La mateixa administració respecta la toponímia oficial?

Des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per manament estatutari, molts han sigut els ajuntaments del país que han decidit adaptar el nom del municipi a la forma valenciana. Tanmateix, este procés ja es podia fer molt abans, de fet, en època preautonòmica, l’Ajuntament de Vinaròs té l’honor de ser el primer del Maestrat (al País Valencià va ser la Font d’en Carròs) que aprovà la seua denominació en valencià allà pel 1980 en ple interinatge de Monsonís en el Consell del País Valencià (fixeu-vos amb l’ortografia que la dreta va imposar en la redacció).

El canvi de denominació del municipi afecta sobretot l’àmbit administratiu, i a poc a poc s’estén als diversos àmbits restants. Tanmateix, al Maestrat, en tenim dos casos actuals que es vulneren de manera flagrant: Atzeneta (del Maestrat) i Vistabella (del Maestrat).

L’ús dels parèntesis no és gratuït, si aneu per carretera, a poc que feu una comprovació d’ull voreu com la major part de senyalètica no respecta la denominació en valencià, sencera.

Atzeneta del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 2 de novembre de 1992, quan apareix publicat l’expedient de canvi en el DOGV. D’acord amb el marc legal d’aquell temps, era la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, actualment encara vigent i sense modificar, qui facultava el Govern Valencià, (posteriorment va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, qui va recollir esta prerogativa, i ja amb l’Estatut d’Autonomia del 2006 actualitzat) a fer complir el tràmit.

Vistabella del Maestrat va adoptar la denominació en valencià el 4 d’agost de 2014, el DOGV el teniu també (en aquell temps es va fer l’intent descarat de canviar el nom al diari oficial).

Per tant la denominació oficial que ha de constar arreu hauria de ser Atzeneta del Maestrat i Vistabella del Maestrat. Ara anem a constatar els fets.

En la CV-15, de titularitat autonòmica, la carretera de la Vall d’Alba a Vilafranca tenim esta senyal

En este cas la solució fàcil seria posar “DEL MAESTRAT” davall de tot.

En la CV-170, de titularitat autonòmica, de la Pelejaneta a Vistabella del Maestrat, en tenim estes altres

En la CV-169, de titularitat provincial, la carretera de Benafigos, curiosament tenim les senyals on es respecta la toponímia oficial, i totes es concentren a l’entrada del poble, si bé amb un matís tipogràfic amb lletra més menuda. Si no em falla la memòria fa uns anys en alguna d’estes senyals algú va ratllar la denominació “Maestrazgo” del topònim Vistabella, fent constar de manera encertada l’actual denominació “Maestrat”.

I ja per acabar, en la CV-165, de titularitat autonòmica, la carretera d’Atzeneta del Maestrat a la Torre d’en Besora en tenim estes altres, amb l’única excepció curiosa de totes, l’única senyal que ho respecta (si bé amb una tipografia sensiblement més petita).

No em valen les excuses que es posa el nom curt per abreujar, hi ha municipis amb una extensió més llarga que ningú es planteja retallar per ocupar tota la senyal, és una qüestió de sensibilitat i respecte cap al municipi sobretot. Més encara tenint en compte que l’aprovació oficial d’Atzeneta del Maestrat és del 1992, i la de Vistabella del Maestrat, més recent, del 2014.

Menció especial es mereix la retolació de les senyals de terme municipal, on el mateix ajuntament pot incórrer en la vulneració de l’ús de la toponímia oficial.

I tampoc em valen les diferents tipografies en la retolació de la senyal, és tot el mateix nom i ha d’anar tot escrit de la mateixa manera, mal que li pese a algú!

Mentrestant les iniciatives culturals particulars i les expressions artístiques locals, per sort, i amb matisos de mida, ho tenen clar:

És responsabilitat de les administracions (diputacions i Generalitat Valenciana) vetllar per l’ús correcte de les denominacions dels nostres municipis, i promoure’n l’ús. I és també responsabilitat de la ciutadania fer vetllar les denominacions correctes, aprovades pels plens municipals i referendades en sengles publicacions al DOGV i al BOE, posteriorment.

Polingüística. Dos mons oposats: l’anglosaxó i el catalanovalencià

[article publicat al meu perfil de Linkedin el dia 7 de gener de 2017]

Este article l’he fet pensant en contraposar dos models de tradició normativitzadora lingüística, i comparar-lo al mateix temps amb la cultura política de dos mons: l’anglosaxó i el catalanovalencià. Tant l’un aspecte com l’altre són el fidel reflex de la cultura d’ambdues societats.

  • El món anglosaxó manca d’una institució de referència que dicte les normes i usos de l’anglés. Està Oxford i Cambridge, cert, però el model lingüístic més comunament acceptat és el de la BBC, un mitjà de comunicació. I això per què? Des del meu punt de vista, no és gens descabellat delegar la gestió sobre l’idioma en un mitjà de comunicació. L’idioma són usos. Les llengües existeixen si són parlades, i si es parlen és pels usuaris. Fer un idioma fàcilment identificable i assimilable pels seus parlants és clau per a la supervivència de qualsevol idioma. Delegar en la BBC l’establiment dels usos de tota una comunitat lingüística és tota una declaració d’intencions orientada a centrar tota acció lingüística en el parlant. Per a mi un encert.
  • La comunitat lingüística catalanovalencianabalear compta amb dos institucions normativitzadores de l’idioma, l’Institut d’Estudis Catalans, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, en la historiografia normativitzadora lingüística del nostre idioma hi ha hagut dos tendències: una més francesa i centralitzadora (la fabriana) i una altra més germanòfila i federal (la de mossén Alcover) i reflectida en el Diccionari català-valencià-balear. Sense entrar en disquisicions sobre quina és millor (cada u té els seus gustos) la veritat és que el català-valencià és una llengua que té autoritat, té normes. La societat delega en uns experts de la matèria que han de dictaminar sobre aspectes, els quals després han de ser assumits per la mateixa societat. Ací correm diversos riscos, una llengua de laboratori, feta amb normes difícilment identificables i assimilables pels seus usuaris corre el risc de desaparéixer. Últimament hem vist com des de l’IEC s’ha volgut posar fil a l’agulla al desori dels diacrítics, amb diversos graus d’acceptació i crítica en la societat. Hi ha hagut controvèrsia, tanmateix.

La política, que com els idiomes, són el reflex de la cultura d’una societat, torna a mostrar-nos evidències en els dos casos:

  • El món anglosaxó, parlamentarista per definició, és molt obert als canvis de la seua societat, s’hi adapta fàcilment a les realitats constantment canviants de la seua societat. Es deleguen competències. Són radicalment demòcrates. Si la societat demana fer un referèndum per eixir de la Unió Europea o per independitzar-se una part del Regne Unit, s’organitza i llestos. En este sentit, s’actua de la mateixa manera en la política que en la normativització de la llengua, és a dir, la societat al davant, la política i les lleis al darrere, al seu servei. La seua cultura, la del tea time de vesprada, hi deu tindre molt a veure també. El parlamentarisme i la democràcia com a eix de la vida pública. Potser així podem entendre la poca capacitat de convocatòria de manifestacions entre la societat anglosaxona.
  • La comparació torna a ser feridora per a nosaltres. Les nostres institucions d’autogovern es regixen per normes en forma d’estatuts o la Constitució. La societat va votar una vegada estes normes i a partir d’ahí es va entendre que va delegar tot el seu poder en estes normes, les quals els representen. Teòricament. Estes normes emanen de la societat, però la percepció que la societat té actualment és que els són alienes, si no excloents, la qual cosa provoca, evidentment, desafecció i desconfiança envers 1) els seus representants polítics i 2) les institucions. Crisi.

Dos societats, dos cultures. Dos exemples paradigmàtics de maneres de fer. Extraieu les vostres conclusions.