L’hort com a mesura de totes les coses. Neoliberalisme rural yellowstonià

Ja és estiu! Un estiu atípic que hem d’assumir com a diferent! Com cada estiu típic meu, i ja en van uns quants, i sempre que tinc temps, em dedico a fer hort. Sobretot de tomates, de llavors tradicionals i autòctones i d’altres també. I tot ecològic, eh!

L’hort és un ecosistema. Cada any disfruto de quedar-me sentat i vore la vida que té: aigua, plantes aromàtiques, canyes, herba, palla, borinots, abellots, abelles, avespes, marietes,… i les plagues. Vida. És un ecosistema perfecte dins de la imperfecció que té la interacció humana, ambiental i natural. La meua intervenció humana és mínimament invasiva i sempre anirà destinada al control de les plagues i a fer que les tomateres cresquen sanes, altes i rectes. La natura intervé de moltes més maneres, espècies beneficioses per a l’hort, i d’altres perilloses com les plagues, espècies bones que parasiten ous de plagues, si tens mala sort els senglars… i el factor ambiental, l’oratge, el temps, sempre decisiu, si tens mala sort, pedra.

No puc deixar de passar l’oportunitat per fer una comparació amb com ha anat tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports a vore si se pot entendre:

  1. L’hort com a extensió de terreny és el nostre territori. De la mateixa manera que jo em gestiono l’hort, les nostres administracions gestionen territoris.
  2. Les plantacions de tomates, bajoques, encisams, la seua ubicació, disposició…, tot respon a una estratègia, a una planificació. Jo planifico el meu hort abans de plantar-ho tot. Els governs haurien de planificar el seu hort (però d’això ja n’he parlat en altres articles… és feina eterna pendent).
  3. Estes plantacions tenen veïns o visitants, insectes, aràcnids, caragols, que són paràsits o fan bé o fan mal o es reprodueixen… que en este cas seríem les persones, tat?

Resulta que d’un dia a un altre s’han presentat uns senyors que pretenen gestionar el meu hort atenent raons de mala gestió i prometent-me que els done un xec en blanc perquè ells tenen la fórmula màgica, canviaran les meues plantacions de lloc i de llavor per a fer-les més productives i atractives fins a l’extrem que em lucraré i passaré de tindre un hortet a un hort de “champions league.” A més m’han dit que m’oblide de la diversitat a l’hort i que ells apostaran sobretot pel monocultiu d’una varietat.

Podem dir que jo=Administració els compro el producte però no ho he consultat amb els insectes i els altres bitxos, ja que és evident que tot això els afectarà la seua manera de viure, potser alguns volen emigrar, canviar d’hort, anar-se’n i tot. Quan el procés va avant i abans que es puga fer algun canvi important en l’hort, les abelles i avespes ja s’han organitzat en eixams com a mecanisme d’autodefensa cap a elles i cap a l’hort. No ataquen, es defenen de l’atac exterior. Una defensa resilient i autoorganitzada que té el suport de més espècies de l’hort, encara que també hi ha d’altres (les passives) que els és indiferent perquè no veuen cap atac o perquè els han fet noves promeses del nou hort. També cal destacar l’aportació d’altres insectes i espècies que habiten prop de l’hort i també han ajudat al voltant del Manifest per la vida rural.

En tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports, o el seu equivalent en anglés (The Three Kingdoms), perfecta traducció, hi ha diferents actors, descrivim-los:

  1. Wyss, o la filantropia suïssa, actuaria d’agent ambiental, però en lloc de fer caure pluja líquida, ha fet pluja de bitllets.
  2. La Fundació Global Nature, recaptadora dels diners filantròpics, que amb tota la bona voluntat del món es presta desinteressadament a gestionar-me l’hort i deixar caure la pluja de bitllets. És l’intermediari, el vent o l’aire transportador de pluja. Eixa pluja va carregada en núvols grisos i negres que són els mitjans de comunicació, premsa escrita sobretot, que de tant en tant descarregaven a l’hort buscant-hi influir l’opinió dels seus habitants.
  3. Les administracions, o els partits polítics que les gestionen. Són jo, el factor humà. Cal entendre el seu punt de vista neutral en el sentit que no poden dir que no a res. Si dius que no i et posiciones, tanques portes, i un polític no pot tancar la porta a res, ni menys als diners, encara que tinguen dubtosa procedència. Jo no puc dir que no si m’ho posen tan fàcil per a gestionar-me l’hort, diuen que tots tenim un preu, no?
  4. La societat civil, l’associacionisme, l’activisme, els aplecs, els tècnics del territori. Són la natura, la trinxera, són els insectes i altres espècies que fan la perfecció dins la imperfecció de l’hort, els més treballadors, els que s’estimen l’hort de veritat perquè és la seua forma de vida i els que m’han fet vore que no volem ningú que ens gestione l’hort. Que ells i jo ens valem!

CONCLUSIONS:

El fracàs de la política. No és que no volen planificar el territori (tan fàcil com escoltar-nos) sinó que tot el que ha passat ajuda a continuar aprofundint en la idea d’una classe política allunyada de la base social, del poble, del rural. A més, la situació és d’extrema debilitat per a nosaltres perquè no hi ha un partit representant de la potent ruralitat dels nostres territoris, per tant no tenim ningú que defengue els nostres interessos, els nostres horts.

Ens hem d’enorgullir de la societat civil, del nostre activisme cultural que ha arrossegat altres actors a fer-hi costat i plantar cara des de la proactivitat i desemmascarant la falta d’informació o la mentida. La cohesió de l’activisme cultural i mediambiental és el que ens fa forts com a societat i és el veritable motor de canvi social. Ha actuat com un factor d’unió potent (glue en anglés) entre gent del Maestrat, de la Tinença de Benifassà, del Montsià, dels Ports, del Matarranya i del Maestrazgo. Ho vaig dir en este article i ho mantinc: “Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del PenyagolosaMaestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.” I em ratifico.

El macroprojecte turístic Maestrazgo-Els Ports. Neoliberalisme rural

Fa ja un cert temps des del periòdic Mediterrani eixen notícies d’un macroprojecte per tal de convertir la zona limítrofe entre el Maestrazgo aragonés  i els Ports de Morella i de Tortosa en un “Yellowstone”. Ací vos deixo la imatge de l’àrea, extreta de la seua web www.maestrazgoports.org

Sin título

D’alguna manera el projecte pretén recuperar la delimitació de l’extinta Mancomunidad Turística del Maestrat, la qual vos adjunto també ací baix, si bé és cert que en este cas incorpora els municipis dels Ports de Tortosa, els quals en el passat van quedar fora pel fet que la iniciativa era també pública, i que les dos administracions impulsores eres les diputacions de Castelló i Terol.

mancomaMAPA

A dia d’avui l’única informació que disposem d’este projecte és este document que teniu penjat al mateix web maestrazgoports, i que vos adjunto ací.

Si l’analitzem visualment crida molt l’atenció la repetició constant (abusiva fins i tot) que es fa de la imatge de la capra hispanica com a icona emblemàtica del projecte (un altre paral·lelisme amb l’antiga Mancomunidad Turística del Maestrazgo) que pensàvem que a dia d’avui ja estava feliçment superada. Una reflexió: si encara a dia d’avui continuem fent servir els mateixos reclams turístics que fa 50 anys és que alguna cosa s’ha fet malament.

Si analitzem el vocabulari que s’usa, trobem “natura” (49 vegades), “cultura” (19), “fauna” (13 vegades) “global” i “paisatge” (11), “rural” (10), “turisme” (7), “societat” (5), “flora” (1), en un document d’11 fulls amb molta imatge, sobretot de fauna. No hi trobem paraules tan significatives i importants com “sostenibilitat” “just/a” “equitatiu” “digne” “mediambiental” “economia circular” “sobirania alimentària.”

  • El projecte vol posicionar turísticament un territori. I fer-ho com una destinació global, tant pels valors naturals com els culturals.
  • Des dels valors naturals es pretén:
      1. Augmentar les extensions de terreny protegit. Això és un regal enverinat. Tindre més hectàrees protegides pot ser una excusa per limitar-ne l’accés o privatitzar-lo. Potser assistirem a un procés de privatització i concentració de l’espai natural amb l’excusa que la gestió pública ha sigut ineficient?
      2. Gestionar més adequadament la fauna. L’experiència ens demostra que sempre que el ser humà ha intervingut en la fauna els resultats han sigut dubtosos. Per exemple: hi ha un interés evident de crear una macroreserva de caça major en la nostra àrea. Fa poc el Govern valencià va denegar el permís de reserva de caça major de cabra per la zona de Penyagolosa, una àrea emblemàtica que curiosament no toca este projecte. Si un dels referents mundials en turisme de natura per als promotors d’esta iniciativa és Sudàfrica, ja sabem com funciona: reserves de caça, safaris,.. I sí, “gràcies” a les reserves, Sudàfrica ha augmentat significativament el número de tigres. Ahí ho deixo.
  • L’orientació del document és clara en el sentit que pretén afavorir “espectacles naturals” per a la gent de la ciutat. Este document per a mi és una mostra de neoliberalisme aplicat a la ruralitat. Llegiu La transformación neoliberal del mundo rural del professor Cristóbal Kay, especialista en desenvolupament econòmic i rural, sobretot a l’Amèrica Llatina, un dels laboratoris mundials de la política neoliberal aplicada a l’agricultura i als espais naturals, ací, on es promou la concentració de terra, capital i recursos naturals. Només en citaré este fragment, interessant: “Esta potenciación del capital a través de un mayor control sobre la naturaleza y el territorio ha traído consigo una mayor influencia y dominio de las corporaciones transnacionales y del capital en general sobre los asuntos económicos, sociales y políticos, tanto a nivel nacional como internacional”
  • Un dels promotors del projecte és la Fundación Global Nature, amb seu a Las Rozas de Madrid, i entre els seus col·laboradors, a més de la Generalitat Valenciana, estan la Fundación Botín i la Fundación Banco Santander. Es promou el paradigma de subsidiaritat del món rural al món urbà, el qual es vol perpetuar amb el canvi de missatge, ara la moda és “la España vacía”.
  • Sempre que s’ha parlat de colonialisme econòmic al nostre País sempre ha sigut en forma de macroprojectes urbanístics i especuladors en forma d’urbanitzacions amb camps de golf al litoral i amb capital messetari. El Maestrat últimament ha lluitat contra macroprojectes (aeroport, presó, residus tòxics i perillosos, mines, fràquing, Castor, etc.) Tot això per desgràcia no ens ve de nou i per això la gent n’està farta.
  • L’espai natural no s’ha gestionat bé per l’Administració perquè l’ha apartat de la societat rural que és la que històricament el mantenia i explotava, tot això ha afavorit l’expansió de la massa forestal. Però la solució no es deixar-la ara en mans privades.
  • El projecte falla en l’anàlisi, dels territoris, i de les causes de la situació actual. Tant el Maestrat com els Ports tenen les seues dinàmiques culturals i de territori pròpies que els permeten de fer via. Tant Maestrat Viu com la Coordinadora d’Entitats del Maestrat defenen el territori del Maestrat, tal com històricament i lingüísticament és. Després està sempre darrere la intenció de Morella de voler ser també capital del Maestrat (quan no ho ha sigut mai), amb la qual cosa col·labora de manera interessada a la confusió (la societat morellana de caçadors es diu El Maestrazgo). I ara este projecte vol afegir encara més confusió sense ni haver estudiat res el territori abans. A este projecte li sobren Ares, Benassal, Xert, Rossell i Catí, que són del Maestrat.

Dominis_dels_castells_que_integren_el_Maestrat_històric

  • També vull avisar que no compreu el relat de “la España vaciada“, que entenc que és la manera com el neoliberalisme vol que creguem que els nostres pobles depenen de la ciutat, es continua aprofundint en la idea de fer-nos submisos a la vida de ciutat. La ruralitat només té sentit si és independent de cap altra forma de vida, lliure, com sempre ha sigut.  Es tracta de fixar població al món rural, no de fer servilisme a la ciutat. No es tracta que “ens coneguen”, es tracta de com vivim ací i quin futur volem. El subjecte som nosaltres. Ells volen reforçar sempre el missatge que som destinació de salut, pau, natura, tranquil·litat, bon menjar. De donar-los tot el que tenim i que ells no tenen. Als pobles som molt més que això. #orgulldepoble
  • No tot el turisme val per als nostres pobles. Entenc la preocupació creixent cap al turisme, però fora dels macroprojectes continuo pensant que el turisme sostenible i responsable pot ajudar molt el nostre desenvolupament econòmic, com s’ha demostrat en altres zones del planeta. Un turisme pensat des dels nostres pobles i per als nostres pobles. Un turisme on el subjecte i els protagonistes som nosaltres i la nostra manera de veure el món, com sentim, com parlem, com ens expressem. Un turisme respectuós.
  • L’únic que demano és que la societat estiga desperta i activa. Senyors polítics, escolten i ajuden la gent que hi viu i treballa als pobles, passen a escoltar-nos a les nostres cases, tendes i botigues i prenguen nota!

Resum i reflexions. Valencianisme i Trobada d’entitats del Maestrat

Els dies 20 i 21 de setembre i en el mateix escenari, la Sala d’Actes de Caixa Benicarló, vaig tindre l’ocasió de participar en dos actes diferents. El divendres organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el dissabte per la Coordinadora d’Entitats del Maestrat, als quals des d’ací els agraïsc públicament la invitació com a Maestrat Viu.

L’acte de divendres girava al voltant de la cIMG-20190920-WA0003ol·laboració que des de Maestrat Viu vam fer en la Declaració Valencianista, document actualitzat per l’ACV Tirant lo Blanc. La meua intervenció va vincular dos dels aspectes dels quals vam tractar en la Declaració: la vertebració i les infraestructures. Donant per sabut l’estat actual de les infraestructures (viàries, ferrocarril) em vaig centrar en un punt que és clau per entendre la situació actual del País Valencià: la vertebració. Partint del fet que el PV és un territori que no està cohesionat ni vertebrat vaig incidir en la comarcalització com l’eterna qüestió pendent. Sempre des de la visió del Maestrat:

  1. Absència de planificació històrica sobre el territori. Les diputacions són l’obstacle més greu i el topall al qual s’han d’afrontar les aspiracions de supervivència del món rural. Des de sempre s’ha tingut la visió capitalina i centralista d’oferir als veïns del món rural macroprojectes de divers tipus (aeroport, fràquing, abocadors de residus tòxics i perillosos, incineradores, mines). Tot això ha fomentat la pràctica de polítiques despobladores, més encara amb les males pràctiques que històricament ha tingut la institució (clientelisme, caciquisme, amiguisme, etc.) de cara amb el territori.
  2. Dit això, tots sabem que hi ha unes institucions que han sigut les principals promotores del despoblament al Maestrat. Però a mi no em val el perdó dels seus representants polítics, són els partits polítics qui els sustenten (els uns amb major grau que els altres) qui públicament haurien de demanar perdó. I ja siga dit de pas, el valencianisme polític també té part de culpa perquè no ha sabut mai oferir al territori un producte atractiu per al qual ser votat. Més encara quan sempre, als altres racons del PV em demanem que com pot ser que al Maestrat que és una comarca valencianoparlant, el valencianisme polític té tan poca presència. Cal fer autocrítica.
  3. Vaig proposar encetar un procés de comarcalització urgent per començar a assentar les bases per a planificar el territori i perquè la Generalitat Valenciana té la competència plena en organització del territori. Este procés ha de partir de la base del reconeixement d’unes comarques històriques en el PV. El Maestrat, com a comarca que va mostrar una voluntat històrica en administrar i gestionar el seu territori mitjançant les Setenes o comunitats d’herbatge (unions de set viles que gestionaven impostos a l’Encomanador sobre pas de raberes i bestiar per assagadors, pous, fonts, herba) és una comarca històrica i per tant, la Generalitat Valenciana hauria de descentralitzar serveis creant un Consell General del Maestrat amb competència plenes en llengua i cultura, i d’altres transferides com gestió de residus. A banda de la creació d’este ens, cal augmentar el pressupost al municipalisme, transferint competència i diners de les diputacions. Ajuntaments amb més pressupost, generen més riquesa al seu voltant i fixen més la població=RECEPTA ANTIDESPOBLAMENT.

El dissabte 21 vaig participar en la taIMG-20190921-WA0013ula redona sobre cultura i comarca en la qual vaig aportar la visió sobre la comarca des de Maestrat Viu, una visió sempre positiva i engrescadora. Companys van plantejar les problemàtiques en la gestió cultural: manca d’un pressupost que et permeta autonomia financera per poder promoure els teus projectes, manca de coordinació entre municipis per poder compartir actuacions culturals/musicals per tal d’abaratir costos, comportament absurd d’organismes autonòmics en gestió cultural que es neguen a descentralitzar actes, arbitrarisme en la creació de mancomunitats afins en color polític, la qüestió entre professionalisme contra voluntarisme en l’activisme cultural, els greuges que l’Administració ha tingut en els municipis (Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vilanova d’Alcolea, la Torre d’en Doménec, la Serratella, les Coves de Vinromà) per la nefasta organització territorial que els obligava a compartir comarca amb centres de població industrials o capitals provincials…

La següent taula redona sobre economia i comarca va estar també molt entretinguda i interessant: entrebancs legals, l’absència de mà d’obra local per les abundants subvencions d’ocupació a ajuntaments que deixen les pimes sense opció de poder contractar personal del poble, absència de gas i fibra òptica en els polígons industrials de Benicarló, absència de mà d’obra qualificada, absència d’estudis estratègics sobre economia, competència deslleial en pisos i apartaments turístics,… Però sobretot la que més em va marcar va ser la impossibilitat d’etiquetar “Maestrat” en els vins o olis, pel fet que Maestrat no és una denominació legal (entenc que com a tal hauria de figurar en la sacrosanta Constitució). Em va encantar escoltar l’opinió de gent emprenedora, a la qual recomanaria que els portaren de visita a instituts perquè poden aportar sempre la seua visió interessant de la realitat del món laboral a l’alumnat.

Em quedo també amb la impressió que l’activisme cultural i els partits polítics van a ritmes i velocitats diametralment oposats per desgràcia. Dos mons molt diferents.

En resum, un cap de setmana ben complet, cultura i comarca al centre de tot.

 

Panorama turístic al Maestrat. Antecedents turístics i estat actual

Si ens parem a pensar fredament en el títol el primer dubte que ens ve al cap és “què és Maestrat?” És un fet evident que la paraula Maestrat és un vocable dels més polisèmics en llengua valenciana, ja que admet tantes accepcions com conceptes que comprenen un territori ambigu més o menys extens. Això ha sigut més o menys així històricament i això és així a dia d’avui (només cal fer una ullada als hashtags d’instagram per exemple).

Una vegada tenim limitat el nostre subjecte de l’article, que comprendria el que realment és el Maestrat de Montesa, (de Vistabella del Maestrat a Vilanova d’Alcolea, d’Alcalà de Xivert a Rossell i d’Ares del Maestrat a Vinaròs) ja podem començar a parlar de la política turística que ha planificat este tros de territori nostre.

Les diputacions, que han sigut les encarregades de la planificació turística, han tingut sempre un punt de vista esbiaixat sobre el nostre territori, viciat pel seu punt de vista centralista i distant del territori, el qual podem dividir en dos etapes, coetànies fins i tot:

  1. La Mancomunidad Turística del Maestrazgo. Este organisme, actualment i afortunadament ja extint, i coparticipat a parts iguals per les diputacions de Terol i Castelló, va impulsar una planificació turística sobre un extens tros de territori. A peu de territori cal recordar les actuacions següents: el mapa de tots els pobles integrants, la mitificació fins a l’exhacerbació del símbol de la cabra (capra hispanica), l’edició de llibres amb plats dels principals locals de restauració de la zona, i certa senyalització turística sobre recursos naturals.mancomaMAPA
  2. Morella i Peníscola. El binomi Morella-interior i Peníscola-costa ha sigut sempre la bassa del turisme provincial. Les dos viles amb castells han representat eixe centralisme turístic més enllà de la Plana que a la Diputació li ha encantat de potenciar, en detriment evident de tota la resta del territori. Este joc ha arribat a desvirtuar la realitat del Maestrat, fent de Morella la capital d’un suposat Maestrat, la qual encara roman en el subconscient de la majoria de la societat valenciana.

Estes dos accions turístiques han sigut les predominants al llarg dels anys, des del boom turístic fins a ara fa uns 20 anys, més o menys, on a poc a poc han aparegut altres destinacions puixants (Sant Mateu, Culla, Vistabella del Maestrat, la Valltorta) relacionades amb el turisme cultural de patrimoni, que complementen l’oferta familiar de sol i platja d’Alcossebre amb tota la promoció turística a través de les xarxes socials.

La Diputació, tanmateix, va continuar amb la promoció turística fragmentada del Maestrat a través de la creació de diverses marques turístiques que no han fet la sort en el mercat perquè no són representatives ni identificatives del territori. Alguns exemples són: Castellón Interior, Castellón Mediterráneo, Castellón Costa de Azahar, etc. I actualment ha creat rutes interpretatives com la dels templers.

I actualment ens trobem al Maestrat amb una oferta turística fragmentadíssima, fruit de la incapacitat de l’administració a articular i vehicular una oferta comuna (a imitació de l’activisme cultural de Maestrat Viu i la Coordinadora d’Entitats del Maestrat). Així s’han creat diverses marques d’agrupacions de pobles que no fan res més que fer d’altaveu de l’oferta cultural local però sense projectar una imatge turística comarcal potent, que és el que realment cal. Tanmateix, a la comarca veïna dels Ports, malgrat la pluja de subvencions per a promoció turística, l’ombra del castell de Morella és massa gran per a tota la comarca, i evidentment la capital centralitza tota l’activitat turística dels Ports.IMG_20190829_084234

I una pregunta enlaire, quin interés amaga l’administració autonòmica quan promou l’oferta turística conjunta a la comarca dels Ports i en canvi la segrega descaradament al Maestrat? Si vol saber el que és l’oferta turística conjunta al Maestrat li recomano llegir el número 211 de la revista Descobrir Catalunya, dedicat íntegrament a tot el Maestrat, amb la qual vaig participar activament en tot el procés de creació de continguts, i de la qual n’estic profundament orgullós.

Després de les diputacions, els municipis, cadascú amb el seu pressupost, també han participat de l’oferta turística, els uns amb més fortuna que els altres: fullets, díptics, bolígrafs, enganxines, i altre material promocional,… Estaria bé que es fera un estudi real sobre el retorn econòmic de tot eixe material, que ja sabem tots on acaba. Apareix la subvenció, es demana, s’emmagatzemen caixes de material (si tens la sort de tindre Tourist Info pots fer més difusió) i es reparteix. La gestió de locals de restauració (hotels i restaurants) de titularitat municipal en els pobles també ha representat una difícil tasca per al manteniment i la seua continuïtat en el temps, els quals han hagut de lluitar, no ja contra la inèrcia de l’estacionalització turística sinó contra la mentalitat negativa que pronostica sempre mala sort i curta vida a qualsevol negoci rural. Ara em ve al cap la campanya turística molt reeixida d'”Ares del Maestrat, Estat del Benestar,” però que malauradament no va tindre continuïtat.

Continuo pensant que encara hi som a temps al Maestrat. Tenim la sort de tindre una marca turística molt potent: el Maestrat. No volem ser cap marca subsidiària de Castelló, som autònoms turísticament. A poc que decidírem seure’ns tots (administracions locals i empresaris) i planificar d’una vegada i per totes sense renunciar a la marca que ens dona la identitat, tindríem molt a guanyar. Sense demanar que ningú de fora vinga a dir-nos què volem ser. Ho decidim des del territori. Podem començar de zero. Englobem tota la nostra oferta turística amb el paraigua de la marca Maestrat i fem difusió. Si ens ho creiem tot ho podem fer, tot és possible. Creure és poder.

(Pau Fabregat Beltran té estudis en turisme cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, és guia oficial de turisme de la GV i guia de muntanya, ha estat 8 anys agent d’ocupació i desenvolupament local a l’Ajuntament de la Serratella, i actualment gestiona la marca Maestrat Experience.)

La via aranesa

Durant la meua estada al juliol a la Val d’Aran volia saber més al voltant de l’autonomia de la vall, és per això que vaig contactar amb Amador Marqués (baile de Bossòst, conselher de Governació al Conselh Generau d’Aran i diputat a Lleida) qui molt gustosament em va rebre al seu despatx i vam poder compartir i intercanviar opinions. Tot seguit vos transcric l’entrevista feta el 18 de juliol de 2019, i després unes conclusions meues a mode de reflexió.

*******************************

“SOCIETAT

  • Definix la societat aranesa en cinc paraules.

Diversa, plural, amb identitat singular.

COMPETÈNCIES I ADMINISTRACIÓ

  • El Conselh Generau en què es diferencia d’un Consell Comarcal?

En dos aspectes fonamentals: un de naturalesa democràtica, doncs el Conselh Generau és escollit per elecció directa, a través de les eleccions municipals, en què els veïns i veïnes voten els conselhèrs de cada ‘terçon’ (districte electoral) i aquests al seu torn elegiran el síndic que formarà govern. I un altre de naturalesa competencial, ja que el Conselh Generau és responsable en matèries nuclears com la sanitat, els serveis socials, la promoció de la cultura i la llengua aranesa, el turisme, el medi ambient, etc. Àmbits que a la resta del territori gestiona la Generalitat. El Conselh és com una Generalitat en petit.

  • En quines matèries té competències plenes el Conselh Generau?

El Conselh té competències plenes en cultura, llengua, patrimoni, organització i estructura del propi Conselh i totes les que són delegades per la Generalitat. Tanmateix, cal dir que la majoria s’exerceixen en coordinació amb la Generalitat i els Ajuntaments i amb bona part del finançament provinent del Govern català.

  • En teniu prou de competències? O les que teniu es podrien gestionar millor?

El problema del Conselh no és competencial, sinó que les competències de què ja disposa les pugui exercir amb suficiència financera. No calen més competències, sinó que les que ja es tenen, es puguin gestionar i exercir correctament, amb qualitat del servei i, fins i tot, millor per proximitat i perquè es compta amb prou finançament. Fins ara, aquesta ha estat l’assignatura pendent.

  • Hi ha un canvi substancial a la Val d’Aran des de l’autogovern aranés?

L’autogovern aranès, restaurat el 1991, és un instrument que ha permès recuperar el fil històric amb una idea de singularitat i prestigiar la llengua, en el nivell més cultural, i una gestió més propera de les necessitats col·lectives, en un nivell més material. I això es nota en la gestió del dia a dia, però també en la capacitat que té el Conselh per promoure i dinamitzar el territori, apropar els serveis i arribar a acords, per exemple, amb altres territoris, com el francès, en àmbits tan importants com la sanitat.

  • Pressupostàriament en quin percentatge depeneu de les transferències de cada administració? Quin percentatge són impostos propis dels aranesos i araneses?

El Conselh depèn en un 80 o 90 % del finançament que li transfereix la Generalitat. L’autonomia financera és molt reduïda. Depèn massa del marge de negociació amb la Generalitat, de voluntats polítiques o de la situació econòmica de la Generalitat. En aquest sentit, l’autonomia esdevé fictícia. El Conselh, considerat una entitat local, no té tributs propis, com sí tenen els ajuntaments, per exemple. Crec que aquest és un model a millorar i resoldre, justament per poder millorar els seus serveis.

  • Penses que el Conselh Generau i el fet d’administrar i gestionar tan a prop del territori fa la diferència en l’economia de la Val d’Aran respecte d’altres valls pirinenques catalanes?

Crec que aquesta subsidiarietat ens ha atorgat almenys una major capacitat de decisió i visualització. Tanmateix, aquesta és una arma de doble fil, perquè no es pot pretendre que l’autogovern o l’autonomia (que no vol dir independència) ho resolgui tot, perquè l’Aran no resta aïllada del seu entorn pirinenc, o que el fet de gaudir d’una certa autonomia eximeixi altres administracions de complir amb els seus deures amb els ciutadans aranesos, des de l’àmbit de carreteres, equipaments o fins la pròpia conservació del patrimoni cultural i natural.

ECONOMIA, TURISME I RURALITAT

  • Actualment l’economia de la Val d’Aran en quin percentatge depén de cada sector?

És evident que depèn en una gran part del sector dels serveis, relacionat amb el turisme. La indústria i el sector primari són encara molt minoritaris.

  • Quins serien els percentatges econòmics desitjats al final de la legislatura?

Crec que hem de treballar per donar major estabilitat econòmica a l’Aran durant tot l’any, oferint més oportunitats perquè les famílies i els joves hi puguin arrelar, donant suport a iniciatives innovadores que tenen a veure amb la interacció amb l’entorn natural, amb la producció artesanal, etc., i promovent i millorant la xarxa de camins patrimonials per a la pràctica del senderisme, la BTT, la bicicleta de carretera, etc.

  • És compatible el turisme sostenible i el turisme massificat de pistes d’esquí?

Justament, hem de donar un pas en aquest sentit, en un model de turisme sostenible, més vivencial i qualitatiu. La pràctica de l’esquí es redueix als mesos d’hivern. I això ha permès a l’Aran un progrés impensable fa mig segle. Tenim una estació prou gran per a la pràctica més o menys tranquil·la de l’esquí, però també altres paratges òptims per a l’esquí de muntanya, per fer raquetes, i, més enllà de l’hivern, altres equipaments i serveis com el Palai de Gèu de Vielha, la Zona Esportiva de Bossòst, les Termes de Les i Tredòs i també tota la xarxa patrimonial de pobles i esglésies, de racons singulars, que fan de l’Aran una destinació ideal per a una experiència única, saludable, de benestar i adaptada per a tots els públics.

  • Hi ha despoblament a la Val d’Aran? En cas afirmatiu, quines penses que són les claus per fer-hi front?

L’Aran comparteix problemes propis de l’àmbit rural i de muntanya. El principal és potser la manca de comunicacions segures amb la resta del territori, del qual restem força allunyats. Només cal veure l’estat de la N-230, o la manca d’una connexió ferroviària, que seria més sostenible. Però també es pateix una certa concentració de població a Vielha-Mijaran, on hi viu més de la meitat de la població aranesa. Per contra, detectem pèrdua de població els últims anys als municipis més apartats, com Canejan, Bausen o Arres. I això ens hauria d’animar a equilibrar el territori, a millorar les comunicacions, no només per carretera, sinó també en l’àmbit de les TIC per facilitar l’arrelament de la gent que treballa des de casa i voldria viure en un entorn tranquil i saludable.

URBANISME

  • Per què és tan car d’accedir a una primera residència tenint tant d’estoc en segones residències? Es pot regular l’oferta des del Gòvern?

Aquest és potser ara un dels problemes socials més greus que pateix l’Aran. Tenim molta oferta d’allotjament, però enfocada a l’ús turístic, que fa prohibitiu l’accés a un habitatge digne i assequible. Des dels Ajuntaments i el Conselh, demanem als governs central i autonòmic que regulin aquesta problemàtica, amb una sèrie de requisits i condicionants per a la implantació d’allotjaments turístics, com es demanen per als hotels, i promovent parcs d’habitatge de lloguer, siguin de nova construcció o, millor encara, rehabilitant edificis ara en desús i que, òbviament, es puguin adquirir.

  • Hi ha centralisme a la Val d’Aran i a la província de Lleida?

És cert que es tendeix a una concentració de serveis i equipaments a les capitals. Però la Val d’Aran s’ha de tractar de forma cohesionada i integral. La Vall és un país prou petit com per poder integrar cada municipi dins una xarxa compartida de serveis, cadascú des de la seva singularitat. Vielha e Mijaran ja actua com a capital, amb tot el que comporta, Naut Aran és el municipi de referència de la neu i porta d’accés al Parc Nacional, i els municipis de Baish Aran, amb el turisme fronterer, podrien esdevenir referents de la indústria artesanal, el lleure, el comerç i la creació cultural.

  • Quin futur albireu per a la societat, la llengua i la cultura pròpia de la Vall d’Aran?

La identitat aranesa ve determinada, en bona part, per la llengua. És un factor clau d’identitat col·lectiva, però també personal, intersubjectiva, de relació i convivència. La llengua no és un mer instrument de comunicació. Ens dóna perspectiva del món, ens hi situa de forma pròpia i diferenciada, ens aporta personalitat. Entendre això és bàsic per no caure en el parany de la uniformització global, i seguir treballant, des de l’Administració, l’escola, la família, etc., per mantenir una llengua i una cultura minoritàries, en convivència i respecte amb les altres llengües oficials. El futur de la llengua i la cultura depenen en bona mesura de la capacitat de la societat per a la seva cohesió, lluny de polititzacions i proselitismes.”

*************************************

REFLEXIONS A MODE DE CONCLUSIÓ

Aran és una nació, la principal institució històrica de la qual és el Conselh Generau d’Aran, la qual va ser reinstaurada per la llei 16/1990, de creació, i posteriorment per la llei d’Aran de 2015, que amplia i en definix les competències. La recuperació del Conselh va representar simbòlicament reprendre eixa tradició històrica de l’autogovern aranés i el fil de continuïtat necessari entre el passat i el present “democràtic.” Si bé és cert que eixa recuperació va vindre de la mà de la Generalitat de Catalunya i no de l’Estat, ja que perfectament Aran podria haver sigut una nacionalitat històrica quan es va debatre l’Estat de les Autonomies, fet que, com en el cas valencià, es va menystindre.

En l’àmbit de l’administració el Conselh seria una institució intermèdia entre els ajuntaments i les diputacions. Si bé és cert que té plenes competències en assumptes molt vitals (cultura, educació) també ho és que sense autonomia financera el marge d’actuació és més limitat. Per tant, constatem el problema estructural impulsor de la despoblació: les administracions més properes i les que haurien d’oferir millor servei a la ciutadania, són les més limitades financerament.

Es remarquen els dèficits que afecten la ruralitat i la muntanya: comunicacions, carreteres, noves tecnologies, accés a un primer habitatge digne i a bon preu, poc pes del sector primari.

També es palesa la necessitat de planificar el territori, descentralitzar infraestructures culturals, d’esports, etc. per equilibrar i lluitar contra el centralisme, crear xarxes compartides de serveis intermunicipals, preservar el patrimoni natural i cultural i apostar pel turisme sostenible (malgrat l’excessiva dependència en l’economia de la vall). A més cal apostar per la universitat rural i la formació, l’I+D+I.

He pogut destacar per part de les moltes persones amb qui he compartit moments la bona qualitat de vida que es gaudeix tot l’any a la Val d’Aran.

Què en podem aprendre de la lliçó aranesa? La necessitat de l’autonomia financera i de dotar d’administracions més properes al ciutadà. Les dos han d’anar lligades.

A tot el Maestrat no hi ha hagut una institució històrica més enllà del personalisme de l’Encomanador Major de l’Ordre de Montesa i dels castells (de Culla i de les Coves de Vinromà) que van generar al seu voltant unes estructures administratives (les Setenes) les quals sí que tenien la funció de gestionar i administrar el territori (l’herba, el pasturatge, les fonts, les raberes, els comuns), mancomunant estos serveis entre els set pobles que en depenien, per tant en algunes zones del Maestrat sí que va existir esta voluntat històrica d’administrar-se, esta singularitat històrica hauria de ser respectada per la Generalitat Valenciana i actualitzar-la.

I és aleshores quan té més sentit que mai la proposta comarcalitzadora que va fer Maestrat Viu, una comarca amb diferents àrees d’influència, la qual la teniu ací.

Crear una “Generalitat en petit” al Maestrat, eliminar la Diputació i traspassar-ne les competències i el personal més competent a estes entitats administratives intermèdies i/o als ajuntaments és fonamental. El concepte d’autonomia financera en l’Administració i organismes que en depenen al territori és vital per millorar el servei i la qualitat de vida al món rural i fer front al despoblament.

I ja de passada i per acabar vos adjunto també les propostes contra el despoblament que vam fer des de Maestrat Viu, que també teniu ací.

Que acabeu de passar un bon estiu! 😉

Lliçons des de l’Aplec dels Ports

Ja ha tancat l’aparador l’Aplec dels Ports 2018, a #Vilafranca! Com sempre que vaig em duc personalment l’enorme satisfacció de retrobar-me amb amics i coneguts, tots ells bona gent, del Maestrat, i també dels Ports. Haveu ací unes afirmacions, sempre des de la meua visió des del Maestrat, i amb voluntat constructiva:

  1. L’Aplec és i ha sigut sempre un èxit d’organització. La recepta és senzilla: màxima implicació social i transversalitat. El poble demana protagonisme. Els aplecs són exemple d’autoorganització i autogestió.
  2. La reivindicació rural per davant. En este sentit, els aplecs dels Ports sempre estan carregats de missatge, de contingut. I és això què els fa tan necessaris, perquè fan d’altaveu de les aspiracions de la gent rural, no només de la comarca. Per això cal recordar que els aplecs no són només un festival de música, malgrat que el fil conductor dels actes ho és, sens dubte. I reivindico des d’ací dotar encara més de missatge i contingut tots els aplecs del País.
  3. Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del Penyagolosa, Maestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.
  4. #VilafrancaésdelsPorts. El lema el tenim molt clar, però cal continuar reivindicant-lo ara més que mai davant la futura llei de comarcalització. Cal continuar fent pressió. La comarcalització no és polèmica, l’ha feta polèmica l’Administració pel seu intent d’imposar la seua voluntat per sobre del País real actual. Sacralitzar estructures comarcals arcaiques i alienades, sense ni qüestionar-les és la mostra més evident de la nula atenció de l’Administració al seu país rural. Tenim un país de comarques històriques, fomentem-les perquè són la base.
  5. L’Aplec és també un exemple de respecte, convivència i pau social. Que tinga constància, no s’ha fet cap atac sexual i els punts violeta han complit el seu objectiu de sensibilitzar la societat i de punt de suport, autodefensa feminista i sororitat.
  6. Els aplecs responen perfectament a la fortalesa del teixit social del món rural. Els pobles, com els aplecs, som l’exemple d’autoorganització i autogestió rural, sense la tutela de ningú, radicalment democràtics i per això transversals, des dels joves fins als més vells, i promouen la identificació i implicació individu-societat. La societat rural està molt més cohesionada que la urbana, i encara ho podria estar més sense el corsé que li imposa l’Administració en forma de permisos i prohibicions.

Dubtes que em desperten després de 40 anys d’aplecs dels Ports.

  1. El sentit d’unitat de la comarca dels Ports ve donat per la celebració dels aplecs. Tanmateix, encara hi ha desconeixement en la societat valenciana sobre la delimitació real de la comarca. Era freqüent trobar dubtes en la intel·lectualitat valenciana dels anys 80 al voltant de si Morella era Maestrat. De vegades fins i tot veies en algun mapa la denominació municipal de Vilafranca del Maestrat. Estos dubtes, encara a dia d’avui són vigents, per desgràcia. L’extinta Mancomunidad Turística del Maestrazgo va fer molt de mal a les delimitacions comarcals. Per tant, potser caldria preguntar-se, què cal que faça més l’Aplec dels Ports per llançar a la societat valenciana el clam al voltant de la unitat comarcal? Cal més respecte i sensibilitat pel que es proposa des del territori. Els Ports i el Maestrat calling.

I per finalitzar l’article, un avís per a navegants, per a la nostra Administració i els nostres dirigents:

  1. Subvencionar o patrocinar actes com l’Aplec està bé, és el que toca, però cal anar més enllà. No es pot proclamar fer nova política i continuar fent la vella política de despatxos i d’esquenes a la ciutadania. Si l’actual Govern valencià es creu el País, ha de passar de les declaracions als fets, i donar cabuda i veu als qui des de les nostres comarques allunyades de la metròpoli treballem dia a dia per a un futur en els nostres pobles. Com? Convidant-nos a reunions en qüestions que ens afecten, o simplement demanant la nostra opinió. Tota la resta és postureig. El temps s’acaba, en menys d’un any, eleccions.
  2. En la qüestió comarcal, cal avisar del risc de generar desafecció si no s’atenen les reivindicacions comarcals, tant des dels Ports com des del Maestrat. La comarca, com la llengua, ateny sentiments. À Punt s’ha estrenat amb molts desencerts en les ubicacions comarcals, des de les valls de Mariola (Camp de Mirra, Beneixama, Biar, la Canyada), passant pel Maestrat (Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benafigos, Xodos, Vilanova d’Alcolea, la Serra d’en Galceran, la Serratella, les Coves de Vinromà, la Torre d’en Doménec), i acabant pels Ports (Vilafranca) i la Tinença de Benifassà. La futura llei de comarcalització ha de ser sensible amb les demandes de la gent del territori. Si no és així, seria l’autodestrucció del País, les artèries de què parlava col·lapsarien. Ho he dit abans, hi ha un país perfectament dibuixat i vertebrat, l’Administració només cal que siga sensible i atenga.

La Via Augusta (II). Una vía de oportunidades/Una via d’oportunitats

————————–(en castellano)————————

Cuando los romanos diseñaron su trazado siglos atrás, pensaron cual era el recorrido más adecuado para comunicar Cádiz con Roma, y así lo hicieron pasar por nuestra tierra. Con los estudios posteriores nos enteramos que en todo el recorrido, el yacimiento de L’Hostalot, en Ildum (Vilanova d’Alcolea), no era una parada cualquiera, era importante en el camino hacia Dertosa (Tortosa) o Saguntum.

Aún así, cuando la Generalitat Valenciana la diseñó como vía turística, no se respetó en la mayoría de los casos el trazado original, bien porque coincidía con la actual CV-10, o por lo que fuera, lo que quedó claro es que se optó por unas vías pragmáticas en muchos casos, poco inversionistas e intervencionistas en definitiva.

Y llegamos al día de hoy, donde la sociedad no es consciente de que nos jugamos el futuro de la Vía Augusta, su servicio. La construcción (ahora parece que en serio) de la CV-10 reconvertida en la AP-7, como autovía del Maestrat, desde Vilanova d’Alcolea hasta Sant Rafel del Riu, y conectada con el tramo de El Perelló promete ser un revulsivo en una zona deprimida necesitada de inversiones e infraestruturas.

Aún así, el recorrido coincidente y en paralelo de la futura AP-7 con la Vía Augusta debería de hacer plantear a nuestras administraciones actuales (autonómica y estatal) sobre actuaciones para la Vía Augusta, que potencien sus usos cicloturistas, y así ayuden a mejorar la calidad de vida de nuestros pueblos, más aún en el actual contexto de depoblamiento, y aprovechando además la oportunidad de tener una infraestructura como el aeropuerto en el sud.

La cuestión de los atropellos a ciclistas a manos de turismos y camiones es, por desgracia, un tema demasiado recurrentes en los últimos tiempos, y por tanto debe ser materia sensible en la agenda política en materia de infraestructuras.recorregut ap7

En la exposición pública de los tramos de la AP-7 entre Vilanova d’Alcolea y Les Coves de Vinromà se observa como la autovía transcurre por el oeste de los términos municipales, por tanto no se aprovecha el actual recorrido de la CV-10, liberándola del tráfico pesado.

Propuestas de mejora:

  1. Acondicionamiento y mejora de la señalización interpretativa para la Vía Augusta.
  2. Convertir en camino ciclista los tramos de CV-10 liberados, adecuándolos para su uso.
  3. Habilitar un carril ciclista adyacente a la futura AP-7.

Convendría que el Ministerio de Fomento y la Conselleria d’Obres Públiques trataran esta cuestión, con mesas sectoriales. Urge dotar al aeropuerto de las conexiones terrestres necesarias. Y ahora es el momento.

El actual contexto de mejora de comunicaciones en el sud del Maestrat reclama una atención a La Vía Augusta, con tal de convertir el actual corredor de les Coves en un corredor de oportunidades.

———————(en valencià)————————

Quan els romans ja van dissenyar el seu traçat fa segles, van pensar quin era el recorregut més idoni per a comunicar Cadis amb Roma, i van fer-lo passar pel nostre país. Amb els estudis posteriors, ens hem anat assabentant que en tot el recorregut, el jaciment de l’Hostalot, o siga Ildum, a Vilanova d’Alcolea, no era una parada qualsevol, era important en el camí cap a Dertosa (Tortosa) o Saguntum.

Tanmateix, quan la Generalitat Valenciana la va dissenyar com a via turística, no es va respectar en molts casos el traçat original, bé perquè ja coincidia amb l’actual CV-10, o pel que fóra, el que està clar és que es va optar per unes vies pragmàtiques en molts casos, poc inversionistes i intervencionistes en definitiva.

I arribem al dia d’avui, on la societat no és conscient que ens hi juguem el futur de la Via Augusta, el seu servei. La construcció (ara pareix que va de bo) de la CV-10 reconvertida en l’AP-7, com a autovia del Maestrat, des de Vilanova d’Alcolea fins a Sant Rafel del Riu, i connectada amb el tram del Perelló promet ser un revulsiu a una zona deprimida i amb falta d’inversions i infraestructures.

Tanmateix, el recorregut coincident i en paral·lel de la futura AP-7 amb la Via Augusta hauria de fer plantejar a les nostres administracions actuals (autonòmica i estatal) sobre actuacions per a la Via Augusta, que potencien els seus usos cicloturistes, i així ajuden a millorar la qualitat de vida dels nostres pobles, més encara en l’actual context de despoblament, i aprofitant a més l’oportunitat de tindre una infraestructura com l’aeroport al sud.

La qüestió d’atropellaments de ciclistes a mans de turismes és, malauradament, un tema massa recurrent en els últims temps, i per tant ha de srecorregut ap7er matèria sensible en l’agenda política en matèria d’infraestructures.

En l’exposició pública del trams de l’AP-7 entre Vilanova d’Alcolea i les Coves de Vinromà s’observa com l’autovia transcorre per l’oest dels termes municipals, per tant no s’aprofita l’actual recorregut de la CV-10, alliberant-la del trànsit pesat.

Propostes de millora:

  1. Condicionament i millora de la senyalització interpretativa per a la Via Augusta.
  2. Convertir els trams de CV-10 en camí ciclista adequant-los per al seu ús.
  3. Habilitar un carril ciclista adjacent a la futura AP-7.

Convindria que el Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tractaren esta qüestió, amb meses sectorials. Cal dotar a l’aeroport de les connexions terrestres necessàries. I ara és el moment.

L’actual context de millora de les comunicacions al sud del Maestrat reclama una atenció a la Via Augusta, per tal de convertir l’actual corredor de les Coves en un corredor d’oportunitats.

D’un passat gloriós a un present incert: la Via Augusta (I). Estat actual

Ja feia temps que volia fer este article. Com a vilanoví tinc realment la sensació que vivim d’esquena a la Via Augusta, just de la mateixa manera que l’Administració de la Generalitat Valenciana. L’actual estat de la via palesa la desatenció, o el despropòsit, de tots els governs autonòmics.

Fem-hi una ullada:

  1. Fent un recorregut des del Pla, des de Bell·lloc, i just al costat de l’actual carretera CV-10 direcció Sant Mateu, ens trobem això.

    La Generalitat Valenciana, ara farà tot just 3 anys si no m’enganyo, va fer uns treballs d’excavació que van donar lloc a la sortida a la llum d’un tram de calçada romana, ací el teniu. El cartell de l’actuació hi esmenta un Pla Director de Recuperació de la Via Augusta. L’actual estat de la calçada ja el veieu.

  2. Una vegada deixat el Pla, ens endinsem resseguint la Via Augusta al Maestrat, cap a Vilanova d’Alcolea, on una fita de delimitació de termes ens saluda, no és una fita qualsevol, ja que per la seua mida ens indica un domini de castell diferent, del castell de Miravet (Bell·lloc) al Maestrat de l’ordre de Montesa (Vilanova).IMG_2361

La continuació del recorregut de la Via Augusta va per camí asfaltat fins al punt següent, ja en terme de Vilanova.

Hi observem en un indret ple de vegetació i amb un estat deficient i trist, panells explicatius prou deixats, un mil·liari d’imitació de pedra, i una senyal direccional rovellada.

Ja hi ha espais en el recorregut on la vegetació de canya i esbarzers envaeix el que hauria de ser la zona de trànsit. Com a mostra unes fotos.

És d’agrair l’esforç en senyals direccionals que en el seu dia va fer l’Administració, tanmateix, si no hi ha manteniment passa que l’estat actual és el que és.

En tot el recorregut de la via ens acompanyen també uns mollons, els quals actualment estan despintats i alguns fins i tot com ara veureu.

IMG_2349

Sempre tinc la impressió que hi va haver un temps que despertava interés la Via Augusta, com ara l’estudi d’Ildum de Ferran Arasa, altament recomanable per totes les troballes que s’hi van fer.

Tanmateix el temps passa i ara veig com es parla d’aeroports, de parcs temàtics, de construccions artificials, de turisme,… quan els autèntics recursos que vertebren el territori de dalt a baix ja els tenim des de fa segles, i curiosament viuen en l’oblit més absolut.

En conclusió:

  1. Desconec els termes del Pla Director de Recuperació de la Via Augusta, però si hi ha inversió per al manteniment, s’hauria d’executar imminentment.
  2. No té cap sentit parlar de l’aeroport (visites, vols, etc.) i oblidar-se de les connexions (i sí, la Via Augusta n’és una, i important a més per al futur dels nostres pobles!).
  3. Pel que fa al manteniment dels recursos, repetisc el que he dit en l’article anterior. Una estirada d’orelles monumental a tota l’Administració autonòmica valenciana per l’oblit històric en la Via Augusta. Si la Generalitat Valenciana no pot assumir el manteniment, que opte per fórmules de col·laboració mixta (convenis) entre administracions.

En el següent article parlaré de les enormes possibilitats que obre la Via Augusta per al futur.

Casa barata en pueblo despoblado!

El periòdic Mediterráneo últimament ens regala titulars molt sucosos a la gent de poble. Una vegada iniciada la col·lecció Ruralia amb la primera versió del thriller, Magdalena festa plena, ara arriba la segona versió, titulada Se vende una casa en el pueblo por 9.000 euros. Vos recomano la lectura tant de l’un com de l’altre per tal que tingueu clara la visió que des de la capital, i fomentada per este periòdic, es té dels pobles.

Senyors del Mediterráneo, vos invito a:

  1. Llegir-vos l’article Dret a la vida als nostres pobles, publicat a esta web no fa gaire temps.
  2. Reflexionar sobre el tractament que fan de la seua notícia no és el correcte, fan de corretja de transmissió de les immobiliàries, les quals, com a empresa que són, busquen lucrar-se, evidentment.
  3. El fons de la qüestió és el despoblament, el qual el tracten amb esta frase lapidària “Si tiene algo de dinero en el banco y siempre le ha gustado la vida en el pueblo, aunque sea solo para pasar las vacaciones de verano y algún puente durante el año, este es su momento.” Molt desafortunat, senyors. O siga que els pobles són per a vacances i algun que altre temps mort durant l’any, no? Això ja ho sabíem molts dels qui vivim tot l’any al poble, però anunciar-ho d’esta manera tan descarada…

Vulguem o no vore-ho, el destí que les nostres administracions (local, provincials, autonòmiques i estatals) han brindat als nostres pobles, és l’extermini silenciós, el despoblament. Som un gasto excessiu per a ells, i per això prefereixen convertir-nos en ciutadans de segona. No he vist cap política decidida, ni una sola mesura, positiva, en els últims anys, que vaja de front a resoldre el problema en qüestió. Les subvencions no valen per a res, directament. Són un brindis al sol. Els alcaldes es desviuen per a fer pobles bonics, sí, però i dels veïns què hi ha? Els pobles els fem la gent, sense gent no hi ha poble. Veig com hi ha pobles on es desviuen més pels turistes que per donar benestar i qualitat de vida als residents. Molt trist. El paradigma de poble buit cartó pedra és Mirambell. Ahí volem arribar?

Mentre que els qui fan política visquen a ciutat i participen d’alguna manera d’eixa visió i del modus vivendi capitalí, no hi tenim res a fer. O capgirem el paradigma des de la base, amb la participació i inclusió en les polítiques dels agents del món rural, o estem perduts.

Que no ens enganyen per més actes i paraules buides de contingut, el futur dels nostres pobles està escrit des de fa dècades, i l’article del Mediterráneo ho ha dit molt bé: Se buscan pueblos llenos de gente rica y de ciudad para fin de semana, vacaciones de verano y puentes.

Gràcies Mediterráneo per la claredat una vegada més, i com va dir aquell… no hase falta desir nada más!