Maestrat – Pau i Guerra

L’aplec de Penyagolosa!

Ja s’ha acabat l’aplec de Penyagolosa a Benafigos! Un dels aplecs més esperats, el qual ens ha agafat a molts encara amb la ressaca al cos dels anys de pandèmia.

D’un aplec sempre s’espera que actue com a pegament, com a factor d’unió, d’agermanament dels pobles de Penyagolosa. Eixe és l’objectiu principal, després ve lligat la identitat, la llengua, la cultura, i per a molts simplement el fet d’estar en bons amics fent festa o simplement contant-nos les misèries amb cervesa, gintònic i aigua (torno a la ressaca pandèmica).

Siga com siga, a la majoria ens dura estos dies la ressaca de l’aplec (molt millor que l’altra). I a pocs ens du a la reflexió sobre la mateixa naturalesa i el futur de l’aplec.

Ací vos compartisc una sèrie de reflexions fetes amb voluntat constructiva i des de fora:

Hi ha un fil umbilical que unix els aplecs, el de Penyagolosa amb el dels Ports, o el que va ser de la Sénia amb el dels Ports. Es comparteix estima pel territori, la llengua i la cultura. La relació entre tots els aplecs ha de ser d’igual a igual, açò no va de jerarquies, perquè el de Penyagolosa és jove, i si es vol, pot canviar encara moltes dinàmiques de funcionament intern, necessàries per tal de garantir-ne la supervivència. Per exemple, la sostenibilitat, la qualitat per damunt de la quantitat, més aprofundiment en l’autogestió i l’assamblearisme, més implicació de les administracions municipals, mancomunitats i iniciativa privada, etc.
Ja s’ha acabat la primera roda de pobles, i la impressió en general és que dels 4 pobles només Atzeneta del Maestrat té suficient múscul (massa social) per poder assumir l’organització de l’aplec cada 4 anys i no morir en l’intent, els més menuts (Xodos i Benafigos) poden patir més (tot i que amb ganes i il·lusió tot se supere). Potser és un bon moment per replantejar-se la inclusió d’altres pobles: descartada la zona aragonesa de Penyagolosa i els pobles del vessant sud i sud-est (les Useres, Villahermosa, Llucena) a mi em resulta bastant raonable i lògica l’opció Culla.
Culla té molt de lligam amb Penyagolosa, només amb la devoció del poble cullerà a Sant Joan de Penyagolosa, ni els més de 30 km de recorregut de la romeria ni els desnivells del riu Montlleó fan separar Culla de Penyagolosa. Per història, els vincles de Culla, cap de la Setena en el Maestrat, amb la resta de pobles que en formaven part (Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat, Benassal, la Torre d’en Besora i Vilar de Canes), parla molt de la influència poderosa des d’època islàmica gairebé. Seguint amb l’argumentari a favor, també seria una bona manera d’implicar més mancomunitats de joventut, o fins i tot establir marcs de col·laboració i projectes en comú. És fàcil trobar carrers a Culla on es pot admirar la bellesa del gegant de pedra al fons, sobretot des del castell. I alguns joves de Culla ja tenen el costum d’anar als concerts de nit, hi ha un interés. També hi ha relació social entre Culla i els pobles de Penyagolosa. Tot el que he dit però, no serveix de res si l’aplec de Penyagolosa es va concebre per establir simplement el marc mental d’actuació dels 4 pobles de l’actual Mancomunitat de Penyagolosa. Això ho desconec, però ací va la meua proposta.
A un territori de muntanya com ho és este, amb un entorn tan fràgil com vulnerable, no tot s’hi val. Cal tindre en compte molts factors mediambientals i la prioritat sempre hauria de ser la sostenibilitat. El fet d’optar per gots reciclables és un pas endavant que estalvia la contaminació de plàstics, però esta voluntat per exemple no la vaig vore en la zona del menjador, per això crec que es podria reforçar més encara el compromís amb la sostenibilitat i a poc a poc implementar mesures dirigides a l’assoliment d’este objectiu. Sostenibilitat i massificació no van de la mà, ja ho sabeu. I com tot està per fer, tot és possible.
Es va vore una voluntat a l’hora de prioritzar tant el descans del veïnat, fent els concerts de nit al frontó, com dels visitants, un encert els càmpings familiar i general. Vaig acabar molt content de vore molta gent fent gasto en el menjador i les barres. Els de casa donant-ho tot, com ha de ser!
Per acabar, donar l’enhorabona a tota l’organització pel gran treball fet durant estos dies, el personal de les paelles, del menjador, de les barres, a totxs, només qui sou a dins sabeu tota la feina que porta al darrere!

Res més, llarga vida a l’aplec i passeu un bon estiu! Ens veiem prompte segur! 🙂

La mateixa administració respecta la toponímia oficial?

Des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per manament estatutari, molts han sigut els ajuntaments del país que han decidit adaptar el nom del municipi a la forma valenciana. Tanmateix, este procés ja es podia fer molt abans, de fet, en època preautonòmica, l’Ajuntament de Vinaròs té l’honor de ser el primer del Maestrat (al País Valencià va ser la Font d’en Carròs) que aprovà la seua denominació en valencià allà pel 1980 en ple interinatge de Monsonís en el Consell del País Valencià (fixeu-vos amb l’ortografia que la dreta va imposar en la redacció).

El canvi de denominació del municipi afecta sobretot l’àmbit administratiu, i a poc a poc s’estén als diversos àmbits restants. Tanmateix, al Maestrat, en tenim dos casos actuals que es vulneren de manera flagrant: Atzeneta (del Maestrat) i Vistabella (del Maestrat).

L’ús dels parèntesis no és gratuït, si aneu per carretera, a poc que feu una comprovació d’ull voreu com la major part de senyalètica no respecta la denominació en valencià, sencera.

Atzeneta del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 2 de novembre de 1992, quan apareix publicat l’expedient de canvi en el DOGV. D’acord amb el marc legal d’aquell temps, era la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, actualment encara vigent i sense modificar, qui facultava el Govern Valencià, (posteriorment va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, qui va recollir esta prerogativa, i ja amb l’Estatut d’Autonomia del 2006 actualitzat) a fer complir el tràmit.

Vistabella del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 4 d’agost de 2014, el DOGV el teniu també (en aquell temps es va fer l’intent descarat de canviar el nom al diari oficial).

Per tant la denominació oficial que ha de constar arreu hauria de ser Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat. Ara anem a constatar els fets.

En la CV-15, de titularitat autonòmica, la carretera de la Vall d’Alba a Vilafranca tenim esta senyal

En este cas la solució fàcil seria posar “DEL MAESTRAT” davall de tot.

En la CV-170, de titularitat autonòmica, de la Pelejaneta a Vistabella del Maestrat, en tenim estes altres

En la CV-169, de titularitat provincial, la carretera de Benafigos, curiosament tenim les senyals on es respecta la toponímia oficial, i totes es concentren a l’entrada del poble, si bé amb un matís tipogràfic amb lletra més menuda. Si no em falla la memòria fa uns anys en alguna d’estes senyals algú va ratllar la denominació “Maestrazgo” del topònim Vistabella, fent constar de manera encertada l’actual denominació “Maestrat”.

I ja per acabar, en la CV-165, de titularitat autonòmica, la carretera d’Atzeneta del Maestrat a la Torre d’en Besora en tenim estes altres, amb l’única excepció curiosa de totes, l’única senyal que ho respecta (si bé amb una tipografia sensiblement més petita).

No em valen les excuses que es posa el nom curt per abreujar, hi ha municipis amb una extensió més llarga que ningú es planteja retallar per ocupar tota la senyal, és una qüestió de sensibilitat i respecte cap al municipi sobretot. Més encara tenint en compte que l’aprovació oficial d’Atzeneta del Maestrat és del 1992, i la de Vistabella del Maestrat, més recent, del 2014.

Menció especial es mereix la retolació de les senyals de terme municipal, on el mateix ajuntament pot incórrer en la vulneració de l’ús de la toponímia oficial.

I tampoc em valen les diferents tipografies en la retolació de la senyal, és tot el mateix nom i ha d’anar tot escrit de la mateixa manera, mal que li pese a algú!

Mentrestant les iniciatives culturals particulars i les expressions artístiques locals, per sort, i amb matisos de mida, ho tenen clar:

És responsabilitat de les administracions (diputacions i Generalitat Valenciana) vetllar per l’ús correcte de les denominacions dels nostres municipis, i promoure’n l’ús. I és també responsabilitat de la ciutadania fer vetllar les denominacions correctes, aprovades pels plens municipals i referendades en sengles publicacions al DOGV i al BOE, posteriorment.

Resum i reflexions. Valencianisme i Trobada d’entitats del Maestrat

Els dies 20 i 21 de setembre de 2019 i en el mateix escenari, la Sala d’Actes de Caixa Benicarló, vaig tindre l’ocasió de participar en dos actes diferents. El divendres organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el dissabte per la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, als quals des d’ací els agraïsc públicament la invitació com a Maestrat Viu.

L’acte de divendres girava al voltant de la col·laboració que des de Maestrat Viu vam fer en la Declaració Valencianista, document actualitzat per l’ACV Tirant lo Blanc. La meua intervenció va vincular dos dels aspectes dels quals vam tractar en la Declaració: la vertebració i les infraestructures. Donant per sabut l’estat actual de les infraestructures (viàries, ferrocarril) em vaig centrar en un punt que és clau per entendre la situació actual del País Valencià: la vertebració. Partint del fet que el PV és un territori que no està cohesionat ni vertebrat vaig incidir en la comarcalització com l’eterna qüestió pendent. Sempre des de la visió del Maestrat:

Absència de planificació històrica sobre el territori. Les diputacions són l’obstacle més greu i el topall al qual s’han d’afrontar les aspiracions de supervivència del món rural. Des de sempre s’ha tingut la visió capitalina i centralista d’oferir als veïns del món rural macroprojectes de divers tipus (aeroport, fràquing, abocadors de residus tòxics i perillosos, incineradores, mines). Tot això ha fomentat la pràctica de polítiques despobladores, més encara amb les males pràctiques que històricament ha tingut la institució (clientelisme, caciquisme, amiguisme, etc.) de cara amb el territori.
Dit això, tots sabem que hi ha unes institucions que han sigut les principals promotores del despoblament al Maestrat. Però a mi no em val el perdó dels seus representants polítics, són els partits polítics qui els sustenten (els uns amb major grau que els altres) qui públicament haurien de demanar perdó. I ja siga dit de pas, el valencianisme polític també té part de culpa perquè no ha sabut mai oferir al territori un producte atractiu per al qual ser votat. Més encara quan sempre, als altres racons del PV em demanem que com pot ser que al Maestrat que és una comarca valencianoparlant, el valencianisme polític té tan poca presència. Cal fer autocrítica.
Vaig proposar encetar un procés de comarcalització urgent per començar a assentar les bases per a planificar el territori i perquè la Generalitat Valenciana té la competència plena en organització del territori. Este procés ha de partir de la base del reconeixement d’unes comarques històriques en el PV. El Maestrat, com a comarca que va mostrar una voluntat històrica en administrar i gestionar el seu territori mitjançant les Setenes o comunitats d’herbatge (unions de set viles que gestionaven impostos a l’Encomanador sobre pas de raberes i bestiar per assagadors, pous, fonts, herba) és una comarca històrica i per tant, la Generalitat Valenciana hauria de descentralitzar serveis creant un Consell General del Maestrat amb competència plenes en llengua i cultura, i d’altres transferides com gestió de residus. A banda de la creació d’este ens, cal augmentar el pressupost al municipalisme, transferint competència i diners de les diputacions. Ajuntaments amb més pressupost, generen més riquesa al seu voltant i fixen més la població=RECEPTA ANTIDESPOBLAMENT.

El dissabte 21 vaig participar en la taula redona sobre cultura i comarca en la qual vaig aportar la visió sobre la comarca des de Maestrat Viu, una visió sempre positiva i engrescadora. Companys van plantejar les problemàtiques en la gestió cultural: manca d’un pressupost que et permeta autonomia financera per poder promoure els teus projectes, manca de coordinació entre municipis per poder compartir actuacions culturals/musicals per tal d’abaratir costos, comportament absurd d’organismes autonòmics en gestió cultural que es neguen a descentralitzar actes, arbitrarisme en la creació de mancomunitats afins en color polític, la qüestió entre professionalisme contra voluntarisme en l’activisme cultural, els greuges que l’Administració ha tingut en els municipis (Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, la Serratella, les Coves de Vinromà) per la nefasta organització territorial que els obligava a compartir comarca amb centres de població industrials o capitals provincials…

La següent taula redona sobre economia i comarca va estar també molt entretinguda i interessant: entrebancs legals, l’absència de mà d’obra local per les abundants subvencions d’ocupació a ajuntaments que deixen les pimes sense opció de poder contractar personal del poble, absència de gas i fibra òptica en els polígons industrials de Benicarló, absència de mà d’obra qualificada, absència d’estudis estratègics sobre economia, competència deslleial en pisos i apartaments turístics,… Però sobretot la que més em va marcar va ser la impossibilitat d’etiquetar “Maestrat” en els vins o olis, pel fet que Maestrat no és una denominació legal (entenc que com a tal hauria de figurar en la sacrosanta Constitució). Em va encantar escoltar l’opinió de gent emprenedora, a la qual recomanaria que els portaren de visita a instituts perquè poden aportar sempre la seua visió interessant de la realitat del món laboral a l’alumnat.

Em quedo també amb la impressió que l’activisme cultural i els partits polítics van a ritmes i velocitats diametralment oposats per desgràcia. Dos mons molt diferents.

En resum, un cap de setmana ben complet, cultura i comarca al centre de tot.

Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.
Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)

La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉

Lliçons des de l’Aplec dels Ports

Ja ha tancat l’aparador l’Aplec dels Ports 2018, a #Vilafranca! Com sempre que vaig em duc personalment l’enorme satisfacció de retrobar-me amb amics i coneguts, tots ells bona gent, del Maestrat, i també dels Ports. Haveu ací unes afirmacions, sempre des de la meua visió des del Maestrat, i amb voluntat constructiva:

L’Aplec és i ha sigut sempre un èxit d’organització. La recepta és senzilla: màxima implicació social i transversalitat. El poble demana protagonisme. Els aplecs són exemple d’autoorganització i autogestió.
La reivindicació rural per davant. En este sentit, els aplecs dels Ports sempre estan carregats de missatge, de contingut. I és això què els fa tan necessaris, perquè fan d’altaveu de les aspiracions de la gent rural, no només de la comarca. Per això cal recordar que els aplecs no són només un festival de música, malgrat que el fil conductor dels actes ho és, sens dubte. I reivindico des d’ací dotar encara més de missatge i contingut tots els aplecs del País.
Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del Penyagolosa, Maestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.
#VilafrancaésdelsPorts. El lema el tenim molt clar, però cal continuar reivindicant-lo ara més que mai davant la futura llei de comarcalització. Cal continuar fent pressió. La comarcalització no és polèmica, l’ha feta polèmica l’Administració pel seu intent d’imposar la seua voluntat per sobre del País real actual. Sacralitzar estructures comarcals arcaiques i alienades, sense ni qüestionar-les és la mostra més evident de la nula atenció de l’Administració al seu país rural. Tenim un país de comarques històriques, fomentem-les perquè són la base.
L’Aplec és també un exemple de respecte, convivència i pau social. Que tinga constància, no s’ha fet cap atac sexual i els punts violeta han complit el seu objectiu de sensibilitzar la societat i de punt de suport, autodefensa feminista i sororitat.
Els aplecs responen perfectament a la fortalesa del teixit social del món rural. Els pobles, com els aplecs, som l’exemple d’autoorganització i autogestió rural, sense la tutela de ningú, radicalment democràtics i per això transversals, des dels joves fins als més vells, i promouen la identificació i implicació individu-societat. La societat rural està molt més cohesionada que la urbana, i encara ho podria estar més sense el corsé que li imposa l’Administració en forma de permisos i prohibicions.

Dubtes que em desperten després de 40 anys d’aplecs dels Ports.

El sentit d’unitat de la comarca dels Ports ve donat per la celebració dels aplecs. Tanmateix, encara hi ha desconeixement en la societat valenciana sobre la delimitació real de la comarca. Era freqüent trobar dubtes en la intel·lectualitat valenciana dels anys 80 al voltant de si Morella era Maestrat. De vegades fins i tot veies en algun mapa la denominació municipal de Vilafranca del Maestrat. Estos dubtes, encara a dia d’avui són vigents, per desgràcia. L’extinta Mancomunidad Turística del Maestrazgo va fer molt de mal a les delimitacions comarcals. Per tant, potser caldria preguntar-se, què cal que faça més l’Aplec dels Ports per llançar a la societat valenciana el clam al voltant de la unitat comarcal? Cal més respecte i sensibilitat pel que es proposa des del territori. Els Ports i el Maestrat calling.

I per finalitzar l’article, un avís per a navegants, per a la nostra Administració i els nostres dirigents:

Subvencionar o patrocinar actes com l’Aplec està bé, és el que toca, però cal anar més enllà. No es pot proclamar fer nova política i continuar fent la vella política de despatxos i d’esquenes a la ciutadania. Si l’actual Govern valencià es creu el País, ha de passar de les declaracions als fets, i donar cabuda i veu als qui des de les nostres comarques allunyades de la metròpoli treballem dia a dia per a un futur en els nostres pobles. Com? Convidant-nos a reunions en qüestions que ens afecten, o simplement demanant la nostra opinió. Tota la resta és postureig. El temps s’acaba, en menys d’un any, eleccions.
En la qüestió comarcal, cal avisar del risc de generar desafecció si no s’atenen les reivindicacions comarcals, tant des dels Ports com des del Maestrat. La comarca, com la llengua, ateny sentiments. À Punt s’ha estrenat amb molts desencerts en les ubicacions comarcals, des de les valls de Mariola (Camp de Mirra, Beneixama, Biar, la Canyada), passant pel Maestrat (Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benafigos, Xodos, Vilanova d’Alcolea, la Serra d’en Galceran, la Serratella, les Coves de Vinromà, la Torre d’en Doménec), i acabant pels Ports (Vilafranca) i la Tinença de Benifassà. La futura llei de comarcalització ha de ser sensible amb les demandes de la gent del territori. Si no és així, seria l’autodestrucció del País, les artèries de què parlava col·lapsarien. Ho he dit abans, hi ha un país perfectament dibuixat i vertebrat, l’Administració només cal que siga sensible i atenga.

Local development in Maestrat (1)

[article publicat al meu perfil de linkedin el 15/1/2017]

Maybe you are one of those that have never before heard about the concept “local development”. If so, you are likely to ignore the job “agent for employment and local development.” Do not panic, unfortunately you are not a rara avis, you make part of the mainstream that fits both answers.

My job during these 8 years has consisted basically of developing locally the municipality of la Serratella, of which I consider myself very proud. I have always applied to myself the idea of “thinking globally, acting locally.”

La Serratella belongs to an area of territory located in the northern Valencian Country, called Maestrat. Maestrat occupies a vast area ranging from Vistabella del Maestrat to Vinaròs, from Vilanova d’Alcolea to Rossell, from Ares del Maestrat to Alcalà de Xivert. From the inner land (with heights from 1,800 mts) to the Mediterranean coast. Maestrat is like a desert in the way from València to Barcelona.

Far from the main cities of Maestrat (Peníscola, Benicarló, Vinaròs), which accounts for 60,000 inhabitants in total, the rest of the 27 municipalities add up hardly 30,000 inhabitants. The datum means a lot about how population is concentrated on these coastal municipalites. Nevertheless, the rest of 27 little municipalities have traits in common that must not be neglected, all of them located in rural areas.

Poor infrastructures. In some sense, there are little areas that have bet for industrialising the raw material obtained from nature (almonds, cheese, cherries, olives). There are other areas, in les Coves de Vinromà, where famous enterprises like LM WindPower have settled its business, oriented on sustainability (wind energy). They export high demand through Castelló harbour to the North Sea, although the blockage that hampers every order in the form of poor roads and the absence of highways (the closest to 15 km). Loss of competitiveness. Moreover, little enterprises go forward in the global market from the convincement and everyday passion of their owners.
Isolation. Related to the previous point. Our municipalities prefer to see themselves indoors rather than outdoors. Indeed, that attitude provokes isolation. Many of the cultural associations in Maestrat work together in order to break the imaginary local bonds. Building bridges, weaving nets.
Continuous depopulation and aging of population. The lack of expectances for young people pushes them to go abroad in search for a future. Meanwhile, old people is diying at a fast pace, more accelerated by now than in recent years. All this leakage, not only the brain drain but also the “life drain”, affects the behaviour of local residents, undermining their everyday life until the extent of scorning themselves.

Local development should have all these factors into account to promote positive values, boosting self-esteem among local population, letting them to empower through tools, being open to embrace any action or proposal from the society. In this sense, our task as agent for local development is to assess, to propose, never to impose or lead. However, there are cases of bad practices.

In the next article I will talk about the nature of our job, the streams and conditions into which we work, basically. Have a nice week! 🙂

La qüestió comarcal. Una reflexió necessària

[Article publicat a La Veu del País Valencià (31/5/2016)]

Com estem lectors?

Precisament estos dies hi ha hagut cert rebombori per la publicació d’un «mapa comarcal de la Comunitat Valenciana» [sic], i no han tardat a aparéixer les reaccions des del Maestrat i des dels Ports. Simptomàtic que alguna cosa no es fa bé, no ho creeu?

Realment la qüestió comarcal no és per a frivolitzar ni molt menys. Ens hi juguem molt.

Al Maestrat la Generalitat Valenciana va errar amb el plantejament comarcal, i s’ha de dir i no passa res!

L’Ajuntament d’Atzeneta del Maestrat ha demanat durant estos 5 anys a la Generalitat Valenciana la inclusió a la comarca del Maestrat, dos vegades, i malgrat tot, se’ls continua ignorant la petició.
A Vilafranca passa a la inversa. Són i es consideren del Ports, però la Generalitat els posa al Maestrat. Malgrat que la història mai ha dit això, i el seu sentiment així ho reflectix.

En el fons de la qüestió està la política errònia que els diferents governs valencians han fet respecte de la comarcalització. No ens enganyem: ací s’ha volgut fer comarcalització sense planificació ni legislació. I així no es poden fer les coses perquè:

Parlem que les comarques no són només unes entitats que cal dotar-les de significat jurídic per tal de descentralitzar els serveis de l’Administració autonòmica. Ni tampoc podem concebre les comarques de la mateixa manera que s’entenien ara fa 30 anys, és a dir, amb una extensió uniforme, una capital ubicada al centre, equidistant i prestadora de serveis als pobles restants de la comarca. El país ha evolucionat al llarg d’este temps, les comunicacions per terra han millorat gràcies als Fons de Cohesió i els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea, i hem de tindre la previsió que milloraran més encara amb el pas del temps, vertebrant més eficaçment el territori.
Les comarques atenyen sentiments, relacions socials, fluxos econòmics i sobretot identitat; són vitals per a una ordenació i vertebració real del territori. I al Maestrat les propostes que la Generalitat Valenciana va fer, i que a dia d’avui encara patim, no eren representatives, ni gens rigoroses, atesa la falta d’informadors que van tindre els especialistes que van estudiar el Maestrat. Si volem un País Valencià fort i ben vertebrat socialment i identitàriament ha de ser a partir de les comarques històriques. Les comarques històriques som el fonament on s’han de bastir les bases d’un nou País Valencià, que l’ajuden a renàixer de les seues cendres. Les comarques històriques som un fonament imprescindible per lluitar contra la despersonalització i la desmemorització del País. Volem respecte. Desfer les comarques històriques segons criteris arbitraris, tal com es concep la distribució territorial actual, només contribuïx a reforçar l’ambigüitat i accentuar les renúncies que encara arrosseguem a dia d’avui per culpa d’una inexistent política d’ordenació del territori durant 30 anys.
Si realment volem vertebrar el País Valencià cal tindre en compte les comarques històriques, on, sens dubte, el Maestrat, tal com l’entenem des d’ací hi juga un paper important. Maestrat Viu, en boca del seu president, Joan Ortí, ja ho va comentar al discurs de cloenda dels 3rs Premis Maestrat Viu (2016): «cal una comarcalització amb coherència històrica per al Maestrat» que incloga «les Coves de Vinromà, la Torre d’en Domènec, Vilanova d’Alcolea, la Serratella, Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat». El Centre d’Estudis del Maestrat també va en la mateixa línia. És molt paradigmàtic que les entitats més arrelades al nostre territori remen en el sentit oposat a l’Administració [enteneu-me la ironia].
Em sorprén molt comprovar com mai ningú s’ha qüestionat l’estructura comarcal actual: i apunto al món de l‘esquerra i el nacionalisme (partits i sindicats), que són els que en teoria més han o havien apostat per les comarques. Persones gens dubtoses de dogmatisme no han fet mai cap qüestionament sobre les comarques. D’esta manera, han ajudat a sacralitzar l’estructura comarcal actual, amb les seues deficiències, tot i saber que no són estructures legals.
També és curiós que les comarques valencianes «oficials» que els nostres xiquets aprenen a les escoles no tenen res a vore amb les propostes sectorials que la mateixa Generalitat Valenciana dissenya en matèria de sanitat o prevenció d’incendis forestals, per posar dos exemples. De què servix ordenar el territori d’una manera si després la mateixa Administració fa la seua? Falta ordenació territorial. Sense ordenació no hi ha vertebració. Potser la denominació de la Conselleria de Territori com a «de Vertebració del Territori» puga ser un símptoma d’un canvi de paradigma? De moment sóc escèptic, malgrat el nomenament com a subsecretari de Josep Vicent Boira Maiques, un dels especialistes valencians més reconeguts en el món de la geografia.

Sóc conscient que al Maestrat o als Ports o a la Tinença de Benifassà no som els únics que patim els desgavells de la qüestió comarcal. Al País hi ha altres focus també, segur. Per tant, és una qüestió que s’ha de debatre i parlar, amb tots. El Maestrat de moment pinta poc per als polítics i els alts càrrecs de l’Administració autonòmica. Cal canviar les maneres des de València i Castelló cap a la nostra realitat comarcal, fruit de la ignorància i la imposició. Només amb respecte, serenitat, coherència i rigor, i sense floritures ni brindis al sol, podrem reeixir en la qüestió comarcal. El País està per fer, i l’hem de fer amb tots i entre tots.

L’Aplec del Penyagolosa!

Este cap de setmana, del 7 al 9 d’abril se celebra l’Aplec del Penyagolosa a Atzeneta del Maestrat (cartell ací). Per tant, primer de tot, enhorabona als organitzadors i als pobles participants en particular, perquè:

La unió fa la força. Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat i Xodos són 4 pobles amb una dinàmica rural i uns lligams que van molt més enllà del que l’Administració vol vore. El Penyagolosa els agermana, ja que hi viuen tots arrecerats a l’ombra del gegant mitològic, qui els protegix.
Amb esta unió, a estos pobles se’ls obri una etapa de superació de l’antic règim, quan tots ells depenien i molt de la voluntat dels governants de la Vall d’Alba, que era un poc el poble que exercia de “cap de comarca”. Esta dependència arribava a ser malaltissa i perjudicial, com el fet que encara a dia d’avui els xiquets han de baixar cada dia en autobús dels seus respectius pobles a l’Institut de la Vall d’Alba.
La voluntat de constituir una mancomunitat entre tots ells ha de ser entesa com eixa voluntat d’apropar l’Administració als seus veïns, amb una gestió més eficient dels recursos. Perquè com més a prop estiguen i més poder i capacitat de gestió tinguen les administracions, millor qualitat de vida dels veïns i més capacitat de decisió i defensa dels interessos comuns.
És evident, no cal dir-ho, que tots estos pobles, a partir d’ara s’articulen al voltant d’Atzeneta del Maestrat, que és el que sempre hauria d’haver sigut. Atzeneta assumix eixa capitalitat de la mancomunitat. Hi ha molta feina per fer, l’Ajuntament d’Atzeneta hauria de planificar una sèrie de reivindicacions històriques i comunes per a millorar la qualitat de vida dels pobles: l’apertura d’una oficina de correus a Atzeneta (no com ara que vénen de l’Alcora) d’una SAMU que donara cobertura als 4 pobles, etc.

Tanmateix, com a ciutadà conscient del Maestrat, se’m plantegen una sèrie de dubtes:

Dels 4 pobles que conformen esta Mancomunitat, tres ho són del Maestrat en tant que van ser de la Setena de Culla (Atzeneta, Vistabella i Benafigos) només Xodos en resta fora.
No tinc cap dubte al voltant de la voluntat de pertanyença al Maestrat de l’Ajuntament d’Atzeneta. Tanmateix, sí que estaria bé que la Mancomunitat incloguera als seus estatuts, o de manera pública en un comunicat, que la seua voluntat va més enllà de la Mancomunitat, i volen contribuir a articular la comarca del Maestrat en el seu conjunt. Xodos seria benvingut al Maestrat sense cap dubte, i Atzeneta esdevindria automàticament centre i pol del Maestrat més interior.
Això ajudaria molt a esvair qualsevol dubte al voltant de la finalitat de la Mancomunitat. Es pot fer comarca des de cada mancomunitat si la voluntat existix.
El Maestrat és una comarca molt peculiar, existim des de molt abans que les comarques existiren. Tenim una distribució orogràfica en paral·lel a la línia de la costa que dificulta les ja de per si precàries comunicacions entre els pobles. Sempre he pensat que Albocàsser i Atzeneta del Maestrat haurien de ser pols i centres d’acció del Maestrat més interior, per coherència i lògica en les mateixes dinàmiques del territori!

Si volem, podem! Tot és possible, tot està per fer!

Què sabeu del Maestrat?

Hola de nou, lectors!

En una declaració de principis en el primer escrit publicat a La Veu i a esta web, de títol «Benvinguts al Maestrat», remarcava la importància que té el fet de mostrar la realitat del Maestrat a la resta del País Valencià, pel profund desconeixement que hi ha.

En el subconscient de la societat valenciana hi ha una idea més o menys difusa sobre el Maestrat, en molta part atribuïble al llarg procés de despersonalització i desmemorització històrica que el Maestrat en concret i el País Valencià en general ha patit. Un procés, que amb l’arribada de la democràcia, s’ha accelerat amb les ambigüitats i renúncies del procés autonòmic, i que encara avui en dia arrosseguem pel fet que ací la Transició encara no ha acabat.

Dit això, exposo tot seguit una sèrie de tòpics vessats sobre el Maestrat, i que solen provindre majorment del centralisme de Castelló i de València i de les seues corresponents elits intel·lectuals:

El binomi Maestrat-Ports, Ports-Maestrat, o «comarques del nord».

Estes paràfrasis no fan res més que emmascarar un profund desconeixement de la realitat de dos territoris com el Maestrat o els Ports, que, si bé és cert que compartixen trets (entre altres la marginalitat) també ho és que tenen dinàmiques diferents. La denominació «comarques del nord» és una proposta que potser en el seu moment tenia la seua acceptació, però a mi personalment em recorda a la de «Levante», o la de «Franja de Ponent» per posar uns exemples propers. L’ús de denominacions geogràfiques sempre tendix a indicar una ubicació respecte de l’altra (la important, la central) i assenyala al mateix temps una dependència.
El Maestrat com a entitat geogràfica

Així és com entitats com el Centre d’Estudis del Maestrat i Maestrat Viu anomenen el territori comprés entre Vistabella del Maestrat, Ares del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Vilanova d’Alcolea, Alcalà de Xivert, Vinaròs i Rossell. Som una comarca històrica, que personalitats de la lingüística, grans patriotes i bons excursionistes com Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt van saber entendre millor que ningú en tota la seua extensió, però aportant-ne cadascú els seus matisos en els seus respectius treballs comarcalitzadors. No m’estendré més sobre això perquè Vicent Sanz ho ha explicat molt bé en el seu escrit «Maestrat Històric».
El Maestrat com a territori que mira més a Catalunya

Esta afirmació també denota un cert desconeixement. I dic cert perquè és evident que el Maestrat té més relació amb les Terres de l’Ebre que no la Plana de Castelló. Tenim relació històrica per la Diòcesi de Tortosa, a la qual la major part dels nostres municipis hi van pertànyer fins al 1960, de fet d’altres, els de més al nord, encara hi són. I fins no fa tants anys, molts alumnes dels nostres pobles eren enviats a estudiar al Seminari de Tortosa.

Siga com siga el territori és un continuum, Vistabella del Maestrat i Benassal tenen molta relació amb l’Aragó, Ares del Maestrat amb els Ports, Traiguera amb Ulldecona, Vilanova d’Alcolea i Alcalà de Xivert amb la Plana. Però, tanmateix la parla definitòria encara la conservem (la -o de la 1^a persona del present d’indicatiu). El Maestrat ocupa una posició geoestratègica privilegiada entre València i Barcelona, la qual rep el nom de «terres de cruïlla», atesa la nostra ubicació de territori frontissa. Tanmateix, esta importància no està plasmada en les infraestructures ferroviàries ni viàries, les quals estan més orientades cap al centralisme de Castelló i València, respectivament, que no a vertebrar de sud a nord el Maestrat, donant-nos eixida fàcil a Europa. En este cas, és paradigmàtic i frustrant comprovar com passen els anys i l’autovia del Maestrat, la CV-10, de Vilanova d’Alcolea-la Jana-el Perelló, continua en projecte, i com l’autopista AP-7 continua sent de pagament com a mínim fins al 2019, malgrat la saturació i els morts de la N-340 per la costa. Possiblement podríem mirar més a Catalunya i a Europa si tinguérem les inversions adients en infraestructures.
El Maestrat com a territori idíl·lic

Curiosa afirmació, però certa, escoltada i vista en comentaris o actituds paternalistes de la gent de la cultura de Castelló o de València. La mirada que tenen cap al Maestrat no sol anar més enllà d’allò típic, banal, rural, més en consonància amb la visió d’un territori agrest, perdut, on la gent que l’habita són uns herois que lluiten contra la modernitat. El Maestrat és molt divers, tant que faria innecessàriament llarg l’escrit, però per damunt de tot, la seua gent no necessita el paternalisme de ningú, tenen l’orgull propi de fer vida on han nascut, de respirar el mateix alé del primer dia de vida, de xafar la mateixa terra que treballen, i el millor de tot, de fer-ho amb el millor dels seus somriures cada dia que s’alcen del llit, sense les comoditats de la ciutat, plens d’esperit, emoció, il·lusió i ganes de viure. El Maestrat no necessita gent que vulga fer la jubilació daurada a un mas, necessita gent que hi vulga viure i que se l’estime. Cal tindre respecte i el cor obert cap al Maestrat. Res més.

El Maestrat escriu el seu relat, de la mateixa manera que al Sud, la gent del Tempir d’Elx, també ho fa. Cadascú a la seua manera però amb la voluntat ferma d’influir en la societat valenciana trencant tabús. Al Maestrat el 20 de maig tenim una cita amb la nostra gent, amb els Premis Maestrat Viu, un acte fet des del Maestrat i per a la gent del Maestrat: la nostra gent, els nostres ambaixadors, els nostres referents.

Espero no haver-vos avorrit gaire. Fins una altra companys! 🙂