Fer és molt més fàcil que mantindre!

Este matí he fet una eixida molt pita pel terme de la Serra d’en Galceran, he eixit des del mateix poble de la Serra, baixant pel barranc de la Guitarra fins als Rossildos i tornar. Una eixida aprofitant les primeres hores més fresquetes que ens regala el matí. He compartit recorregut amb les cintes que marquen una pròxima cursa de muntanya, sabent com de prop queda ja per als serratins la Fira de Turisme de Muntanya.

Abans de marxar de casa m’he preparat un poc l’eixida mirant el mapa de l’amic i company Pau Fuster Puig, del Tossal Cartografies. Mapes sempre útils i ben explicatius!

El que diré pot semblar una crítica a l’Ajuntament de la Serra d’en Galceran, tanmateix vos demano que estenguem la crítica a tots els ajuntaments pràcticament per la desídia a la qual sotmeten el mobiliari i la senyalètica de rutes (PR i GR).

Com a mostra unes fotos d’un lloc tant sensible com és el coll de la Bandereta, una cruïlla de camins que baixen i pugen, i que per tant és necessari un esforç en l’explicació de rutes.

Ajuntaments, això és una crida perquè inclogueu a cada pressupost una partida dedicada exclusivament al manteniment de mobiliari i senyalètica, tant interpretativa com direccional!

Als ajuntaments encara s’arrosseguen vicis, com la subvencionitis, que et marca l’agenda laboral. Posar senyals és molt fàcil, pagues i llestos, però el manteniment és la clau, i més sent conscients que este tipus de material es desgasta amb molta facilitat per la seua exposició directa als factors ambientals (fred, calor, sol, pluja, vent).

El que no pot ser és que si volem ser un referent en turisme i apostem pels valors naturals i paisatgístics, no podem descuidar res, i molt menys les senyals, perquè sí que és veritat que avui en dia tenim els tracs que ens els podem descarregar, però la impressió de deixadesa que genera és molt trista. He arribat a vore en molts llocs de les nostres terres pals de senyalització per enterra, molt trist.

Renovar i mantindre el mobiliari i les senyals és el primer que s’ha de fer si realment ens creiem el turisme i el territori.

nb: A tot això, he d’afegir que, llevat d’això, la resta del recorregut i de les senyals tot correcte, desbrossat i ben marcat (adjunto fotos). El terme de la Serra enamora!

Reflexions sobre la violència de gènere

És difícil i complicat escriure este post. Realment poder parlar d’estes coses obertament no hauria de representar cap problema en una societat que es fa dir avançada. Malauradament, encara queda molt de camí per recórrer.

Em referisc a la violència de gènere. He llançat el tema en l’aire amb uns amics i no he rebut les respostes desitjades.

La majoria de contertulians, hòmens, han destacat la discriminació positiva cap a les dones que la justícia practica i han reduït els casos de violència justificant la sobreexposició de dones begudes a lloms d’hòmens en el famós Chupinazo de San Fermín, pontificant que “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.

A tot això, jo he comentat:

  1. Que el sexe masculí és històricament i genèticament violent. Ho justifico en el fet que a l’home li corresponia des de temps prehistòrics tasques com la defensa de la tribu. I eixa defensa s’exercia amb violència, per la supremacia de les armes i la força.
  2. Que el comportament del sexe masculí en multituds i sota l’efecte de l’alcohol i dels estupefaents sol ser gregari, d’actuar en grup i tindre comportaments dominants i primaris sobre la resta.
  3. Que el respecte i la tolerància ha de ser la base de les regles del joc entre tots. El respecte no es guanya amb les teues accions, ja el tens pel fet de ser persona.  El respecte no es mostra només amb bones paraules i intencions, sinó també pels teus gestos. En este sentit, no envair l’espai vital de l’altra persona (si no és coneguda) ni fer gestos ofensius i agressius amb el dit és un bon començament per a interactuar.
  4. Que la violència s’exercix de moltes maneres, i la justícia només actua en el cas de la violència física, que és potser la més visible, però cal anar més enllà, tot i que cal reconèixer que és complicat perquè no es poden envair espais d’intimitat de la parella.

Si penseu com jo potser sigueu titllats de feministes, és el que passa quan hi ha dos posicions tan enfrontades. Jo crec que intento ser realista i pragmàtic. El que cal fer és parlar-ne, des de la convivència i el respecte mutu. Asserenar les maneres, abaixar el to i afavorir el diàleg; la convivència entre les persones (homes, dones, gays, lesbianes, transsexuals,…) és massa bonica com per a malmetre-la amb actituds i comportaments inadequats.

Les institucions i la societat van pel bon camí promovent iniciatives dirigides a evitar els casos d’assetjament i atac sexual a dones en festes. L’autodefensa feminista és una eina que s’ha posat en pràctica molt abans a Euskal Herria que a casa nostra, però anem fent camí i a poc a poc es veuen progressos, per una societat igualitària i lliure sexualment (sobretot de prejudicis).

La societat no es canvia d’un dia a un altre.