Dret a la vida als nostres pobles

[article publicat a la revista Aiguaclara, any 2013-2014]

Se’n va una manera d’entendre el món, d’entendre la terra, el país, els costums, la tradició, se’n va una manera de ser. Potser no ens adonem però els nostres pobles patixen una costant disminució en el número d’habitants. Eixa davallada té dos efectes principalment:

1. Per a l’Administració és un motiu de molt de pes per a deixar els nostres pobles abandonats a la seua sort, sense serveis bàsics.

2. Per a nosaltres implica una despersonalització absoluta en la vida dels nostres pobles.

Deixeu-me que explique primer este darrer punt. Davant de la nostra gent gran s’adopten diferents actituds, l’una és propera, amiga, empatitza amb la gent gran. Entenem la gent gran com a posseïdora d’un vast coneixement de la nostra terra, la història, els costums, les tradicions (tants anys de vida donen per a molt!) i també la llengua, ells són posseïdors d’un llenguatge viu, ric, un llenguatge que no recullen els diccionaris. Ells són la gent que fa poble, de veritat, perquè no s’entendria la vida a tal carrer sense la xarrada asseguts al seu costat, o asseguts a taula, o la partida a les cartes, o la cacera amb la seua companyia, tots bons moments. Nosaltres, la joventut, els necessitem a ells; i ells ens necessiten a nosaltres. Malauradament sempre se n’adona u d’això quan ja no hi són. Per això sempre s’ha d’aprofitar u de tindre la seua companyia al nostre costat, ells són un exemple de saber estar, de bones formes, maneres, de respecte, de tractar bé i sentir-se ben tractat.

L’altra actitud que sovint es mostra cap a la gent gran és la d’absoluta alienació, d’ignorància i indiferència, quan no menyspreu per la seua condició, estat físic i edat.

Per això quan es mor algú, se’n va no només una part de cadascú de nosaltres, sinó també se’n va un poc del nostre poble o del mas. La vida al poble es despersonalitza, perd referents, perd la seua gent. I sempre costa de trobar-ne de nous.

Sobre el primer punt que he comentat més amunt relatiu a l’Administració, i al fil de l’article publicat al blog de Pere Escobar Solsona, de Benafigos, del qual vos en recomano la lectura, cal dir que sempre que es parla d’abandonament d’un poble, se situa el primer pas en el tancament de l’escola. Això cal tindre-ho molt clar.

Hem d’avisar i hem de ser molt conscients, que en la situació actual de retallades de serveis públics i bàsics (educació i sanitat), els nostres pobles són els primers perjudicats i estan en el punt de mira de l’Administració, per això els alcaldes, com a representants dels pobles, són els responsables que han d’evitar el tancament de les escoles i són a ells als qui hem d’exigir pressió davant l’Administració per a defendre la viabilitat dels nostres pobles. Això tampoc no ho hem d’oblidar perquè un poble sense escola és un poble que està més a prop de la desaparició.

A banda de les escoles, el recent tancament del Cicle Superior d’Administració i Finances de l’Institut de Sant Mateu, per exemple, és un clar avís per a navegants. Qui vulga estudis, a la ciutat!

L’altre pilar de l’estat del benestar, la sanitat, també afecta els nostres pobles. Amenaces de tancament d’unitats mòbils, trasllat d’unitats d’atenció primària, empitjorament de l’atenció mèdica.

Fins i tot s’amenaça obertament de tancar o fusionar ajuntaments sota el pretext d’una millora en l’eficàcia administrativa, sense ni pensar que ahí hi viu gent que té el mateix dret a ser atés per l’Administració que qualsevol altra persona a ciutat. Tots paguem impostos, no? En este sentit, la visió que ens dóna la nova llei de reforma de l’administració local no és esperançadora, malauradament.

És evident que mentre les coses anaven bé i les arques de les nostres administracions tenien diners, els nostres pobles no eren un problema. ARA SÍ. I cal dir-ho fort i clar.

Per tal d’estalviar-me línies i lletres i facilitar-vos les coses, al número 15 d’Aiguaclara, pels anys 2009 (com passa el temps…), trobareu l’article “Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà” on vaig descriure com als anys 50 es va accelerar el procés de despoblament als nostres pobles. És curiós com la història es repeteix, com un cercle viciós, però a dia d’avui s’accentua el cicle, amb el problema afegit que els nostres pobles encara no s’han recuperat d’aquella davallada, la qual cosa els pot provocar una mort segura, si no hi posem remei.

Ací vos deixo unes preguntes per si algú té ganes de cavil·lejar:

1. Penseu veritablement que les administracions tenen un interés real a l’hora de mantindre els nostres pobles, més encara quan els nostres pobles no generen ingressos a l’Estat?

2. Penseu realment que les administracions fan prou per a afavorir la fixació de població als pobles?

La qüestió comarcal. Una reflexió necessària

[Article publicat a La Veu del País Valencià (31/5/2016)]

Com estem lectors?

Precisament estos dies hi ha hagut cert rebombori per la publicació d’un «mapa comarcal de la Comunitat Valenciana» [sic], i no han tardat a aparéixer les reaccions des del Maestrat i des dels Ports. Simptomàtic que alguna cosa no es fa bé, no ho creeu?

Realment la qüestió comarcal no és per a frivolitzar ni molt menys. Ens hi juguem molt.

Al Maestrat la Generalitat Valenciana va errar amb el plantejament comarcal, i s’ha de dir i no passa res!

• L’Ajuntament d’Atzeneta del Maestrat ha demanat durant estos 5 anys a la Generalitat Valenciana la inclusió a la comarca del Maestrat, dos vegades, i malgrat tot, se’ls continua ignorant la petició.

• A Vilafranca passa a la inversa. Són i es consideren del Ports, però la Generalitat els posa al Maestrat. Malgrat que la història mai ha dit això, i el seu sentiment així ho reflectix.

En el fons de la qüestió està la política errònia que els diferents governs valencians han fet respecte de la comarcalització. No ens enganyem: ací s’ha volgut fer comarcalització sense planificació ni legislació. I així no es poden fer les coses perquè:

1. Parlem que les comarques no són només unes entitats que cal dotar-les de significat jurídic per tal de descentralitzar els serveis de l’Administració autonòmica. Ni tampoc podem concebre les comarques de la mateixa manera que s’entenien ara fa 30 anys, és a dir, amb una extensió uniforme, una capital ubicada al centre, equidistant i prestadora de serveis als pobles restants de la comarca. El país ha evolucionat al llarg d’este temps, les comunicacions per terra han millorat gràcies als Fons de Cohesió i els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea, i hem de tindre la previsió que milloraran més encara amb el pas del temps, vertebrant més eficaçment el territori.

2. Les comarques atenyen sentiments, relacions socials, fluxos econòmics i sobretot identitat; són vitals per a una ordenació i vertebració real del territori. I al Maestrat les propostes que la Generalitat Valenciana va fer, i que a dia d’avui encara patim, no eren representatives, ni gens rigoroses, atesa la falta d’informadors que van tindre els especialistes que van estudiar el Maestrat. Si volem un País Valencià fort i ben vertebrat socialment i identitàriament ha de ser a partir de les comarques històriques. Les comarques històriques som el fonament on s’han de bastir les bases d’un nou País Valencià, que l’ajuden a renàixer de les seues cendres. Les comarques històriques som un fonament imprescindible per lluitar contra la despersonalització i la desmemorització del País. Volem respecte. Desfer les comarques històriques segons criteris arbitraris, tal com es concep la distribució territorial actual, només contribuïx a reforçar l’ambigüitat i accentuar les renúncies que encara arrosseguem a dia d’avui per culpa d’una inexistent política d’ordenació del territori durant 30 anys.

3. Si realment volem vertebrar el País Valencià cal tindre en compte les comarques històriques, on, sens dubte, el Maestrat, tal com l’entenem des d’ací hi juga un paper important. Maestrat Viu, en boca del seu president, Joan Ortí, ja ho va comentar al discurs de cloenda dels 3rs Premis Maestrat Viu (2016): «cal una comarcalització amb coherència històrica per al Maestrat» que incloga «les Coves de Vinromà, la Torre d’en Domènec, Vilanova d’Alcolea, la Serratella, Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat». El Centre d’Estudis del Maestrat també va en la mateixa línia. És molt paradigmàtic que les entitats més arrelades al nostre territori remen en el sentit oposat a l’Administració [enteneu-me la ironia].

4. Em sorprén molt comprovar com mai ningú s’ha qüestionat l’estructura comarcal actual: i apunto al món de l‘esquerra i el nacionalisme (partits i sindicats), que són els que en teoria més han o havien apostat per les comarques. Persones gens dubtoses de dogmatisme no han fet mai cap qüestionament sobre les comarques. D’esta manera, han ajudat a sacralitzar l’estructura comarcal actual, amb les seues deficiències, tot i saber que no són estructures legals.

5. També és curiós que les comarques valencianes «oficials» que els nostres xiquets aprenen a les escoles no tenen res a vore amb les propostes sectorials que la mateixa Generalitat Valenciana dissenya en matèria de sanitat o prevenció d’incendis forestals, per posar dos exemples. De què servix ordenar el territori d’una manera si després la mateixa Administració fa la seua? Falta ordenació territorial. Sense ordenació no hi ha vertebració. Potser la denominació de la Conselleria de Territori com a «de Vertebració del Territori» puga ser un símptoma d’un canvi de paradigma? De moment sóc escèptic, malgrat el nomenament com a subsecretari de Josep Vicent Boira Maiques, un dels especialistes valencians més reconeguts en el món de la geografia.

Sóc conscient que al Maestrat o als Ports o a la Tinença de Benifassà no som els únics que patim els desgavells de la qüestió comarcal. Al País hi ha altres focus també, segur. Per tant, és una qüestió que s’ha de debatre i parlar, amb tots. El Maestrat de moment pinta poc per als polítics i els alts càrrecs de l’Administració autonòmica. Cal canviar les maneres des de València i Castelló cap a la nostra realitat comarcal, fruit de la ignorància i la imposició. Només amb respecte, serenitat, coherència i rigor, i sense floritures ni brindis al sol, podrem reeixir en la qüestió comarcal. El País està per fer, i l’hem de fer amb tots i entre tots.