a l’Administració [enteneu-me la ironia].

  4. Em sorprén molt comprovar com mai ningú s’ha qüestionat l’estructura comarcal actual: i apunto al món de l‘esquerra i el nacionalisme (partits i sindicats), que són els que en teoria més han o havien apostat per les comarques. Persones gens dubtoses de dogmatisme no han fet mai cap qüestionament sobre les comarques. D’esta manera, han ajudat a sacralitzar l’estructura comarcal actual, amb les seues deficiències, tot i saber que no són estructures legals.

  5. També és curiós que les comarques valencianes «oficials» que els nostres xiquets aprenen a les escoles no tenen res a vore amb les propostes sectorials que la mateixa Generalitat Valenciana dissenya en matèria de sanitat o prevenció d’incendis forestals, per posar dos exemples. De què servix ordenar el territori d’una manera si després la mateixa Administració fa la seua? Falta ordenació territorial. Sense ordenació no hi ha vertebració. Potser la denominació de la Conselleria de Territori com a «de Vertebració del Territori» puga ser un símptoma d’un canvi de paradigma? De moment sóc escèptic, malgrat el nomenament com a subsecretari de Josep Vicent Boira Maiques, un dels especialistes valencians més reconeguts en el món de la geografia.

Sóc conscient que al Maestrat o als Ports o a la Tinença de Benifassà no som els únics que patim els desgavells de la qüestió comarcal. Al País hi ha altres focus també, segur. Per tant, és una qüestió que s’ha de debatre i parlar, amb tots. El Maestrat de moment pinta poc per als polítics i els alts càrrecs de l’Administració autonòmica. Cal canviar les maneres des de València i Castelló cap a la nostra realitat comarcal, fruit de la ignorància i la imposició. Només amb respecte, serenitat, coherència i rigor, i sense floritures ni brindis al sol, podrem reeixir en la qüestió comarcal. El País està per fer, i l’hem de fer amb tots i entre tots.

L’Aplec del Penyagolosa!

Este cap de setmana, del 7 al 9 d’abril se celebra l’Aplec del Penyagolosa a Atzeneta del Maestrat (cartell ací). Per tant, primer de tot, enhorabona als organitzadors i als pobles participants en particular, perquè:

  1. La unió fa la força. Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat i Xodos són 4 pobles amb una dinàmica rural i uns lligams que van molt més enllà del que l’Administració vol vore. El Penyagolosa els agermana, ja que hi viuen tots arrecerats a l’ombra del gegant mitològic, qui els protegix.
  2. Amb esta unió, a estos pobles se’ls obri una etapa de superació de l’antic règim, quan tots ells depenien i molt de la voluntat dels governants de la Vall d’Alba, que era un poc el poble que exercia de “cap de comarca”. Esta dependència arribava a ser malaltissa i perjudicial, com el fet que encara a dia d’avui els xiquets han de baixar cada dia en autobús dels seus respectius pobles a l’Institut de la Vall d’Alba.
  3. La voluntat de constituir una mancomunitat entre tots ells ha de ser entesa com eixa voluntat d’apropar l’Administració als seus veïns, amb una gestió més eficient dels recursos. Perquè com més a prop estiguen i més poder i capacitat de gestió tinguen les administracions, millor qualitat de vida dels veïns i més capacitat de decisió i defensa dels interessos comuns.
  4. És evident, no cal dir-ho, que tots estos pobles, a partir d’ara s’articulen al voltant d’Atzeneta del Maestrat, que és el que sempre hauria d’haver sigut. Atzeneta assumix eixa capitalitat de la mancomunitat. Hi ha molta feina per fer, l’Ajuntament d’Atzeneta hauria de planificar una sèrie de reivindicacions històriques i comunes per a millorar la qualitat de vida dels pobles: l’apertura d’una oficina de correus a Atzeneta (no com ara que vénen de l’Alcora) d’una SAMU que donara cobertura als 4 pobles, etc.

Tanmateix, com a ciutadà conscient del Maestrat, se’m plantegen una sèrie de dubtes:

  1. Dels 4 pobles que conformen esta Mancomunitat, tres ho són del Maestrat en tant que van ser de la Setena de Culla (Atzeneta, Vistabella i Benafigos) només Xodos en resta fora.
  2. No tinc cap dubte al voltant de la voluntat de pertanyença al Maestrat de l’Ajuntament d’Atzeneta. Tanmateix, sí que estaria bé que la Mancomunitat incloguera als seus estatuts, o de manera pública en un comunicat, que la seua voluntat va més enllà de la Mancomunitat, i volen contribuir a articular la comarca del Maestrat en el seu conjunt. Xodos seria benvingut al Maestrat sense cap dubte, i Atzeneta esdevindria automàticament centre i pol del Maestrat més interior.
  3. Això ajudaria molt a esvair qualsevol dubte al voltant de la finalitat de la Mancomunitat. Es pot fer comarca des de cada mancomunitat si la voluntat existix.
  4. El Maestrat és una comarca molt peculiar, existim des de molt abans que les comarques existiren. Tenim una distribució orogràfica en paral·lel a la línia de la costa que dificulta les ja de per si precàries comunicacions entre els pobles. Sempre he pensat que Albocàsser i Atzeneta del Maestrat haurien de ser pols i centres d’acció del Maestrat més interior, per coherència i lògica en les mateixes dinàmiques del territori!

Si volem, podem! Tot és possible, tot està per fer!

Benvinguts al Maestrat

[Article publicat al mitjà digital La Veu del País Valencià (22/4/2016)]

Benvinguts sigueu, estimats lectors de La Veu del País Valencià. Primer de tot voldria donar les gràcies a La Veu, perquè només amb el simple gest de facilitar-nos un espai de comunicació, ens han obert la porta cap al País Valencià. La veritat és que som una comarca, el Maestrat, un tant silenciada en els mitjans de comunicació. Per tant MOLTES GRÀCIES a La Veu per l’aposta que fan de donar-nos veu, mai millor dit!

També volia agrair al benassalenc Pere-Enric Barreda i Edo, traspassat a l’abril de 2014, el seu amor per la nostra llengua i pel Maestrat, les seues passions, a qui, sens dubte mai podrem agrair la seua ingent tasca a favor de la recuperació de l’autoestima com a veïns del Maestrat a través dels seus escrits i de les seues accions, sempre positives en favor de la cultura comarcal. Mai t’oblidarem company, seguim la teua senda!

Espero, estimats lectors, que amb les meues aportacions puga contribuir a una millor comprensió de la realitat de la nostra comarca, del Maestrat, comarca històrica i natural des de la fundació del Regne de València. Parlem d’una comarca històrica i a la vegada desconeguda per a la majoria de la societat valenciana.

Qui vos escriu és de Vilanova d’Alcolea, poble segurament i tristament més conegut per l’aeroport de Castelló que no pel fet de ser la porta del Maestrat.

Som un territori on una bona part del turisme valencià passa el temps d’oci, però no s’interessa mai per qui som. Som un territori molt preuat pels seus valors culturals, lingüístics, naturals, patrimonials, però desconegut per a la majoria de la societat valenciana. Som el país de l’oliva, de l’ametla, de la carrasca, de la garrofera. Som una terra amb molts matisos que ens dóna productes de primeríssima qualitat: pataques, tòfones, ametles, bolets, avellanes, oli, licors, carxofes, tomates de penjar. Som un territori prehistòric habitat pels ancestres dels barrancs de la Valltorta, de Gasulla i de la Saltadora; i històric, hereu del pas de diverses civilitzacions que van deixar llavor. Som una comarca extensa, que comprén des de Penyagolosa fins al port de Vinaròs, des de Rossell fins a Vilanova d’Alcolea, des d’Ares i Atzeneta fins a Alcalà de Xivert. Som un poble amb profundes conviccions religioses, i amb una tradició cultural que va des dels balls plans a les danses religioses i processionals; de les jotes, fandangos i seguidilles al cant d’estil malauradament ja extingit. Som una cultura profundament mediterrània que participa del foc a través de les festes de Sant Antoni i les Falles.

En realitat som tant, que espero estar a l’altura de l’envit i fer-vos coneixedors, a través dels escrits, d’un territori del qual se’n sap poc, a pesar de la importància que sempre ha tingut en l’imaginari col·lectiu del nacionalisme valencià com a concepció del país.

En els pròxims escrits meus i dels companys, i a través de l’espai Maestrat que ens facilita La Veu, aprofundirem sobre la realitat del Maestrat i ens endinsarem fins a les seues arrels, espero que este viatge que compartirem el puguem gaudir, tant vosaltres com jo mateix. Per això vos demano que m’acompanyeu en el proper escrit.

Fins aleshores quedem!