Per un municipalisme fort i conscient al Maestrat

Feia temps que tenia ganes d’escriure este article però no trobava el moment adequat per a fer-ho. Ara pareix que sí, per tant, posem fil a l’agulla! 🙂

En el món rural valencià, i més encara al Maestrat, són tres les administracions públiques que intervenen, cada una, evidentment, des de les seues respectives competències que l’ordenament jurídic els concedix: l’autonòmica, la provincial i la municipal.

Analitzem una per una la seua relació amb el món rural i extraurem conclusions:

• L’autonòmica. La Generalitat Valenciana, des dels més de 30 anys d’autogovern, no ha tingut mai una vocació clara de gestionar el món rural. Si ens atenem als fets, les restriccions sempre han sigut la nota dominant. Pel que fa a ajudes, la gestió dels fons europeus RURALTER-LEADER, la qual ha sigut i continua sent la més criticada pel que molts considerem que ha fomentat el clientelisme en la distribució arbitrària dels fons. Amb les ajudes del SERVEF passa que són útils, però no deixen de ser un parxe, perquè el que es necessita són llocs de treball estables i de qualitat. L’etern debat al voltant dels adl ja cansa (renoven any per any indefinidament? passen a ser personal administratiu mixt? abandonem la rigidesa per a afavorir acomiadaments en els casos de personal acomodat o inútil?). A més, els recursos culturals dels quals són titulars cal dotar-los d’autonomia (autonomia=pressupost) i donar marge d’actuació al territori per a afavorir-ne el desenvolupament territorial. O això o tancar el recurs directament. Per tant, podem convindre en les següents característiques en la relació món rural-administració autonòmica: absència de planificació territorial amb visió integradora, restriccions a l’activitat forestal, imposicions de més controls sanitaris ramaders i de qualitat de l’aigua, absència de representativitat de l’associacionisme rural (més enllà de la Unió de Llauradors i Ramaders) en les reunions multidepartamentals pel que fa a temes que afecten.
• La provincial. A nivell d’imatge esta administració sempre ha presumit de ser la casa on les reivindicacions rurals s’atenen. Tanmateix, la mirada d’esta institució cap al món rural és condescendent i paternalista. Juguen molt bé la bassa de ser l’administració amb més tresoreria per a distribuir diners també al seu arbitri amb convenis de tot tipus. Històricament els ha anat molt bé guanyar-se favors a canvi d’inversions en els municipis. La subvenció i el clientelisme com a modus vivendi ben gestionat des de la metròpoli.
• La municipal. Els municipis són l’administració forta en molts països, precisament per la seua proximitat amb els veïns, i recapten molts més impostos, d’esta manera augmenten la seua autonomia i milloren en qualitat i en quantitat els serveis que presten al seu veïnat. Ací, tanmateix, és al contrari. I últimament els municipis han experimentat en les seues carns tota la cruesa de la rigidesa administrativa burocràtica imposada per l’Estat: controls del límit de gasto, pressupostos ajustats, més càrregues administratives i financeres, etc. Tot fet amb la idea d’intervindre les finances municipals, des del poble de 30 habitants fins a les grans urbs, de tal manera que els secretaris-interventors avui en dia fan més d’intervenció que de secretaria. Molts ajuntaments xicotets, ateses les circumstàncies tan restrictives, preferirien tancar les portes directament. Tanmateix, la millora de la situació econòmica ha fet “relaxar” el control, però la impressió que per culpa de quatre mal gestors ho estem pagant tots, encara és present.

A cavall entre el municipi i la província hi ha la mancomunitat. No és administració. Generalment es fa a partir de la unió d’uns quants municipis per a compartir així els serveis, i fer-ne el cost més assequible per a la ciutadania (residus, serveis socials, dependència, turisme, etc.) A dia d’avui s’han fet moltes mancomunitats pel Maestrat, alguna d’estes de molt surrealista pel poc arrelament social i de proximitat entre els seus municipis integrants.

Sempre he defensat que el municipalisme representa els fonaments de l’edifici, i que per això la ciutadania necessita un municipalisme fort. Tanmateix, i tal com van els fets, és a la inversa, i el municipalisme encara viu instal·lat en la subvencionitis i la inèrcia heretada de ser el germà pobre de l’administració. A més, hi ha alcaldies que mantenen una visió poc realista i poc sensata a l’hora de posar clàusules als licitadors en els plecs corresponents en la licitació de l’arrendament o concessió en l’explotació de locals o recursos municipals.

Només amb un municipalisme fort i conscient, unit en la reivindicació (de comarca, infraestructures, etc.), amb alcaldies orgulloses i amb l’autoestima de ser els màxims representants municipals (i no els delegats d’altres administracions), només amb això ja hi hauria prou perquè el món rural començara a agafar volada i a creure-s’ho. La solució ve de nosaltres. Cal més autonomia municipal. El món rural necessita municipis forts, ben gestionats (que es dediquen només a la gestió i recaptació dels impostos dels veïns), que donen suport a les iniciatives veïnals (cal un teixit social fort) i que afavorisquen l’autogestió social i cultural sense cap intervencionisme de cap tipus. L’experiència demostra que els projectes que naixen de la societat i s’hi desenvolupen, són els que més èxit tenen, precisament per l’alt grau d’implicació que hi ha. Afavorir l’empoderament de la població. Ahí està la clau.

En definitiva el món rural necessita menys condescendència, menys paternalisme; i més inversió, més proximitat de gestió administrativa, més escolta activa. Més poder, en definitiva.

El món rural davant de l’espill

Què és el món rural? Segur que obtindríem diferents respostes. Món rural s’està convertint en paraula polisèmica, de diferents significats i matisos.

El que està clar és que món rural és l’antítesi de món urbà. I segurament tot el món té més o menys clar què és món urbà.

Avui en dia assistim a una sèrie de plantejaments al voltant de què és el món rural, i el que també està clar és que tots dos conceptes o mons evolucionen constantment en tant que les societats que hi interaccionen també ho fan.

Les ideologies també hi juguen, i pretenen impregnar de la seua doctrina tot l’imaginari col·lectiu de cada món. No obstant això, últimament hem assistit a un interés sobtat i interessat cap al món rural.

Voler simplificar el món rural cap a una sèrie de tòpics relacionats amb la tradició o el camp em pareix un reduccionisme banal, que amaga un profund desconeixement cap a la nostra realitat. El món rural és molt més complex que això.

Tanmateix enumeraré una sèrie de reflexions a tindre en compte:

1. La superfície rural sempre serà més gran que la urbana, però la pitjor gestionada per l’administració, atorgant subvencions amb uns criteris injustos i més que dubtosos.
2. La tendència administrativa és a imposar terminis, restriccions o limitacions a l’activitat rural, en contraposició al liberalisme regnant a les ciutats.
3. Cada vegada es concentra més gent a viure a les ciutats, agreujant-se el fenomen de la despoblació, iniciat ja a la dècada dels 50, i que de manera directa afecta l’activitat socioeconòmica tradicional secular.

Entre els dos mons hi ha sempre una interacció en tant que hi ha una part de la societat que participa dels dos. A dia d’avui, la moda de fer esport a la muntanya (senderisme, córrer, BTT) ha fet llançar molta gent a la natura. El primer que caldria preguntar-se és, un entorn tan fràgil com és el rural està preparat per a absorbir l’impacte generat per totes estes activitats?

La resposta és NO. Cal una gestió en atenció a la càrrega que ha de suportar. De la mateixa manera que es protegeix el patrimoni cultural de la càrrega de visites, la natura és patrimoni, evidentment, però la societat no li atorga la mateixa importància.

Hi ha camins que compartixen el pas de romeries i d’atletes, amb la qual cosa es degraden més ràpidament. Cal una reflexió sobre esta qüestió, i en conseqüència una regulació. Si en ciutat el ciclista, el vianant i el vehicle saben teòricament per on circular, potser va sent hora que al món rural s’hi comence per posar fil a l’agulla en els casos d’espais naturals saturats per proves esportives, com Penyagolosa, o el riu Montlleó, amb la implicació de tots els agents públics (administracions) i privats (empreses i associacionisme).

La mobilitat al món rural és una prioritat per l’entorn tan sensible per on circulen les persones, i els vehicles. Les administracions han de prendre consciència i actuar en conseqüència. La regulació és una mesura a implementar si volem conservar racionalment l’entorn i fer-lo perdurable en el temps, fent compatibles els usos i la gestió.