Dret a la vida als nostres pobles

[article publicat a la revista Aiguaclara, any 2013-2014]

Se’n va una manera d’entendre el món, d’entendre la terra, el país, els costums, la tradició, se’n va una manera de ser. Potser no ens adonem però els nostres pobles patixen una costant disminució en el número d’habitants. Eixa davallada té dos efectes principalment:

1. Per a l’Administració és un motiu de molt de pes per a deixar els nostres pobles abandonats a la seua sort, sense serveis bàsics.

2. Per a nosaltres implica una despersonalització absoluta en la vida dels nostres pobles.

Deixeu-me que explique primer este darrer punt. Davant de la nostra gent gran s’adopten diferents actituds, l’una és propera, amiga, empatitza amb la gent gran. Entenem la gent gran com a posseïdora d’un vast coneixement de la nostra terra, la història, els costums, les tradicions (tants anys de vida donen per a molt!) i també la llengua, ells són posseïdors d’un llenguatge viu, ric, un llenguatge que no recullen els diccionaris. Ells són la gent que fa poble, de veritat, perquè no s’entendria la vida a tal carrer sense la xarrada asseguts al seu costat, o asseguts a taula, o la partida a les cartes, o la cacera amb la seua companyia, tots bons moments. Nosaltres, la joventut, els necessitem a ells; i ells ens necessiten a nosaltres. Malauradament sempre se n’adona u d’això quan ja no hi són. Per això sempre s’ha d’aprofitar u de tindre la seua companyia al nostre costat, ells són un exemple de saber estar, de bones formes, maneres, de respecte, de tractar bé i sentir-se ben tractat.

L’altra actitud que sovint es mostra cap a la gent gran és la d’absoluta alienació, d’ignorància i indiferència, quan no menyspreu per la seua condició, estat físic i edat.

Per això quan es mor algú, se’n va no només una part de cadascú de nosaltres, sinó també se’n va un poc del nostre poble o del mas. La vida al poble es despersonalitza, perd referents, perd la seua gent. I sempre costa de trobar-ne de nous.

Sobre el primer punt que he comentat més amunt relatiu a l’Administració, i al fil de l’article publicat al blog de Pere Escobar Solsona, de Benafigos, del qual vos en recomano la lectura, cal dir que sempre que es parla d’abandonament d’un poble, se situa el primer pas en el tancament de l’escola. Això cal tindre-ho molt clar.

Hem d’avisar i hem de ser molt conscients, que en la situació actual de retallades de serveis públics i bàsics (educació i sanitat), els nostres pobles són els primers perjudicats i estan en el punt de mira de l’Administració, per això els alcaldes, com a representants dels pobles, són els responsables que han d’evitar el tancament de les escoles i són a ells als qui hem d’exigir pressió davant l’Administració per a defendre la viabilitat dels nostres pobles. Això tampoc no ho hem d’oblidar perquè un poble sense escola és un poble que està més a prop de la desaparició.

A banda de les escoles, el recent tancament del Cicle Superior d’Administració i Finances de l’Institut de Sant Mateu, per exemple, és un clar avís per a navegants. Qui vulga estudis, a la ciutat!

L’altre pilar de l’estat del benestar, la sanitat, també afecta els nostres pobles. Amenaces de tancament d’unitats mòbils, trasllat d’unitats d’atenció primària, empitjorament de l’atenció mèdica.

Fins i tot s’amenaça obertament de tancar o fusionar ajuntaments sota el pretext d’una millora en l’eficàcia administrativa, sense ni pensar que ahí hi viu gent que té el mateix dret a ser atés per l’Administració que qualsevol altra persona a ciutat. Tots paguem impostos, no? En este sentit, la visió que ens dóna la nova llei de reforma de l’administració local no és esperançadora, malauradament.

És evident que mentre les coses anaven bé i les arques de les nostres administracions tenien diners, els nostres pobles no eren un problema. ARA SÍ. I cal dir-ho fort i clar.

Per tal d’estalviar-me línies i lletres i facilitar-vos les coses, al número 15 d’Aiguaclara, pels anys 2009 (com passa el temps…), trobareu l’article “Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà” on vaig descriure com als anys 50 es va accelerar el procés de despoblament als nostres pobles. És curiós com la història es repeteix, com un cercle viciós, però a dia d’avui s’accentua el cicle, amb el problema afegit que els nostres pobles encara no s’han recuperat d’aquella davallada, la qual cosa els pot provocar una mort segura, si no hi posem remei.

Ací vos deixo unes preguntes per si algú té ganes de cavil·lejar:

1. Penseu veritablement que les administracions tenen un interés real a l’hora de mantindre els nostres pobles, més encara quan els nostres pobles no generen ingressos a l’Estat?

2. Penseu realment que les administracions fan prou per a afavorir la fixació de població als pobles?