Reflexions des de l’aula

Feia dies i mesos que no em decidia a escriure cap post. El motiu? Primer, que estava prou ocupat, i segon, que no tenia molt a contar.

Ara sí! Resulta que estos últims mesos vaig pensar de fer docència. Era una qüestió personal que tenia pendent des de feia anys i que mai havia gosat d’exercir. Els astres es van alinear i em va tocar fer una substitució temporal a l’IES Vilafranca. El que volia, just!

Sobre tot allò que va passar dins de les parets de l’institut és una experiència que he compartit amb companyes, companys, alumnat i personal del centre, i que totes i tots saben quina és.

Ara el que toca és fer una reflexió del meu pas per la docència, amb l’esperit crític que pertoca:

  1. La importància del factor humà. En tots els sentits, tant de l’alumnat respecte del professorat com del professorat amb l’alumnat. Què vull dir amb això? Tots som persones i ens afecta tot allò que ens envolta. Tenim sentiments i emocions i això afecta el nostre dia. Una gestió correcta de les emocions és clau perquè puguem desenvolupar la nostra tasca eficaçment. Per això l’empatia i el respecte són fonamentals en totes les relacions personals (professorat<–>alumnat), entre l’alumnat, entre el professorat.
  2. L’alumnat al centre de tota la nostra acció. Encara que puga semblar obvi, no tothom té clar el concepte. Només si dirigim tota la nostra atenció a l’alumnat podem concentrar millor la nostra acció i els nostres esforços. Al cap i a la fi, tots som persones i a tots ens agrada sentir-nos valorats i que la nostra opinió siga tinguda en compte. Fer-los sentir especials i valorats és clau.
  3. L’adolescència. El pas per l’institut sempre es recorda personalment com un temps confús, de dubtes. L’adolescència marca per a bé i per a mal el nostre caràcter, la nostra personalitat, és el període definitori que ens marca el pas cap a l’edat adulta. Entendre este context és vital per a plantejar de la millor manera possible la comunicació alumnat-professorat.
  4. L’atenció a la diversitat. Som educadors i per damunt de tot formem persones, la nostra funció no és aprovar i suspendre. Els alumnes són persones i cada u té unes necessitats i una disposició a aprendre diferent, d’ahí la importància de la ratio d’alumnes/aula, amb menys ratio, més disponibilitat del professorat per a gestionar i atendre esta diversitat.
  5. La importància del grup. Hi ha hagut classes i grups brillants per a treballar i fer tasques col·laboratives, i també hi ha hagut al contrari: grups amb alumnes brillants però amb una dinàmica de treball gens afavoridora que evidentment afectava el rendiment del col·lectiu.
  6. Educació, educació i educació per una societat més igualitària. Si no afrontem el problema de la violència de gènere des de les aules, el perpetuarem en la societat. Tenim les eines, podem actuar i conscienciar. Fem-ho doncs!
  7. Hem de parlar amb l’alumnat de tot: de la mort, de sexe, de drogues. Hem de desdramatitzar. No podem tractar-los com a criatures, són persones en edat de creixement mental i busquen respostes de la seua realitat, si nosaltres defugim la nostra obligació com a educadors i no els les proporcionem, les trobaran en un altre lloc. Internet ho té tot: allò bo i allò roín.
  8. L’eixida no és la universitat només. Els cicles formatius són garantia d’èxit sense renunciar a la posterior eixida universitària.

Però per damunt de tot, els instituts, eixos edificis que per a l’alumnat rural pot semblar una presó, són espais vitals, de relacions personals, de vivències, experiències, que supuren de les parets sentiments i emocions constantment. De la gestió d’eixos sentiments i d’eixes emocions dependrà en més o menys mesura la nostra capacitat d’interactuar amb l’alumnat i, per tant, de fer aprendre conceptes.

I una última reflexió, importantíssima. Quin és el futur? Llibres, tablets? Hem de passar d’una manera d’estudiar basada en la concentració a una altra de més dispersa, però d’acord amb els actuals hàbits lectius? Reflexionem-hi.

Lliçons des de l’Aplec dels Ports

Ja ha tancat l’aparador l’Aplec dels Ports 2018, a #Vilafranca! Com sempre que vaig em duc personalment l’enorme satisfacció de retrobar-me amb amics i coneguts, tots ells bona gent, del Maestrat, i també dels Ports. Haveu ací unes afirmacions, sempre des de la meua visió des del Maestrat, i amb voluntat constructiva:

  1. L’Aplec és i ha sigut sempre un èxit d’organització. La recepta és senzilla: màxima implicació social i transversalitat. El poble demana protagonisme. Els aplecs són exemple d’autoorganització i autogestió.
  2. La reivindicació rural per davant. En este sentit, els aplecs dels Ports sempre estan carregats de missatge, de contingut. I és això què els fa tan necessaris, perquè fan d’altaveu de les aspiracions de la gent rural, no només de la comarca. Per això cal recordar que els aplecs no són només un festival de música, malgrat que el fil conductor dels actes ho és, sens dubte. I reivindico des d’ací dotar encara més de missatge i contingut tots els aplecs del País.
  3. Els aplecs, l’activisme cultural, l’associacionisme, són les artèries del País Valencià. Hi ha un país històricament dibuixat per l’Aplec dels Ports, l’Aplec del Penyagolosa, Maestrat Viu, els casals populars, l’activisme cultural, les biblioteques, els altres aplecs, els instituts d’estudis comarcals… Menystenir tot este cabal cultural de base popular seria d’una greu irresponsabilitat per part dels dirigents polítics.
  4. #VilafrancaésdelsPorts. El lema el tenim molt clar, però cal continuar reivindicant-lo ara més que mai davant la futura llei de comarcalització. Cal continuar fent pressió. La comarcalització no és polèmica, l’ha feta polèmica l’Administració pel seu intent d’imposar la seua voluntat per sobre del País real actual. Sacralitzar estructures comarcals arcaiques i alienades, sense ni qüestionar-les és la mostra més evident de la nula atenció de l’Administració al seu país rural. Tenim un país de comarques històriques, fomentem-les perquè són la base.
  5. L’Aplec és també un exemple de respecte, convivència i pau social. Que tinga constància, no s’ha fet cap atac sexual i els punts violeta han complit el seu objectiu de sensibilitzar la societat i de punt de suport, autodefensa feminista i sororitat.
  6. Els aplecs responen perfectament a la fortalesa del teixit social del món rural. Els pobles, com els aplecs, som l’exemple d’autoorganització i autogestió rural, sense la tutela de ningú, radicalment democràtics i per això transversals, des dels joves fins als més vells, i promouen la identificació i implicació individu-societat. La societat rural està molt més cohesionada que la urbana, i encara ho podria estar més sense el corsé que li imposa l’Administració en forma de permisos i prohibicions.

Dubtes que em desperten després de 40 anys d’aplecs dels Ports.

  1. El sentit d’unitat de la comarca dels Ports ve donat per la celebració dels aplecs. Tanmateix, encara hi ha desconeixement en la societat valenciana sobre la delimitació real de la comarca. Era freqüent trobar dubtes en la intel·lectualitat valenciana dels anys 80 al voltant de si Morella era Maestrat. De vegades fins i tot veies en algun mapa la denominació municipal de Vilafranca del Maestrat. Estos dubtes, encara a dia d’avui són vigents, per desgràcia. L’extinta Mancomunidad Turística del Maestrazgo va fer molt de mal a les delimitacions comarcals. Per tant, potser caldria preguntar-se, què cal que faça més l’Aplec dels Ports per llançar a la societat valenciana el clam al voltant de la unitat comarcal? Cal més respecte i sensibilitat pel que es proposa des del territori. Els Ports i el Maestrat calling.

I per finalitzar l’article, un avís per a navegants, per a la nostra Administració i els nostres dirigents:

  1. Subvencionar o patrocinar actes com l’Aplec està bé, és el que toca, però cal anar més enllà. No es pot proclamar fer nova política i continuar fent la vella política de despatxos i d’esquenes a la ciutadania. Si l’actual Govern valencià es creu el País, ha de passar de les declaracions als fets, i donar cabuda i veu als qui des de les nostres comarques allunyades de la metròpoli treballem dia a dia per a un futur en els nostres pobles. Com? Convidant-nos a reunions en qüestions que ens afecten, o simplement demanant la nostra opinió. Tota la resta és postureig. El temps s’acaba, en menys d’un any, eleccions.
  2. En la qüestió comarcal, cal avisar del risc de generar desafecció si no s’atenen les reivindicacions comarcals, tant des dels Ports com des del Maestrat. La comarca, com la llengua, ateny sentiments. À Punt s’ha estrenat amb molts desencerts en les ubicacions comarcals, des de les valls de Mariola (Camp de Mirra, Beneixama, Biar, la Canyada), passant pel Maestrat (Atzeneta del Maestrat, Vistabella del Maestrat, Benafigos, Xodos, Vilanova d’Alcolea, la Serra d’en Galceran, la Serratella, les Coves de Vinromà, la Torre d’en Doménec), i acabant pels Ports (Vilafranca) i la Tinença de Benifassà. La futura llei de comarcalització ha de ser sensible amb les demandes de la gent del territori. Si no és així, seria l’autodestrucció del País, les artèries de què parlava col·lapsarien. Ho he dit abans, hi ha un país perfectament dibuixat i vertebrat, l’Administració només cal que siga sensible i atenga.

Per un municipalisme fort i conscient al Maestrat

Feia temps que tenia ganes d’escriure este article però no trobava el moment adequat per a fer-ho. Ara pareix que sí, per tant, posem fil a l’agulla! 🙂

En el món rural valencià, i més encara al Maestrat, són tres les administracions públiques que intervenen, cada una, evidentment, des de les seues respectives competències que l’ordenament jurídic els concedix: l’autonòmica, la provincial i la municipal.

Analitzem una per una la seua relació amb el món rural i extraurem conclusions:

  • L’autonòmica. La Generalitat Valenciana, des dels més de 30 anys d’autogovern, no ha tingut mai una vocació clara de gestionar el món rural. Si ens atenem als fets, les restriccions sempre han sigut la nota dominant. Pel que fa a ajudes, la gestió dels fons europeus RURALTER-LEADER, la qual ha sigut i continua sent la més criticada pel que molts considerem que ha fomentat el clientelisme en la distribució arbitrària dels fons. Amb les ajudes del SERVEF passa que són útils, però no deixen de ser un parxe, perquè el que es necessita són llocs de treball estables i de qualitat. L’etern debat al voltant dels adl ja cansa (renoven any per any indefinidament? passen a ser personal administratiu mixt? abandonem la rigidesa per a afavorir acomiadaments en els casos de personal acomodat o inútil?). A més, els recursos culturals dels quals són titulars cal dotar-los d’autonomia (autonomia=pressupost) i donar marge d’actuació al territori per a afavorir-ne el desenvolupament territorial. O això o tancar el recurs directament. Per tant, podem convindre en les següents característiques en la relació món rural-administració autonòmica: absència de planificació territorial amb visió integradora, restriccions a l’activitat forestal, imposicions de més controls sanitaris ramaders i de qualitat de l’aigua, absència de representativitat de l’associacionisme rural (més enllà de la Unió de Llauradors i Ramaders) en les reunions multidepartamentals pel que fa a temes que afecten.
  • La provincial. A nivell d’imatge esta administració sempre ha presumit de ser la casa on les reivindicacions rurals s’atenen. Tanmateix, la mirada d’esta institució cap al món rural és condescendent i paternalista. Juguen molt bé la bassa de ser l’administració amb més tresoreria per a distribuir diners també al seu arbitri amb convenis de tot tipus. Històricament els ha anat molt bé guanyar-se favors a canvi d’inversions en els municipis. La subvenció i el clientelisme com a modus vivendi ben gestionat des de la metròpoli.
  • La municipal. Els municipis són l’administració forta en molts països, precisament per la seua proximitat amb els veïns, i recapten molts més impostos, d’esta manera augmenten la seua autonomia i milloren en qualitat i en quantitat els serveis que presten al seu veïnat. Ací, tanmateix, és al contrari. I últimament els municipis han experimentat en les seues carns tota la cruesa de la rigidesa administrativa burocràtica imposada per l’Estat: controls del límit de gasto, pressupostos ajustats, més càrregues administratives i financeres, etc. Tot fet amb la idea d’intervindre les finances municipals, des del poble de 30 habitants fins a les grans urbs, de tal manera que els secretaris-interventors avui en dia fan més d’intervenció que de secretaria. Molts ajuntaments xicotets, ateses les circumstàncies tan restrictives, preferirien tancar les portes directament. Tanmateix, la millora de la situació econòmica ha fet “relaxar” el control, però la impressió que per culpa de quatre mal gestors ho estem pagant tots, encara és present.

A cavall entre el municipi i la província hi ha la mancomunitat. No és administració. Generalment es fa a partir de la unió d’uns quants municipis per a compartir així els serveis, i fer-ne el cost més assequible per a la ciutadania (residus, serveis socials, dependència, turisme, etc.) A dia d’avui s’han fet moltes mancomunitats pel Maestrat, alguna d’estes de molt surrealista pel poc arrelament social i de proximitat entre els seus municipis integrants.

Sempre he defensat que el municipalisme representa els fonaments de l’edifici, i que per això la ciutadania necessita un municipalisme fort. Tanmateix, i tal com van els fets, és a la inversa, i el municipalisme encara viu instal·lat en la subvencionitis i la inèrcia heretada de ser el germà pobre de l’administració. A més, hi ha alcaldies que mantenen una visió poc realista i poc sensata a l’hora de posar clàusules als licitadors en els plecs corresponents en la licitació de l’arrendament o concessió en l’explotació de locals o recursos municipals.

Només amb un municipalisme fort i conscient, unit en la reivindicació (de comarca, infraestructures, etc.), amb alcaldies orgulloses i amb l’autoestima de ser els màxims representants municipals (i no els delegats d’altres administracions), només amb això ja hi hauria prou perquè el món rural començara a agafar volada i a creure-s’ho. La solució ve de nosaltres. Cal més autonomia municipal. El món rural necessita municipis forts, ben gestionats (que es dediquen només a la gestió i recaptació dels impostos dels veïns), que donen suport a les iniciatives veïnals (cal un teixit social fort) i que afavorisquen l’autogestió social i cultural sense cap intervencionisme de cap tipus. L’experiència demostra que els projectes que naixen de la societat i s’hi desenvolupen, són els que més èxit tenen, precisament per l’alt grau d’implicació que hi ha. Afavorir l’empoderament de la població. Ahí està la clau.

En definitiva el món rural necessita menys condescendència, menys paternalisme; i més inversió, més proximitat de gestió administrativa, més escolta activa. Més poder, en definitiva.

El món rural davant de l’espill

Què és el món rural? Segur que obtindríem diferents respostes. Món rural s’està convertint en paraula polisèmica, de diferents significats i matisos.

El que està clar és que món rural és l’antítesi de món urbà. I segurament tot el món té més o menys clar què és món urbà.

Avui en dia assistim a una sèrie de plantejaments al voltant de què és el món rural, i el que també està clar és que tots dos conceptes o mons evolucionen constantment en tant que les societats que hi interaccionen també ho fan.

Les ideologies també hi juguen, i pretenen impregnar de la seua doctrina tot l’imaginari col·lectiu de cada món. No obstant això, últimament hem assistit a un interés sobtat i interessat cap al món rural.

Voler simplificar el món rural cap a una sèrie de tòpics relacionats amb la tradició o el camp em pareix un reduccionisme banal, que amaga un profund desconeixement cap a la nostra realitat. El món rural és molt més complex que això.

Tanmateix enumeraré una sèrie de reflexions a tindre en compte:

  1. La superfície rural sempre serà més gran que la urbana, però la pitjor gestionada per l’administració, atorgant subvencions amb uns criteris injustos i més que dubtosos.
  2. La tendència administrativa és a imposar terminis, restriccions o limitacions a l’activitat rural, en contraposició al liberalisme regnant a les ciutats.
  3. Cada vegada es concentra més gent a viure a les ciutats, agreujant-se el fenomen de la despoblació, iniciat ja a la dècada dels 50, i que de manera directa afecta l’activitat socioeconòmica tradicional secular.

Entre els dos mons hi ha sempre una interacció en tant que hi ha una part de la societat que participa dels dos. A dia d’avui, la moda de fer esport a la muntanya (senderisme, córrer, BTT) ha fet llançar molta gent a la natura. El primer que caldria preguntar-se és, un entorn tan fràgil com és el rural està preparat per a absorbir l’impacte generat per totes estes activitats?

La resposta és NO. Cal una gestió en atenció a la càrrega que ha de suportar. De la mateixa manera que es protegeix el patrimoni cultural de la càrrega de visites, la natura és patrimoni, evidentment, però la societat no li atorga la mateixa importància.

Hi ha camins que compartixen el pas de romeries i d’atletes, amb la qual cosa es degraden més ràpidament. Cal una reflexió sobre esta qüestió, i en conseqüència una regulació. Si en ciutat el ciclista, el vianant i el vehicle saben teòricament per on circular, potser va sent hora que al món rural s’hi comence per posar fil a l’agulla en els casos d’espais naturals saturats per proves esportives, com Penyagolosa, o el riu Montlleó, amb la implicació de tots els agents públics (administracions) i privats (empreses i associacionisme).

La mobilitat al món rural és una prioritat per l’entorn tan sensible per on circulen les persones, i els vehicles. Les administracions han de prendre consciència i actuar en conseqüència. La regulació és una mesura a implementar si volem conservar racionalment l’entorn i fer-lo perdurable en el temps, fent compatibles els usos i la gestió.

La Via Augusta (II). Una vía de oportunidades/Una via d’oportunitats

————————–(en castellano)————————

Cuando los romanos diseñaron su trazado siglos atrás, pensaron cual era el recorrido más adecuado para comunicar Cádiz con Roma, y así lo hicieron pasar por nuestra tierra. Con los estudios posteriores nos enteramos que en todo el recorrido, el yacimiento de L’Hostalot, en Ildum (Vilanova d’Alcolea), no era una parada cualquiera, era importante en el camino hacia Dertosa (Tortosa) o Saguntum.

Aún así, cuando la Generalitat Valenciana la diseñó como vía turística, no se respetó en la mayoría de los casos el trazado original, bien porque coincidía con la actual CV-10, o por lo que fuera, lo que quedó claro es que se optó por unas vías pragmáticas en muchos casos, poco inversionistas e intervencionistas en definitiva.

Y llegamos al día de hoy, donde la sociedad no es consciente de que nos jugamos el futuro de la Vía Augusta, su servicio. La construcción (ahora parece que en serio) de la CV-10 reconvertida en la AP-7, como autovía del Maestrat, desde Vilanova d’Alcolea hasta Sant Rafel del Riu, y conectada con el tramo de El Perelló promete ser un revulsivo en una zona deprimida necesitada de inversiones e infraestruturas.

Aún así, el recorrido coincidente y en paralelo de la futura AP-7 con la Vía Augusta debería de hacer plantear a nuestras administraciones actuales (autonómica y estatal) sobre actuaciones para la Vía Augusta, que potencien sus usos cicloturistas, y así ayuden a mejorar la calidad de vida de nuestros pueblos, más aún en el actual contexto de depoblamiento, y aprovechando además la oportunidad de tener una infraestructura como el aeropuerto en el sud.

La cuestión de los atropellos a ciclistas a manos de turismos y camiones es, por desgracia, un tema demasiado recurrentes en los últimos tiempos, y por tanto debe ser materia sensible en la agenda política en materia de infraestructuras.recorregut ap7

En la exposición pública de los tramos de la AP-7 entre Vilanova d’Alcolea y Les Coves de Vinromà se observa como la autovía transcurre por el oeste de los términos municipales, por tanto no se aprovecha el actual recorrido de la CV-10, liberándola del tráfico pesado.

Propuestas de mejora:

  1. Acondicionamiento y mejora de la señalización interpretativa para la Vía Augusta.
  2. Convertir en camino ciclista los tramos de CV-10 liberados, adecuándolos para su uso.
  3. Habilitar un carril ciclista adyacente a la futura AP-7.

Convendría que el Ministerio de Fomento y la Conselleria d’Obres Públiques trataran esta cuestión, con mesas sectoriales. Urge dotar al aeropuerto de las conexiones terrestres necesarias. Y ahora es el momento.

El actual contexto de mejora de comunicaciones en el sud del Maestrat reclama una atención a La Vía Augusta, con tal de convertir el actual corredor de les Coves en un corredor de oportunidades.

———————(en valencià)————————

Quan els romans ja van dissenyar el seu traçat fa segles, van pensar quin era el recorregut més idoni per a comunicar Cadis amb Roma, i van fer-lo passar pel nostre país. Amb els estudis posteriors, ens hem anat assabentant que en tot el recorregut, el jaciment de l’Hostalot, o siga Ildum, a Vilanova d’Alcolea, no era una parada qualsevol, era important en el camí cap a Dertosa (Tortosa) o Saguntum.

Tanmateix, quan la Generalitat Valenciana la va dissenyar com a via turística, no es va respectar en molts casos el traçat original, bé perquè ja coincidia amb l’actual CV-10, o pel que fóra, el que està clar és que es va optar per unes vies pragmàtiques en molts casos, poc inversionistes i intervencionistes en definitiva.

I arribem al dia d’avui, on la societat no és conscient que ens hi juguem el futur de la Via Augusta, el seu servei. La construcció (ara pareix que va de bo) de la CV-10 reconvertida en l’AP-7, com a autovia del Maestrat, des de Vilanova d’Alcolea fins a Sant Rafel del Riu, i connectada amb el tram del Perelló promet ser un revulsiu a una zona deprimida i amb falta d’inversions i infraestructures.

Tanmateix, el recorregut coincident i en paral·lel de la futura AP-7 amb la Via Augusta hauria de fer plantejar a les nostres administracions actuals (autonòmica i estatal) sobre actuacions per a la Via Augusta, que potencien els seus usos cicloturistes, i així ajuden a millorar la qualitat de vida dels nostres pobles, més encara en l’actual context de despoblament, i aprofitant a més l’oportunitat de tindre una infraestructura com l’aeroport al sud.

La qüestió d’atropellaments de ciclistes a mans de turismes és, malauradament, un tema massa recurrent en els últims temps, i per tant ha de srecorregut ap7er matèria sensible en l’agenda política en matèria d’infraestructures.

En l’exposició pública del trams de l’AP-7 entre Vilanova d’Alcolea i les Coves de Vinromà s’observa com l’autovia transcorre per l’oest dels termes municipals, per tant no s’aprofita l’actual recorregut de la CV-10, alliberant-la del trànsit pesat.

Propostes de millora:

  1. Condicionament i millora de la senyalització interpretativa per a la Via Augusta.
  2. Convertir els trams de CV-10 en camí ciclista adequant-los per al seu ús.
  3. Habilitar un carril ciclista adjacent a la futura AP-7.

Convindria que el Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tractaren esta qüestió, amb meses sectorials. Cal dotar a l’aeroport de les connexions terrestres necessàries. I ara és el moment.

L’actual context de millora de les comunicacions al sud del Maestrat reclama una atenció a la Via Augusta, per tal de convertir l’actual corredor de les Coves en un corredor d’oportunitats.

D’un passat gloriós a un present incert: la Via Augusta (I). Estat actual

Ja feia temps que volia fer este article. Com a vilanoví tinc realment la sensació que vivim d’esquena a la Via Augusta, just de la mateixa manera que l’Administració de la Generalitat Valenciana. L’actual estat de la via palesa la desatenció, o el despropòsit, de tots els governs autonòmics.

Fem-hi una ullada:

  1. Fent un recorregut des del Pla, des de Bell·lloc, i just al costat de l’actual carretera CV-10 direcció Sant Mateu, ens trobem això.

    La Generalitat Valenciana, ara farà tot just 3 anys si no m’enganyo, va fer uns treballs d’excavació que van donar lloc a la sortida a la llum d’un tram de calçada romana, ací el teniu. El cartell de l’actuació hi esmenta un Pla Director de Recuperació de la Via Augusta. L’actual estat de la calçada ja el veieu.

  2. Una vegada deixat el Pla, ens endinsem resseguint la Via Augusta al Maestrat, cap a Vilanova d’Alcolea, on una fita de delimitació de termes ens saluda, no és una fita qualsevol, ja que per la seua mida ens indica un domini de castell diferent, del castell de Miravet (Bell·lloc) al Maestrat de l’ordre de Montesa (Vilanova).IMG_2361

La continuació del recorregut de la Via Augusta va per camí asfaltat fins al punt següent, ja en terme de Vilanova.

Hi observem en un indret ple de vegetació i amb un estat deficient i trist, panells explicatius prou deixats, un mil·liari d’imitació de pedra, i una senyal direccional rovellada.

Ja hi ha espais en el recorregut on la vegetació de canya i esbarzers envaeix el que hauria de ser la zona de trànsit. Com a mostra unes fotos.

És d’agrair l’esforç en senyals direccionals que en el seu dia va fer l’Administració, tanmateix, si no hi ha manteniment passa que l’estat actual és el que és.

En tot el recorregut de la via ens acompanyen també uns mollons, els quals actualment estan despintats i alguns fins i tot com ara veureu.

IMG_2349

Sempre tinc la impressió que hi va haver un temps que despertava interés la Via Augusta, com ara l’estudi d’Ildum de Ferran Arasa, altament recomanable per totes les troballes que s’hi van fer.

Tanmateix el temps passa i ara veig com es parla d’aeroports, de parcs temàtics, de construccions artificials, de turisme,… quan els autèntics recursos que vertebren el territori de dalt a baix ja els tenim des de fa segles, i curiosament viuen en l’oblit més absolut.

En conclusió:

  1. Desconec els termes del Pla Director de Recuperació de la Via Augusta, però si hi ha inversió per al manteniment, s’hauria d’executar imminentment.
  2. No té cap sentit parlar de l’aeroport (visites, vols, etc.) i oblidar-se de les connexions (i sí, la Via Augusta n’és una, i important a més per al futur dels nostres pobles!).
  3. Pel que fa al manteniment dels recursos, repetisc el que he dit en l’article anterior. Una estirada d’orelles monumental a tota l’Administració autonòmica valenciana per l’oblit històric en la Via Augusta. Si la Generalitat Valenciana no pot assumir el manteniment, que opte per fórmules de col·laboració mixta (convenis) entre administracions.

En el següent article parlaré de les enormes possibilitats que obre la Via Augusta per al futur.

Fer és molt més fàcil que mantindre!

Este matí he fet una eixida molt pita pel terme de la Serra d’en Galceran, he eixit des del mateix poble de la Serra, baixant pel barranc de la Guitarra fins als Rossildos i tornar. Una eixida aprofitant les primeres hores més fresquetes que ens regala el matí. He compartit recorregut amb les cintes que marquen una pròxima cursa de muntanya, sabent com de prop queda ja per als serratins la Fira de Turisme de Muntanya.

Abans de marxar de casa m’he preparat un poc l’eixida mirant el mapa de l’amic i company Pau Fuster Puig, del Tossal Cartografies. Mapes sempre útils i ben explicatius!

El que diré pot semblar una crítica a l’Ajuntament de la Serra d’en Galceran, tanmateix vos demano que estenguem la crítica a tots els ajuntaments pràcticament per la desídia a la qual sotmeten el mobiliari i la senyalètica de rutes (PR i GR).

Com a mostra unes fotos d’un lloc tant sensible com és el coll de la Bandereta, una cruïlla de camins que baixen i pugen, i que per tant és necessari un esforç en l’explicació de rutes.

Ajuntaments, això és una crida perquè inclogueu a cada pressupost una partida dedicada exclusivament al manteniment de mobiliari i senyalètica, tant interpretativa com direccional!

Als ajuntaments encara s’arrosseguen vicis, com la subvencionitis, que et marca l’agenda laboral. Posar senyals és molt fàcil, pagues i llestos, però el manteniment és la clau, i més sent conscients que este tipus de material es desgasta amb molta facilitat per la seua exposició directa als factors ambientals (fred, calor, sol, pluja, vent).

El que no pot ser és que si volem ser un referent en turisme i apostem pels valors naturals i paisatgístics, no podem descuidar res, i molt menys les senyals, perquè sí que és veritat que avui en dia tenim els tracs que ens els podem descarregar, però la impressió de deixadesa que genera és molt trista. He arribat a vore en molts llocs de les nostres terres pals de senyalització per enterra, molt trist.

Renovar i mantindre el mobiliari i les senyals és el primer que s’ha de fer si realment ens creiem el turisme i el territori.

nb: A tot això, he d’afegir que, llevat d’això, la resta del recorregut i de les senyals tot correcte, desbrossat i ben marcat (adjunto fotos). El terme de la Serra enamora!

Reflexions sobre la violència de gènere

És difícil i complicat escriure este post. Realment poder parlar d’estes coses obertament no hauria de representar cap problema en una societat que es fa dir avançada. Malauradament, encara queda molt de camí per recórrer.

Em referisc a la violència de gènere. He llançat el tema en l’aire amb uns amics i no he rebut les respostes desitjades.

La majoria de contertulians, hòmens, han destacat la discriminació positiva cap a les dones que la justícia practica i han reduït els casos de violència justificant la sobreexposició de dones begudes a lloms d’hòmens en el famós Chupinazo de San Fermín, pontificant que “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.

A tot això, jo he comentat:

  1. Que el sexe masculí és històricament i genèticament violent. Ho justifico en el fet que a l’home li corresponia des de temps prehistòrics tasques com la defensa de la tribu. I eixa defensa s’exercia amb violència, per la supremacia de les armes i la força.
  2. Que el comportament del sexe masculí en multituds i sota l’efecte de l’alcohol i dels estupefaents sol ser gregari, d’actuar en grup i tindre comportaments dominants i primaris sobre la resta.
  3. Que el respecte i la tolerància ha de ser la base de les regles del joc entre tots. El respecte no es guanya amb les teues accions, ja el tens pel fet de ser persona.  El respecte no es mostra només amb bones paraules i intencions, sinó també pels teus gestos. En este sentit, no envair l’espai vital de l’altra persona (si no és coneguda) ni fer gestos ofensius i agressius amb el dit és un bon començament per a interactuar.
  4. Que la violència s’exercix de moltes maneres, i la justícia només actua en el cas de la violència física, que és potser la més visible, però cal anar més enllà, tot i que cal reconèixer que és complicat perquè no es poden envair espais d’intimitat de la parella.

Si penseu com jo potser sigueu titllats de feministes, és el que passa quan hi ha dos posicions tan enfrontades. Jo crec que intento ser realista i pragmàtic. El que cal fer és parlar-ne, des de la convivència i el respecte mutu. Asserenar les maneres, abaixar el to i afavorir el diàleg; la convivència entre les persones (homes, dones, gays, lesbianes, transsexuals,…) és massa bonica com per a malmetre-la amb actituds i comportaments inadequats.

Les institucions i la societat van pel bon camí promovent iniciatives dirigides a evitar els casos d’assetjament i atac sexual a dones en festes. L’autodefensa feminista és una eina que s’ha posat en pràctica molt abans a Euskal Herria que a casa nostra, però anem fent camí i a poc a poc es veuen progressos, per una societat igualitària i lliure sexualment (sobretot de prejudicis).

La societat no es canvia d’un dia a un altre.

Casa barata en pueblo despoblado!

El periòdic Mediterráneo últimament ens regala titulars molt sucosos a la gent de poble. Una vegada iniciada la col·lecció Ruralia amb la primera versió del thriller, Magdalena festa plena, ara arriba la segona versió, titulada Se vende una casa en el pueblo por 9.000 euros. Vos recomano la lectura tant de l’un com de l’altre per tal que tingueu clara la visió que des de la capital, i fomentada per este periòdic, es té dels pobles.

Senyors del Mediterráneo, vos invito a:

  1. Llegir-vos l’article Dret a la vida als nostres pobles, publicat a esta web no fa gaire temps.
  2. Reflexionar sobre el tractament que fan de la seua notícia no és el correcte, fan de corretja de transmissió de les immobiliàries, les quals, com a empresa que són, busquen lucrar-se, evidentment.
  3. El fons de la qüestió és el despoblament, el qual el tracten amb esta frase lapidària “Si tiene algo de dinero en el banco y siempre le ha gustado la vida en el pueblo, aunque sea solo para pasar las vacaciones de verano y algún puente durante el año, este es su momento.” Molt desafortunat, senyors. O siga que els pobles són per a vacances i algun que altre temps mort durant l’any, no? Això ja ho sabíem molts dels qui vivim tot l’any al poble, però anunciar-ho d’esta manera tan descarada…

Vulguem o no vore-ho, el destí que les nostres administracions (local, provincials, autonòmiques i estatals) han brindat als nostres pobles, és l’extermini silenciós, el despoblament. Som un gasto excessiu per a ells, i per això prefereixen convertir-nos en ciutadans de segona. No he vist cap política decidida, ni una sola mesura, positiva, en els últims anys, que vaja de front a resoldre el problema en qüestió. Les subvencions no valen per a res, directament. Són un brindis al sol. Els alcaldes es desviuen per a fer pobles bonics, sí, però i dels veïns què hi ha? Els pobles els fem la gent, sense gent no hi ha poble. Veig com hi ha pobles on es desviuen més pels turistes que per donar benestar i qualitat de vida als residents. Molt trist. El paradigma de poble buit cartó pedra és Mirambell. Ahí volem arribar?

Mentre que els qui fan política visquen a ciutat i participen d’alguna manera d’eixa visió i del modus vivendi capitalí, no hi tenim res a fer. O capgirem el paradigma des de la base, amb la participació i inclusió en les polítiques dels agents del món rural, o estem perduts.

Que no ens enganyen per més actes i paraules buides de contingut, el futur dels nostres pobles està escrit des de fa dècades, i l’article del Mediterráneo ho ha dit molt bé: Se buscan pueblos llenos de gente rica y de ciudad para fin de semana, vacaciones de verano y puentes.

Gràcies Mediterráneo per la claredat una vegada més, i com va dir aquell… no hase falta desir nada más!

Empobrint-nos

[Article publicat a Aiguaclara, hivern 2015]

Estimats lectors, ens retrobem de nou amb un altre número de la nostra revista, i ací teniu un altre article meu. Si heu mirat bé el títol haureu entés que ens estem empobrint, la qual cosa és una obvietat, però no patiu, en este cas no em referisc a una pobresa monetària (que també, tot siga dit) sinó més aviat a un altre tipus de pobresa (no tot són diners!).

Vaja per davant que tot el que llegireu a partir d’ara són percepcions meues a partir d’observacions que qualsevol de nosaltres perfectament podria fer. No sóc metge ni ho pretenc ser, que conste.

Per a començar l’article vull partir d’una afirmació: Avui en dia vivim pitjor que mai. Sí sí, deixeu-me explicar!

Som més pobres perquè hi ha més pobresa ambiental. La qualitat del nostre aire (el que respirem tots els dies) ha empitjorat, i no penseu que pel fet de viure a la muntanya estem millor, no no, la contaminació ens ve de totes bandes:

  • De dalt, la que ens deixen els avions, més encara ara que estem vivint una de les èpoques daurades del trànsit aeri. I això que no parlo dels chemtrails, una teoria «teòricament conspiratòria» sobre l’alliberament en ple vol de químics perillosos sobrants. De tot això s’encarregarien avions o avionetes contractats presumptament per la indústria farmacèutica.

  • Pertot arreu. Hi ha una esquizofrènia a pulveritzar massivament els conreus. Jo no dic que no s’haja de fer, ep! Però s’estan baixant les defenses naturals dels arbres a base de químics alliberats a l’atmosfera. No tingueu cap dubte que estos químics maten els bitxos roïns, i els bons i els molt bons també! Ho mata tot! I de remat ens contamina l’aire.

  • A la mar també. Els abocaments, no ja de residus o petroli sinó d’altres substàncies més o menys contaminants són una constant. Una altra cosa és que ens arribe la informació.

Som més pobres perquè hi ha menys diversitat animal. Fruit d’una pitjor qualitat de l’aire al llarg d’estos 25 anys s’han perdut pel camí moltíssimes espècies animals. Podria referir-me a les espècies més famoses en perill d’extinció, però no ho faré. Simplement vos demano que pregunteu als vostres majors que vos conten de memòria les espècies d’ocells que habitaven entre nosaltres fa 30 anys per exemple. Vos sorprendreu. I ara, a on estan? Simplement no estan. Possiblement deuen haver perterit en no trobar el seu menjar favorit: cuquets, bitxets eliminats pels químics a l’aire, etc. Fa 25 anys no es pulveritzava tant i per a més inri, se’n caçaven més ocells als paranys i als cepets, perquè hi n’havien més. Ja voríem avui en dia si el parany fos legal si se’n caçarien tants d’ocells. Algun tord o vilero. No n’hi han, simplement.

Som més pobres perquè mengem pitjor. En el fons de la qüestió està la mort massiva i constant de les abelles. Quantes vegades heu sentit dir que «si van morint les abelles, darrere anem nosaltres!» Amb tota la raó del món! Ens estem carregant les abelles. Se’n veuen més de mortes per terra que no volant. Torno al mateix, les abelles moren pels químics alliberats a l’aire. La pitjor qualitat de l’aire. I tot això és com una cadena:

Mor l’abella → Menys pol·linització → Menys diversitat de plantes (fruites, verdures, hortalisses) → Menys diversitat animal.

No vos heu preguntat mai per què els aliments d’avui no tenen el mateix gust que els d’abans? Principalment perquè els antics cultius, de cereal, per exemple, eren menys productius que els actuals. Avui en dia, tenim cereals transgènics, de llavors híbrides manipulades en laboratori, que diuen que són més resistents a les plagues i per això rendeixen més. El mercat està inundat de plantes que no tenen llavors autòctones, pel fet que diuen que no són rendibles, i diuen que no són boniques estèticament, per tot allò que «el menjar ens entra pels ulls». Sens dubte, les llavors autòctones també s’estan perdent, si no fóra per les associacions i la gent que a força de resistència les conserva dels seus pares any rere any per a fer l’hort. I no som prou conscients que les tomates amb les nostres llavors de casa, estan més saboroses i més bones que totes les que puguem comprar al mercat. A més, les nostres llavors de casa de tota la vida també produeixen plantes més resistents a les plagues, i estan més adaptades al medi, simplement perquè són llavors d’ací, autòctones.

La solució? Consumir productes de proximitat, de km 0 que se’n diu, i també de temporada. Tenim una globalització que no és només econòmica i social, sinó també alimentària. Al supermercat ens trobem per exemple peix que ens arriba d’Argentina o Sud-Àfrica, quan els peix fresc de les nostres llotges se’n va vés a saber a on.

Som més pobres genèticament. El resultat de tot este desgavell, afegit al ritme de vida estressant (als pobles això és diferent) fa que estiguem més exposats a tot tipus de malalties. No seria exagerat dir que avui en dia se’n coneixen més malalties que mai i de tot tipus. Amb això no vull traure mèrit a la investigació científica. Molts diuen que coneixem més malalties perquè vivim més temps. Cert. Però… i vivim millor? Tenim més esperança de vida, però… vivim millor? Tenim una obsessió per voler viure més, i si pogueren alguns eternament també voldrien viure, però en canvi ningú es qüestiona la qualitat de vida.

Crec fermament que el nostre codi genètic ha empitjorat, alguna cosa hem perdut pel camí enmig de tant de «progrés». Som més dèbils genèticament.

Si a tot això hi sumem la pobresa monetària, en tant que ara mateix els més rics són més rics i els pobres són més pobres, doncs tenim pobresa pertot arreu.

Simplement volia compartir la meua inquietud, si aconseguisc haver fet que dedicàreu a esta qüestió un poc del vostre preciós temps, ja hauré aconseguit alguna cosa. Penseu-hi i si trobeu la manera d’anar enriquint-nos, compartiu-la pel bé de tots, per favor!

A passar-ho bé!