L’hort com a mesura de totes les coses. Neoliberalisme rural yellowstonià

Ja és estiu! Un estiu atípic que hem d’assumir com a diferent! Com cada estiu típic meu, i ja en van uns quants, i sempre que tinc temps, em dedico a fer hort. Sobretot de tomates, de llavors tradicionals i autòctones i d’altres també. I tot ecològic, eh!

L’hort és un ecosistema. Cada any disfruto de quedar-me sentat i vore la vida que té: aigua, plantes aromàtiques, canyes, herba, palla, borinots, abellots, abelles, avespes, marietes,… i les plagues. Vida. És un ecosistema perfecte dins de la imperfecció que té la interacció humana, ambiental i natural. La meua intervenció humana és mínimament invasiva i sempre anirà destinada al control de les plagues i a fer que les tomateres cresquen sanes, altes i rectes. La natura intervé de moltes més maneres, espècies beneficioses per a l’hort, i d’altres perilloses com les plagues, espècies bones que parasiten ous de plagues, si tens mala sort els senglars… i el factor ambiental, l’oratge, el temps, sempre decisiu, si tens mala sort, pedra.

No puc deixar de passar l’oportunitat per fer una comparació amb com ha anat tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports a vore si se pot entendre:

  1. L’hort com a extensió de terreny és el nostre territori. De la mateixa manera que jo em gestiono l’hort, les nostres administracions gestionen territoris.
  2. Les plantacions de tomates, bajoques, encisams, la seua ubicació, disposició…, tot respon a una estratègia, a una planificació. Jo planifico el meu hort abans de plantar-ho tot. Els governs haurien de planificar el seu hort (però d’això ja n’he parlat en altres articles… és feina eterna pendent).
  3. Estes plantacions tenen veïns o visitants, insectes, aràcnids, caragols, que són paràsits o fan bé o fan mal o es reprodueixen… que en este cas seríem les persones, tat?

Resulta que d’un dia a un altre s’han presentat uns senyors que pretenen gestionar el meu hort atenent raons de mala gestió i prometent-me que els done un xec en blanc perquè ells tenen la fórmula màgica, canviaran les meues plantacions de lloc i de llavor per a fer-les més productives i atractives fins a l’extrem que em lucraré i passaré de tindre un hortet a un hort de “champions league.” A més m’han dit que m’oblide de la diversitat a l’hort i que ells apostaran sobretot pel monocultiu d’una varietat.

Podem dir que jo=Administració els compro el producte però no ho he consultat amb els insectes i els altres bitxos, ja que és evident que tot això els afectarà la seua manera de viure, potser alguns volen emigrar, canviar d’hort, anar-se’n i tot. Quan el procés va avant i abans que es puga fer algun canvi important en l’hort, les abelles i avespes ja s’han organitzat en eixams com a mecanisme d’autodefensa cap a elles i cap a l’hort. No ataquen, es defenen de l’atac exterior. Una defensa resilient i autoorganitzada que té el suport de més espècies de l’hort, encara que també hi ha d’altres (les passives) que els és indiferent perquè no veuen cap atac o perquè els han fet noves promeses del nou hort. També cal destacar l’aportació d’altres insectes i espècies que habiten prop de l’hort i també han ajudat al voltant del Manifest per la vida rural.

En tot això del macroprojecte Maestrazgo-els Ports, o el seu equivalent en anglés (The Three Kingdoms), perfecta traducció, hi ha diferents actors, descrivim-los:

  1. Wyss, o la filantropia suïssa, actuaria d’agent ambiental, però en lloc de fer caure pluja líquida, ha fet pluja de bitllets.
  2. La Fundació Global Nature, recaptadora dels diners filantròpics, que amb tota la bona voluntat del món es presta desinteressadament a gestionar-me l’hort i deixar caure la pluja de bitllets. És l’intermediari, el vent o l’aire transportador de pluja. Eixa pluja va carregada en núvols grisos i negres que són els mitjans de comunicació, premsa escrita sobretot, que de tant en tant descarregaven a l’hort buscant-hi influir l’opinió dels seus habitants.
  3. Les administracions, o els partits polítics que les gestionen. Són jo, el factor humà. Cal entendre el seu punt de vista neutral en el sentit que no poden dir que no a res. Si dius que no i et posiciones, tanques portes, i un polític no pot tancar la porta a res, ni menys als diners, encara que tinguen dubtosa procedència. Jo no puc dir que no si m’ho posen tan fàcil per a gestionar-me l’hort, diuen que tots tenim un preu, no?
  4. La societat civil, l’associacionisme, l’activisme, els aplecs, els tècnics del territori. Són la natura, la trinxera, són els insectes i altres espècies que fan la perfecció dins la imperfecció de l’hort, els més treballadors, els que s’estimen l’hort de veritat perquè és la seua forma de vida i els que m’han fet vore que no volem ningú que ens gestione l’hort. Que ells i jo ens valem!

CONCLUSIONS:

El fracàs de la política. No és que no volen planificar el territori (tan fàcil com escoltar-nos) sinó que tot el que ha passat ajuda a continuar aprofundint en la idea d’una classe política allunyada de la base social, del poble, del rural. A més, la situació és d’extrema debilitat per a nosaltres perquè no hi ha un partit representant de la potent ruralitat dels nostres territoris, per tant no tenim ningú que defengue els nostres interessos, els nostres horts.

Ens hem d’enorgullir de la societat civil, del nostre activisme cultural que ha arrossegat altres actors a fer-hi costat i plantar cara des de la proactivitat i desemmascarant la falta d’informació o la mentida. La cohesió de l’activisme cultural i mediambiental és el que ens fa forts com a societat i és el veritable motor de canvi social. Ha actuat com un factor d’unió potent (glue en anglés) entre gent del Maestrat, de la Tinença de Benifassà, del Montsià, dels Ports, del Matarranya i del Maestrazgo. Ho vaig dir en este article i ho mantinc: “Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del PenyagolosaMaestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.” I em ratifico.

L’exterior

Fem un exercici d’imaginació. Imaginem que vivim en l’interior, una terra plena d’oportunitats i habitada per moltíssima gent, amb l’administració ben a prop, ben comunicada per carretera i per aire, on tothom que hi viu troba totes les comoditats  i serveis que l’interior li oferix. El sistema econòmic li va de cara, els polítics aposten per la vida a l’interior, les grans empreses hi tenen la seu. Tot va rodat a l’interior, la vida és fàcil i els somriu.

Malauradament a l’exterior la vida no és gens fàcil. Nuclis habitats disseminats al voltant de la costa, d’altres engolits ja per la pujada del nivell de la mar, una mar que ja no és el que era després de la contaminació dels pous petrolífers, mines, abocadors de residus tòxics i perillosos, fràquing, línies de molta alta tensió que els han dividit el territori i altres macroprojectes que la gent de l’interior no tolerava pel seu benestar. L’exterior és un territori oblidat per tots, mal comunicat i explotat en benefici d’uns interessos sempre al servei dels habitants de l’interior. Als voltants de la capital de l’interior sempre hi ha cartells publicitaris amb reclams a esdeveniments que es fan a l’exterior, i a on només uns quants agosarats de l’interior s’hi aventuren a anar, tot sabent que a l’interior ho tenen tot i per això no tenen cap necessitat d’anar a l’exterior.

L’interior és riquesa, prosperitat; l’exterior és pobresa. L’exterior s’ha convertit en l’abocador de les misèries de l’interior.

Quin panorama més desolador i aterridor per a l’exterior, veritat?

Este exercici imaginatiu el volia fer per a contraposar dos models i un poc fer veure el ridícul de la denominació ‘interior’, comparant-la amb el seu antònim ‘exterior’.

Sempre posem etiquetes, ens agrada a l’espècie humana, això! Sovint sentim l’expressió ‘l’interior’ referint-se a un territori imaginari amb muntanya, terra endins, inhòspita, salvatge com la sabana africana i on hi viuen tribus, a la manera, salvant les distàncies, d’uns highlands escocesos.

Però en canvi si parlem d’un suposat interior, ningú parla del seu suposat exterior, el corresponent als lowlands escocesos. Hauríem de començar per reflexionar-hi per entendre com de ridícula és esta georeferència.

Tanmateix, no n’és l’única. Les georeferències sempre s’han de veure des de l’òptica d’un centre de poder, d’una visió del món (la geopolítica), que no sempre té perquè ser el mateix. Així en el nostre context, són múltiples les georeferències, i totes igual de ridícules.

Comencem: comarques del nord, comarques de castelló, terres de castelló, maestrat-ports, ports-maestrat, castelló interior, tram nord, bla bla bla…

La geografia, que és una ciència a què se li hauria de donar molta més importància que la que se li dona, sempre és infalible. Ja va sent hora que diguem les coses pel seu nom, o millor dit, que diguem a cada territori el seu nom.

Els Ports. El Maestrat. L’Alcalatén. Espadà. El Millars. La Plana. El Palància. Amb les seues variants (els Ports de Benifassà, el Maestrat de Penyagolosa, etc.)

Les muntanyes, l’orografia, els rius, els colls, els barrancs ens marquen el camí. Però sempre l’ésser humà opta pel més difícil.

A mi com a veí del Maestrat no em satisfà cap solució que no passe des d’ara mateix per un reconeixement i una aposta valenta i decidida per estes marques, sense cap altre acompanyament. Ni conservants ni colorants. Ni marques complementàries ni marques subsidiàries. Res de dependència. Qualsevol altra proposta que no passe pel reconeixement d’estes denominacions sempre serà un menyspreu cap al territori (el mateix passa amb les persones, quan no se’ns diu pel nom, ens sentim menyspreats).

I això depén de la universitat, que hauria de preocupar-se molt més del territori enllà de la Plana, i sobretot dels partits polítics, que encara no han aprés a entendre el país més enllà dels seus esquemes mentals i quotes de poder internes.

Aconvido a apostar de veritat pel territori a través de l’ús d’estes marques. Qualsevol altra proposta sempre serà un brindis al sol i una mostra més de la miopia de visió de territori i del menyspreu que tenen els nostres governants, perpetuant l’actual inèrcia despobladora.

Este article va en reconeixement i agraïment als geògrafs, excursionistes, i amants del país com Emili Beüt i Manuel Sanchis Guarner, els quals, amb molts encerts i algun desencert (tot siga dit) ens van començar a dibuixar quin és el país que volem.

EN ETERN AGRAÏMENT ALS DOS MESTRES.

El franquisme sociològic

Este article sobre el franquisme sociològic feia temps que el volia escriure. I el volia escriure perquè este fenomen afecta tota la societat, sense distingir ni classes socials, ni procedència (rural o urbana); el que sí té en comú, diguem-ho clar, és que afecta tota la societat nascuda dins del límits territorials d’Espanya.

Què és el franquisme sociològic? El concepte, de moment, no ha fet la sort. De vegades se’l coneix amb la paràfrasi “el franquisme després de Franco”, potser això ja ens dona alguna pista de la incomoditat que provoca el terme. El seu origen el situem en les últimes voluntats del dictador, quan deia allò “lo dejo todo atado, bien atado” ja sabia ell a què es referia.

De totes maneres, el franquisme sociològic podríem definir-lo com la imbricació d’una sèrie d’estructures, que provenen totes d’oligarquies i aristocràcia molt relacionades amb l’Antic Règim, que mouen els fils del pensament i dels corrents ideològics que ells entenen com a mainstream, i que evidentment afavoreixen els seus interessos com a classe. Estes estructures les trobem a tots els nivells, des de l’organització administrativa de l’Estat (des de les clavegueres fins i tot), passant per l’església i els mitjans de comunicació. El franquisme sociològic ho impregna tot.

Quines característiques té el franquisme sociològic? Conservadorisme, puritanisme, espanyolisme, tradicionalisme. Tradicionalisme entés com una defensa exagerada de la tradició. Bàsicament totes les característiques pròpies de la dictadura, que juntament amb tantes altres coses (començant pels polítics que d’un dia a un altre es van canviar la jaqueta, funcionàries de la Secció Femenina) vam “heretar” de la dictadura a la falsocràcia que a dia d’avui vivim. Sense depuració (ni ideològica ni de càrrecs ni de personal) la “democràcia” ja va nàixer tocada de mort.

El problema de l’Estat és que no s’ha depurat, i la societat ha anat evolucionant. No és la mateixa societat la del 1978 a la del 2000. La societat constantment evoluciona, i incorpora noves demandes i reivindicacions (feminisme, pensions justes, independentisme) i la resposta de l’Estat és involucionisme (violència policial, control polític a la justícia, immobilisme polític, paràlisi institucional, concepció única de l’Estat).

L’involucionisme és la tendència natural de l’Estat, d’unes estructures de l’Estat fortament impregnades del pensament conservadorista del franquisme sociològic, que sacralitza la seua particular Bíblia, la Constitució, i ataca de manera furibunda qualsevol proposta política encaminada a canviar l’statu quo actual. Paralitza en definitiva.

Els mitjans de comunicació, sobretot i majoritàriament la premsa escrita en paper, encara a dia d’avui beuen del franquisme sociològic, les de tirada provincial sobretot. Per sort, Internet ha universalitzat l’accés a fonts d’informació diverses i per tant, ha trencat el control d’este pensament en la societat. Les noves generacions, en este sentit, n’estan lliures. Les velles generacions, en canvi, encara en depenen.

Personalment he tingut la sort durant estos anys de conéixer persones meravelloses estrangeres, que per motius laborals o d’estudis viuen ací. Amb elles he pogut parlar de tot, sense tabús, sense embuts, sense prejudicis. I m’han fet sentir molt a gust en la conversa. Parlar d’un tema tan natural com la condició humana, com és el sexe, amb total llibertat, per a mi ho és tot i és el que fa la diferència.

El puritanisme fa molt de mal a la societat, perquè vol obligar a acceptar com a bo o “normal” certes actituds que evidentment no ho són. Vol homogeneïtzar la societat, quan el seu millor valor és la diversitat. És un perill social evident. Tinguem-ho tot això en compte. El problema no és enterrar Franco en un altre lloc. Enterrem per sempre i desterrem d’arreu el franquisme sociològic.

Promoure valors com la diversitat, el respecte, l’autocrítica, la llibertat de pensament, i l’autoestima són els millors regals que com a societat hem de regalar a les generacions futures.