Per un municipalisme fort i conscient al Maestrat

Feia temps que tenia ganes d’escriure este article però no trobava el moment adequat per a fer-ho. Ara pareix que sí, per tant, posem fil a l’agulla! 🙂

En el món rural valencià, i més encara al Maestrat, són tres les administracions públiques que intervenen, cada una, evidentment, des de les seues respectives competències que l’ordenament jurídic els concedix: l’autonòmica, la provincial i la municipal.

Analitzem una per una la seua relació amb el món rural i extraurem conclusions:

• L’autonòmica. La Generalitat Valenciana, des dels més de 30 anys d’autogovern, no ha tingut mai una vocació clara de gestionar el món rural. Si ens atenem als fets, les restriccions sempre han sigut la nota dominant. Pel que fa a ajudes, la gestió dels fons europeus RURALTER-LEADER, la qual ha sigut i continua sent la més criticada pel que molts considerem que ha fomentat el clientelisme en la distribució arbitrària dels fons. Amb les ajudes del SERVEF passa que són útils, però no deixen de ser un parxe, perquè el que es necessita són llocs de treball estables i de qualitat. L’etern debat al voltant dels adl ja cansa (renoven any per any indefinidament? passen a ser personal administratiu mixt? abandonem la rigidesa per a afavorir acomiadaments en els casos de personal acomodat o inútil?). A més, els recursos culturals dels quals són titulars cal dotar-los d’autonomia (autonomia=pressupost) i donar marge d’actuació al territori per a afavorir-ne el desenvolupament territorial. O això o tancar el recurs directament. Per tant, podem convindre en les següents característiques en la relació món rural-administració autonòmica: absència de planificació territorial amb visió integradora, restriccions a l’activitat forestal, imposicions de més controls sanitaris ramaders i de qualitat de l’aigua, absència de representativitat de l’associacionisme rural (més enllà de la Unió de Llauradors i Ramaders) en les reunions multidepartamentals pel que fa a temes que afecten.
• La provincial. A nivell d’imatge esta administració sempre ha presumit de ser la casa on les reivindicacions rurals s’atenen. Tanmateix, la mirada d’esta institució cap al món rural és condescendent i paternalista. Juguen molt bé la bassa de ser l’administració amb més tresoreria per a distribuir diners també al seu arbitri amb convenis de tot tipus. Històricament els ha anat molt bé guanyar-se favors a canvi d’inversions en els municipis. La subvenció i el clientelisme com a modus vivendi ben gestionat des de la metròpoli.
• La municipal. Els municipis són l’administració forta en molts països, precisament per la seua proximitat amb els veïns, i recapten molts més impostos, d’esta manera augmenten la seua autonomia i milloren en qualitat i en quantitat els serveis que presten al seu veïnat. Ací, tanmateix, és al contrari. I últimament els municipis han experimentat en les seues carns tota la cruesa de la rigidesa administrativa burocràtica imposada per l’Estat: controls del límit de gasto, pressupostos ajustats, més càrregues administratives i financeres, etc. Tot fet amb la idea d’intervindre les finances municipals, des del poble de 30 habitants fins a les grans urbs, de tal manera que els secretaris-interventors avui en dia fan més d’intervenció que de secretaria. Molts ajuntaments xicotets, ateses les circumstàncies tan restrictives, preferirien tancar les portes directament. Tanmateix, la millora de la situació econòmica ha fet “relaxar” el control, però la impressió que per culpa de quatre mal gestors ho estem pagant tots, encara és present.

A cavall entre el municipi i la província hi ha la mancomunitat. No és administració. Generalment es fa a partir de la unió d’uns quants municipis per a compartir així els serveis, i fer-ne el cost més assequible per a la ciutadania (residus, serveis socials, dependència, turisme, etc.) A dia d’avui s’han fet moltes mancomunitats pel Maestrat, alguna d’estes de molt surrealista pel poc arrelament social i de proximitat entre els seus municipis integrants.

Sempre he defensat que el municipalisme representa els fonaments de l’edifici, i que per això la ciutadania necessita un municipalisme fort. Tanmateix, i tal com van els fets, és a la inversa, i el municipalisme encara viu instal·lat en la subvencionitis i la inèrcia heretada de ser el germà pobre de l’administració. A més, hi ha alcaldies que mantenen una visió poc realista i poc sensata a l’hora de posar clàusules als licitadors en els plecs corresponents en la licitació de l’arrendament o concessió en l’explotació de locals o recursos municipals.

Només amb un municipalisme fort i conscient, unit en la reivindicació (de comarca, infraestructures, etc.), amb alcaldies orgulloses i amb l’autoestima de ser els màxims representants municipals (i no els delegats d’altres administracions), només amb això ja hi hauria prou perquè el món rural començara a agafar volada i a creure-s’ho. La solució ve de nosaltres. Cal més autonomia municipal. El món rural necessita municipis forts, ben gestionats (que es dediquen només a la gestió i recaptació dels impostos dels veïns), que donen suport a les iniciatives veïnals (cal un teixit social fort) i que afavorisquen l’autogestió social i cultural sense cap intervencionisme de cap tipus. L’experiència demostra que els projectes que naixen de la societat i s’hi desenvolupen, són els que més èxit tenen, precisament per l’alt grau d’implicació que hi ha. Afavorir l’empoderament de la població. Ahí està la clau.

En definitiva el món rural necessita menys condescendència, menys paternalisme; i més inversió, més proximitat de gestió administrativa, més escolta activa. Més poder, en definitiva.

Casa barata en pueblo despoblado!

El periòdic Mediterráneo últimament ens regala titulars molt sucosos a la gent de poble. Una vegada iniciada la col·lecció Ruralia amb la primera versió del thriller, Magdalena festa plena, ara arriba la segona versió, titulada Se vende una casa en el pueblo por 9.000 euros. Vos recomano la lectura tant de l’un com de l’altre per tal que tingueu clara la visió que des de la capital, i fomentada per este periòdic, es té dels pobles.

Senyors del Mediterráneo, vos invito a:

1. Llegir-vos l’article Dret a la vida als nostres pobles, publicat a esta web no fa gaire temps.
2. Reflexionar sobre el tractament que fan de la seua notícia no és el correcte, fan de corretja de transmissió de les immobiliàries, les quals, com a empresa que són, busquen lucrar-se, evidentment.
3. El fons de la qüestió és el despoblament, el qual el tracten amb esta frase lapidària “Si tiene algo de dinero en el banco y siempre le ha gustado la vida en el pueblo, aunque sea solo para pasar las vacaciones de verano y algún puente durante el año, este es su momento.” Molt desafortunat, senyors. O siga que els pobles són per a vacances i algun que altre temps mort durant l’any, no? Això ja ho sabíem molts dels qui vivim tot l’any al poble, però anunciar-ho d’esta manera tan descarada…

Vulguem o no vore-ho, el destí que les nostres administracions (local, provincials, autonòmiques i estatals) han brindat als nostres pobles, és l’extermini silenciós, el despoblament. Som un gasto excessiu per a ells, i per això prefereixen convertir-nos en ciutadans de segona. No he vist cap política decidida, ni una sola mesura, positiva, en els últims anys, que vaja de front a resoldre el problema en qüestió. Les subvencions no valen per a res, directament. Són un brindis al sol. Els alcaldes es desviuen per a fer pobles bonics, sí, però i dels veïns què hi ha? Els pobles els fem la gent, sense gent no hi ha poble. Veig com hi ha pobles on es desviuen més pels turistes que per donar benestar i qualitat de vida als residents. Molt trist. El paradigma de poble buit cartó pedra és Mirambell. Ahí volem arribar?

Mentre que els qui fan política visquen a ciutat i participen d’alguna manera d’eixa visió i del modus vivendi capitalí, no hi tenim res a fer. O capgirem el paradigma des de la base, amb la participació i inclusió en les polítiques dels agents del món rural, o estem perduts.

Que no ens enganyen per més actes i paraules buides de contingut, el futur dels nostres pobles està escrit des de fa dècades, i l’article del Mediterráneo ho ha dit molt bé: Se buscan pueblos llenos de gente rica y de ciudad para fin de semana, vacaciones de verano y puentes.

Gràcies Mediterráneo per la claredat una vegada més, i com va dir aquell… no hase falta desir nada más!

Empobrint-nos

[Article publicat a Aiguaclara, hivern 2015]

Estimats lectors, ens retrobem de nou amb un altre número de la nostra revista, i ací teniu un altre article meu. Si heu mirat bé el títol haureu entés que ens estem empobrint, la qual cosa és una obvietat, però no patiu, en este cas no em referisc a una pobresa monetària (que també, tot siga dit) sinó més aviat a un altre tipus de pobresa (no tot són diners!).

Vaja per davant que tot el que llegireu a partir d’ara són percepcions meues a partir d’observacions que qualsevol de nosaltres perfectament podria fer. No sóc metge ni ho pretenc ser, que conste.

Per a començar l’article vull partir d’una afirmació: Avui en dia vivim pitjor que mai. Sí sí, deixeu-me explicar!

Som més pobres perquè hi ha més pobresa ambiental. La qualitat del nostre aire (el que respirem tots els dies) ha empitjorat, i no penseu que pel fet de viure a la muntanya estem millor, no no, la contaminació ens ve de totes bandes:

• De dalt, la que ens deixen els avions, més encara ara que estem vivint una de les èpoques daurades del trànsit aeri. I això que no parlo dels chemtrails, una teoria «teòricament conspiratòria» sobre l’alliberament en ple vol de químics perillosos sobrants. De tot això s’encarregarien avions o avionetes contractats presumptament per la indústria farmacèutica.

• Pertot arreu. Hi ha una esquizofrènia a pulveritzar massivament els conreus. Jo no dic que no s’haja de fer, ep! Però s’estan baixant les defenses naturals dels arbres a base de químics alliberats a l’atmosfera. No tingueu cap dubte que estos químics maten els bitxos roïns, i els bons i els molt bons també! Ho mata tot! I de remat ens contamina l’aire.

• A la mar també. Els abocaments, no ja de residus o petroli sinó d’altres substàncies més o menys contaminants són una constant. Una altra cosa és que ens arribe la informació.

Som més pobres perquè hi ha menys diversitat animal. Fruit d’una pitjor qualitat de l’aire al llarg d’estos 25 anys s’han perdut pel camí moltíssimes espècies animals. Podria referir-me a les espècies més famoses en perill d’extinció, però no ho faré. Simplement vos demano que pregunteu als vostres majors que vos conten de memòria les espècies d’ocells que habitaven entre nosaltres fa 30 anys per exemple. Vos sorprendreu. I ara, a on estan? Simplement no estan. Possiblement deuen haver perterit en no trobar el seu menjar favorit: cuquets, bitxets eliminats pels químics a l’aire, etc. Fa 25 anys no es pulveritzava tant i per a més inri, se’n caçaven més ocells als paranys i als cepets, perquè hi n’havien més. Ja voríem avui en dia si el parany fos legal si se’n caçarien tants d’ocells. Algun tord o vilero. No n’hi han, simplement.

Som més pobres perquè mengem pitjor. En el fons de la qüestió està la mort massiva i constant de les abelles. Quantes vegades heu sentit dir que «si van morint les abelles, darrere anem nosaltres!» Amb tota la raó del món! Ens estem carregant les abelles. Se’n veuen més de mortes per terra que no volant. Torno al mateix, les abelles moren pels químics alliberats a l’aire. La pitjor qualitat de l’aire. I tot això és com una cadena:

Mor l’abella → Menys pol·linització → Menys diversitat de plantes (fruites, verdures, hortalisses) → Menys diversitat animal.

No vos heu preguntat mai per què els aliments d’avui no tenen el mateix gust que els d’abans? Principalment perquè els antics cultius, de cereal, per exemple, eren menys productius que els actuals. Avui en dia, tenim cereals transgènics, de llavors híbrides manipulades en laboratori, que diuen que són més resistents a les plagues i per això rendeixen més. El mercat està inundat de plantes que no tenen llavors autòctones, pel fet que diuen que no són rendibles, i diuen que no són boniques estèticament, per tot allò que «el menjar ens entra pels ulls». Sens dubte, les llavors autòctones també s’estan perdent, si no fóra per les associacions i la gent que a força de resistència les conserva dels seus pares any rere any per a fer l’hort. I no som prou conscients que les tomates amb les nostres llavors de casa, estan més saboroses i més bones que totes les que puguem comprar al mercat. A més, les nostres llavors de casa de tota la vida també produeixen plantes més resistents a les plagues, i estan més adaptades al medi, simplement perquè són llavors d’ací, autòctones.

La solució? Consumir productes de proximitat, de km 0 que se’n diu, i també de temporada. Tenim una globalització que no és només econòmica i social, sinó també alimentària. Al supermercat ens trobem per exemple peix que ens arriba d’Argentina o Sud-Àfrica, quan els peix fresc de les nostres llotges se’n va vés a saber a on.

Som més pobres genèticament. El resultat de tot este desgavell, afegit al ritme de vida estressant (als pobles això és diferent) fa que estiguem més exposats a tot tipus de malalties. No seria exagerat dir que avui en dia se’n coneixen més malalties que mai i de tot tipus. Amb això no vull traure mèrit a la investigació científica. Molts diuen que coneixem més malalties perquè vivim més temps. Cert. Però… i vivim millor? Tenim més esperança de vida, però… vivim millor? Tenim una obsessió per voler viure més, i si pogueren alguns eternament també voldrien viure, però en canvi ningú es qüestiona la qualitat de vida.

Crec fermament que el nostre codi genètic ha empitjorat, alguna cosa hem perdut pel camí enmig de tant de «progrés». Som més dèbils genèticament.

Si a tot això hi sumem la pobresa monetària, en tant que ara mateix els més rics són més rics i els pobres són més pobres, doncs tenim pobresa pertot arreu.

Simplement volia compartir la meua inquietud, si aconseguisc haver fet que dedicàreu a esta qüestió un poc del vostre preciós temps, ja hauré aconseguit alguna cosa. Penseu-hi i si trobeu la manera d’anar enriquint-nos, compartiu-la pel bé de tots, per favor!

A passar-ho bé!

Local development in Maestrat (1)

[article publicat al meu perfil de linkedin el 15/1/2017]

Maybe you are one of those that have never before heard about the concept “local development”. If so, you are likely to ignore the job “agent for employment and local development.” Do not panic, unfortunately you are not a rara avis, you make part of the mainstream that fits both answers.

My job during these 8 years has consisted basically of developing locally the municipality of la Serratella, of which I consider myself very proud. I have always applied to myself the idea of “thinking globally, acting locally.”

La Serratella belongs to an area of territory located in the northern Valencian Country, called Maestrat. Maestrat occupies a vast area ranging from Vistabella del Maestrat to Vinaròs, from Vilanova d’Alcolea to Rossell, from Ares del Maestrat to Alcalà de Xivert. From the inner land (with heights from 1,800 mts) to the Mediterranean coast. Maestrat is like a desert in the way from València to Barcelona.

Far from the main cities of Maestrat (Peníscola, Benicarló, Vinaròs), which accounts for 60,000 inhabitants in total, the rest of the 27 municipalities add up hardly 30,000 inhabitants. The datum means a lot about how population is concentrated on these coastal municipalites. Nevertheless, the rest of 27 little municipalities have traits in common that must not be neglected, all of them located in rural areas.

• Poor infrastructures. In some sense, there are little areas that have bet for industrialising the raw material obtained from nature (almonds, cheese, cherries, olives). There are other areas, in les Coves de Vinromà, where famous enterprises like LM WindPower have settled its business, oriented on sustainability (wind energy). They export high demand through Castelló harbour to the North Sea, although the blockage that hampers every order in the form of poor roads and the absence of highways (the closest to 15 km). Loss of competitiveness. Moreover, little enterprises go forward in the global market from the convincement and everyday passion of their owners.
• Isolation. Related to the previous point. Our municipalities prefer to see themselves indoors rather than outdoors. Indeed, that attitude provokes isolation. Many of the cultural associations in Maestrat work together in order to break the imaginary local bonds. Building bridges, weaving nets.
• Continuous depopulation and aging of population. The lack of expectances for young people pushes them to go abroad in search for a future. Meanwhile, old people is diying at a fast pace, more accelerated by now than in recent years. All this leakage, not only the brain drain but also the “life drain”, affects the behaviour of local residents, undermining their everyday life until the extent of scorning themselves.

Local development should have all these factors into account to promote positive values, boosting self-esteem among local population, letting them to empower through tools, being open to embrace any action or proposal from the society. In this sense, our task as agent for local development is to assess, to propose, never to impose or lead. However, there are cases of bad practices.

In the next article I will talk about the nature of our job, the streams and conditions into which we work, basically. Have a nice week! 🙂

Magdalena, festa plena?

[article publicat al diari La Veu el dia 21 de març de 2017]

Hola de nou!

Avui m’he alçat inspirat! Per això vull compartir amb tots vosaltres una reflexió. Una reflexió, tanmateix, fonamentada amb fets. Després que cada u que extraga les seues conclusions.

Les festes de la Magdalena a Castelló de la Plana, declarades d’interés turístic internacional, han vingut precedides de dos incidents polèmics.

A enumerar:

1. La polèmica per la no-participació del Messó del Vi de la IGP Vins de Castelló. Ara feliçment resolta per la implicació d’una gaiata. Sobre la qüestió només vos diré que mireu d’una banda l’article del company Xavier Ginés, i el de la regidora de festes, Sara Usó. Sense aprofundir en detall, només diré que el Messó del Vi de la IGP s’havia fet durant estos últims 4 anys un lloc en les festes, amb un producte de la terra que genera valor i benefici als nostres cellers, en un ambient sa, un entorn net, i on pots gaudir de l’experiència de tastar el vi de la terra servit i explicat pels mateixos cellers; tot això que dic dista molt, i en tots els sentits, del que per desgràcia s’havia convertit el Messó del Vi durant anys recents, en un alcoholòdrom. També entenc el posicionament de l’Ajuntament, que en tot procediment d’adjudicació ha de primar el criteri econòmic per damunt de tot altre, per a evitar impugnacions que podrien ser un greu contratemps en l’organització de les festes. Tot i això, sincerament crec que en la qüestió també subjau un component de falta de sensibilitat amb els cellers de Castelló. Falta d’entesa. Diàleg. Castelló de la Plana, la capital, tirant pel dret sense mirar el rerepaís. Una altra vegada més.
2. Esta altra polèmica, per la volada que ha adquirit, mereix captar tota la nostra atenció des del Maestrat. Pablo Sebastiá va escriure un article al Mediterráneo de títol Magdalena Festa Plena en el qual explica de manera gens afortunada l’incivisme a les festes, apuntant a la gent dels pobles. Si bé és cert, que posteriorment va demanar disculpes, ací, la veritat és que el seu article inicial ja havia fet fortuna a les xarxes, viralitzant-se ràpidament amb tot tipus de comentaris contraris. Fins i tot, va haver de contestar un alcalde del Maestrat, Santiago Agustina, com a alcalde d’Atzeneta del Maestrat (imatge adjunta, curiosament no està l’enllaç al web) en una mostra més que evident del malestar que les paraules de Pablo han generat entre la gent de poble.

I des del Maestrat què en podem extraure de tot això? Quina lliçó n’obtenim?

1. Que Castelló de la Plana, la capital, és una ciutat que des de sempre ha viscut tancada en si mateixa. No ha sabut exercir la capitalitat que li ha atorgat l’organització administrativa centralista, i com a metròpoli no ha sabut gestionar la seua província.
2. Que la gent de poble històricament ha sigut objecte de comentaris entre la gent de Castelló de la Plana «els que aparcaven el cotxe més amunt de la via de tren». L’article de Pablo n’és una mostra (per més que s’hi haja retractat).
3. Que Castelló de la Plana és un ciutat d’origen agrícola, de poble, i sinó només cal recordar «l’orgull de genealogia» de Pasqual i Tirado. Cal tindre-ho en compte tot això sempre, no només durant 9 dies a l’any.
4. Que el periòdic Mediterráneo és un mitjà polèmic que per a res ajuda amb la seua línia editorial, ni a fer capitalitat des de Castelló de la Plana, ni a fer comarca des dels pobles. I a qui ajuda? Responeu-vos-ho.
5. Que a la gent del Maestrat ens aboquen contínuament a fer les gestions a la capital. Tot està dissenyat cap a la capital: les autovies, infraestructures, els estudis, l’administració, la sanitat, etc. Ens expulsen amablement dels nostres pobles a fer vida a la capital, quan la capital no sempre acull de la millor manera la gent de poble. Forasters.
6. Ja va sent hora que el Maestrat actue com un subjecte, amb PLENA consciència, amb sentiment de pertanyença al territori, i reivindicatiu, amb voluntat col·lectiva. Ens hem de coordinar des de tots els àmbits: cultural, social, econòmic, etc. Estes actituds capitalines ens han de reforçar en la nostra voluntat d’existir. Només si ens creiem el Maestrat, i actuem en conseqüència, el futur serà nostre.

Bones festes a la gent del Maestrat que des de sempre baixa a la Magdalena a fer FESTA!