Casa barata en pueblo despoblado!

El periòdic Mediterráneo últimament ens regala titulars molt sucosos a la gent de poble. Una vegada iniciada la col·lecció Ruralia amb la primera versió del thriller, Magdalena festa plena, ara arriba la segona versió, titulada Se vende una casa en el pueblo por 9.000 euros. Vos recomano la lectura tant de l’un com de l’altre per tal que tingueu clara la visió que des de la capital, i fomentada per este periòdic, es té dels pobles.

Senyors del Mediterráneo, vos invito a:

  1. Llegir-vos l’article Dret a la vida als nostres pobles, publicat a esta web no fa gaire temps.
  2. Reflexionar sobre el tractament que fan de la seua notícia no és el correcte, fan de corretja de transmissió de les immobiliàries, les quals, com a empresa que són, busquen lucrar-se, evidentment.
  3. El fons de la qüestió és el despoblament, el qual el tracten amb esta frase lapidària “Si tiene algo de dinero en el banco y siempre le ha gustado la vida en el pueblo, aunque sea solo para pasar las vacaciones de verano y algún puente durante el año, este es su momento.” Molt desafortunat, senyors. O siga que els pobles són per a vacances i algun que altre temps mort durant l’any, no? Això ja ho sabíem molts dels qui vivim tot l’any al poble, però anunciar-ho d’esta manera tan descarada…

Vulguem o no vore-ho, el destí que les nostres administracions (local, provincials, autonòmiques i estatals) han brindat als nostres pobles, és l’extermini silenciós, el despoblament. Som un gasto excessiu per a ells, i per això prefereixen convertir-nos en ciutadans de segona. No he vist cap política decidida, ni una sola mesura, positiva, en els últims anys, que vaja de front a resoldre el problema en qüestió. Les subvencions no valen per a res, directament. Són un brindis al sol. Els alcaldes es desviuen per a fer pobles bonics, sí, però i dels veïns què hi ha? Els pobles els fem la gent, sense gent no hi ha poble. Veig com hi ha pobles on es desviuen més pels turistes que per donar benestar i qualitat de vida als residents. Molt trist. El paradigma de poble buit cartó pedra és Mirambell. Ahí volem arribar?

Mentre que els qui fan política visquen a ciutat i participen d’alguna manera d’eixa visió i del modus vivendi capitalí, no hi tenim res a fer. O capgirem el paradigma des de la base, amb la participació i inclusió en les polítiques dels agents del món rural, o estem perduts.

Que no ens enganyen per més actes i paraules buides de contingut, el futur dels nostres pobles està escrit des de fa dècades, i l’article del Mediterráneo ho ha dit molt bé: Se buscan pueblos llenos de gente rica y de ciudad para fin de semana, vacaciones de verano y puentes.

Gràcies Mediterráneo per la claredat una vegada més, i com va dir aquell… no hase falta desir nada más!

Empobrint-nos

[Article publicat a Aiguaclara, hivern 2015]

Estimats lectors, ens retrobem de nou amb un altre número de la nostra revista, i ací teniu un altre article meu. Si heu mirat bé el títol haureu entés que ens estem empobrint, la qual cosa és una obvietat, però no patiu, en este cas no em referisc a una pobresa monetària (que també, tot siga dit) sinó més aviat a un altre tipus de pobresa (no tot són diners!).

Vaja per davant que tot el que llegireu a partir d’ara són percepcions meues a partir d’observacions que qualsevol de nosaltres perfectament podria fer. No sóc metge ni ho pretenc ser, que conste.

Per a començar l’article vull partir d’una afirmació: Avui en dia vivim pitjor que mai. Sí sí, deixeu-me explicar!

Som més pobres perquè hi ha més pobresa ambiental. La qualitat del nostre aire (el que respirem tots els dies) ha empitjorat, i no penseu que pel fet de viure a la muntanya estem millor, no no, la contaminació ens ve de totes bandes:

  • De dalt, la que ens deixen els avions, més encara ara que estem vivint una de les èpoques daurades del trànsit aeri. I això que no parlo dels chemtrails, una teoria «teòricament conspiratòria» sobre l’alliberament en ple vol de químics perillosos sobrants. De tot això s’encarregarien avions o avionetes contractats presumptament per la indústria farmacèutica.

  • Pertot arreu. Hi ha una esquizofrènia a pulveritzar massivament els conreus. Jo no dic que no s’haja de fer, ep! Però s’estan baixant les defenses naturals dels arbres a base de químics alliberats a l’atmosfera. No tingueu cap dubte que estos químics maten els bitxos roïns, i els bons i els molt bons també! Ho mata tot! I de remat ens contamina l’aire.

  • A la mar també. Els abocaments, no ja de residus o petroli sinó d’altres substàncies més o menys contaminants són una constant. Una altra cosa és que ens arribe la informació.

Som més pobres perquè hi ha menys diversitat animal. Fruit d’una pitjor qualitat de l’aire al llarg d’estos 25 anys s’han perdut pel camí moltíssimes espècies animals. Podria referir-me a les espècies més famoses en perill d’extinció, però no ho faré. Simplement vos demano que pregunteu als vostres majors que vos conten de memòria les espècies d’ocells que habitaven entre nosaltres fa 30 anys per exemple. Vos sorprendreu. I ara, a on estan? Simplement no estan. Possiblement deuen haver perterit en no trobar el seu menjar favorit: cuquets, bitxets eliminats pels químics a l’aire, etc. Fa 25 anys no es pulveritzava tant i per a més inri, se’n caçaven més ocells als paranys i als cepets, perquè hi n’havien més. Ja voríem avui en dia si el parany fos legal si se’n caçarien tants d’ocells. Algun tord o vilero. No n’hi han, simplement.

Som més pobres perquè mengem pitjor. En el fons de la qüestió està la mort massiva i constant de les abelles. Quantes vegades heu sentit dir que «si van morint les abelles, darrere anem nosaltres!» Amb tota la raó del món! Ens estem carregant les abelles. Se’n veuen més de mortes per terra que no volant. Torno al mateix, les abelles moren pels químics alliberats a l’aire. La pitjor qualitat de l’aire. I tot això és com una cadena:

Mor l’abella → Menys pol·linització → Menys diversitat de plantes (fruites, verdures, hortalisses) → Menys diversitat animal.

No vos heu preguntat mai per què els aliments d’avui no tenen el mateix gust que els d’abans? Principalment perquè els antics cultius, de cereal, per exemple, eren menys productius que els actuals. Avui en dia, tenim cereals transgènics, de llavors híbrides manipulades en laboratori, que diuen que són més resistents a les plagues i per això rendeixen més. El mercat està inundat de plantes que no tenen llavors autòctones, pel fet que diuen que no són rendibles, i diuen que no són boniques estèticament, per tot allò que «el menjar ens entra pels ulls». Sens dubte, les llavors autòctones també s’estan perdent, si no fóra per les associacions i la gent que a força de resistència les conserva dels seus pares any rere any per a fer l’hort. I no som prou conscients que les tomates amb les nostres llavors de casa, estan més saboroses i més bones que totes les que puguem comprar al mercat. A més, les nostres llavors de casa de tota la vida també produeixen plantes més resistents a les plagues, i estan més adaptades al medi, simplement perquè són llavors d’ací, autòctones.

La solució? Consumir productes de proximitat, de km 0 que se’n diu, i també de temporada. Tenim una globalització que no és només econòmica i social, sinó també alimentària. Al supermercat ens trobem per exemple peix que ens arriba d’Argentina o Sud-Àfrica, quan els peix fresc de les nostres llotges se’n va vés a saber a on.

Som més pobres genèticament. El resultat de tot este desgavell, afegit al ritme de vida estressant (als pobles això és diferent) fa que estiguem més exposats a tot tipus de malalties. No seria exagerat dir que avui en dia se’n coneixen més malalties que mai i de tot tipus. Amb això no vull traure mèrit a la investigació científica. Molts diuen que coneixem més malalties perquè vivim més temps. Cert. Però… i vivim millor? Tenim més esperança de vida, però… vivim millor? Tenim una obsessió per voler viure més, i si pogueren alguns eternament també voldrien viure, però en canvi ningú es qüestiona la qualitat de vida.

Crec fermament que el nostre codi genètic ha empitjorat, alguna cosa hem perdut pel camí enmig de tant de «progrés». Som més dèbils genèticament.

Si a tot això hi sumem la pobresa monetària, en tant que ara mateix els més rics són més rics i els pobres són més pobres, doncs tenim pobresa pertot arreu.

Simplement volia compartir la meua inquietud, si aconseguisc haver fet que dedicàreu a esta qüestió un poc del vostre preciós temps, ja hauré aconseguit alguna cosa. Penseu-hi i si trobeu la manera d’anar enriquint-nos, compartiu-la pel bé de tots, per favor!

A passar-ho bé!

Dret a la vida als nostres pobles

[article publicat a la revista Aiguaclara, any 2013-2014]

Se’n va una manera d’entendre el món, d’entendre la terra, el país, els costums, la tradició, se’n va una manera de ser. Potser no ens adonem però els nostres pobles patixen una costant disminució en el número d’habitants. Eixa davallada té dos efectes principalment:

  1. Per a l’Administració és un motiu de molt de pes per a deixar els nostres pobles abandonats a la seua sort, sense serveis bàsics.

  2. Per a nosaltres implica una despersonalització absoluta en la vida dels nostres pobles.

Deixeu-me que explique primer este darrer punt. Davant de la nostra gent gran s’adopten diferents actituds, l’una és propera, amiga, empatitza amb la gent gran. Entenem la gent gran com a posseïdora d’un vast coneixement de la nostra terra, la història, els costums, les tradicions (tants anys de vida donen per a molt!) i també la llengua, ells són posseïdors d’un llenguatge viu, ric, un llenguatge que no recullen els diccionaris. Ells són la gent que fa poble, de veritat, perquè no s’entendria la vida a tal carrer sense la xarrada asseguts al seu costat, o asseguts a taula, o la partida a les cartes, o la cacera amb la seua companyia, tots bons moments. Nosaltres, la joventut, els necessitem a ells; i ells ens necessiten a nosaltres. Malauradament sempre se n’adona u d’això quan ja no hi són. Per això sempre s’ha d’aprofitar u de tindre la seua companyia al nostre costat, ells són un exemple de saber estar, de bones formes, maneres, de respecte, de tractar bé i sentir-se ben tractat.

L’altra actitud que sovint es mostra cap a la gent gran és la d’absoluta alienació, d’ignorància i indiferència, quan no menyspreu per la seua condició, estat físic i edat.

Per això quan es mor algú, se’n va no només una part de cadascú de nosaltres, sinó també se’n va un poc del nostre poble o del mas. La vida al poble es despersonalitza, perd referents, perd la seua gent. I sempre costa de trobar-ne de nous.

Sobre el primer punt que he comentat més amunt relatiu a l’Administració, i al fil de l’article publicat al blog de Pere Escobar Solsona, de Benafigos, del qual vos en recomano la lectura, cal dir que sempre que es parla d’abandonament d’un poble, se situa el primer pas en el tancament de l’escola. Això cal tindre-ho molt clar.

Hem d’avisar i hem de ser molt conscients, que en la situació actual de retallades de serveis públics i bàsics (educació i sanitat), els nostres pobles són els primers perjudicats i estan en el punt de mira de l’Administració, per això els alcaldes, com a representants dels pobles, són els responsables que han d’evitar el tancament de les escoles i són a ells als qui hem d’exigir pressió davant l’Administració per a defendre la viabilitat dels nostres pobles. Això tampoc no ho hem d’oblidar perquè un poble sense escola és un poble que està més a prop de la desaparició.

A banda de les escoles, el recent tancament del Cicle Superior d’Administració i Finances de l’Institut de Sant Mateu, per exemple, és un clar avís per a navegants. Qui vulga estudis, a la ciutat!

L’altre pilar de l’estat del benestar, la sanitat, també afecta els nostres pobles. Amenaces de tancament d’unitats mòbils, trasllat d’unitats d’atenció primària, empitjorament de l’atenció mèdica.

Fins i tot s’amenaça obertament de tancar o fusionar ajuntaments sota el pretext d’una millora en l’eficàcia administrativa, sense ni pensar que ahí hi viu gent que té el mateix dret a ser atés per l’Administració que qualsevol altra persona a ciutat. Tots paguem impostos, no? En este sentit, la visió que ens dóna la nova llei de reforma de l’administració local no és esperançadora, malauradament.

És evident que mentre les coses anaven bé i les arques de les nostres administracions tenien diners, els nostres pobles no eren un problema. ARA SÍ. I cal dir-ho fort i clar.

Per tal d’estalviar-me línies i lletres i facilitar-vos les coses, al número 15 d’Aiguaclara, pels anys 2009 (com passa el temps…), trobareu l’article “Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà” on vaig descriure com als anys 50 es va accelerar el procés de despoblament als nostres pobles. És curiós com la història es repeteix, com un cercle viciós, però a dia d’avui s’accentua el cicle, amb el problema afegit que els nostres pobles encara no s’han recuperat d’aquella davallada, la qual cosa els pot provocar una mort segura, si no hi posem remei.

Ací vos deixo unes preguntes per si algú té ganes de cavil·lejar:

  1. Penseu veritablement que les administracions tenen un interés real a l’hora de mantindre els nostres pobles, més encara quan els nostres pobles no generen ingressos a l’Estat?

  2. Penseu realment que les administracions fan prou per a afavorir la fixació de població als pobles?

Món rural contra món urbà

Vos deixo un article meu del 2009, que, malgrat tot, és plenament vigent: fràquing, projectes de línies d’alta tensió, l’enganyifa del Castor… Continua l’espoli.

[article publicat a Aiguaclara, número 15. Primavera 2009]

Mas, poble i ciutat. Món rural contra món urbà

Este escrit pretén, a través de la història, fer veure la relació que sempre hi ha hagut entre el mas, el poble i la ciutat, com a llocs d’assentament humà i de fonts de riquesa. A més, també s’hi exposaran una sèrie de greuges i de reivindicacions històriques, fruit de les tensions i de la conflictivitat que sempre ha existit entre el món rural i el món urbà.

En tota esta relació mas-poble-ciutat, les dos primeres representen el món rural mentre la ciutat és el món urbà.

Històricament, el mas era el centre al voltant del qual s’organitzava la vida econòmica i familiar, d’ahí ve la frase: “Tots venim d’un mas.” L’activitat econòmica era l’agricultura i la ramaderia. L’economia era de subsistència, allò que es produïa es consumia o es bescanviava per altres béns. Totes les activitats econòmiques que s’hi portaven a terme corresponien al sector primari, és a dir, el sector econòmic menys productiu per a l’Estat.

(Pensem sempre que l’Estat és com una empresa, i una empresa sempre mira pels seus interessos, a l’Estat li convé més el consum, que hi haja més circulació de diners perquè així pot recaptar més impostos, per això les polítiques dels estats sempre van més dirigides al sector terciari, el de serveis, que al sector primari, el relacionat amb les activitats econòmiques al camp).

El País Valencià, a la dècada dels 50, era una territori agrari i pobre. Hi havia més pes demogràfic als pobles, fruit d’esta realitat agrària, encara que la gent dels pobles, segons l’època de l’any, també baixava a la plana o a la costa a faenejar amb treballs temporers en la taronja o la bajoca. La indústria era escassa, a més la mà d’obra de les ciutats ja cobria perfectament qualsevol nova oportunitat de feina. Hi havia emigració, però era interna, no venien d’altres països a ocupar llocs de treball.

A la dècada dels 60-70, el context polític era el d’una dictadura. Franco manava però no aconseguia trobar els mecanismes per tal de generar riquesa en la població. Per sort per al dictador, el context internacional l’afavoria, ja que els Estats Units van tindre en Franco i Espanya els seus principals aliats contra el comunisme. Els americans van obtindre permisos per instal·lar bases aèries en territori espanyol, i a canvi d’això, van destinar grans quantitats de diners a les arques de l’Estat.

L’ingrés d’estos diners a favor de l’Estat va implicar un colp dur en la demografia dels pobles. L’Estat, en l’afany de generar riquesa en la població i afavorir així el consumisme, va programar els plans de desenvolupament. D’esta manera es pretenia que dos sectors econòmics com la indústria i el turisme, del sector terciari, iniciaren una nova etapa de reactivació de l’economia. No cal dir que si es reactiva l’economia, s’afavoreix el consumisme, i el principal beneficiat és l’Estat, que redueix el dèficit.

Una de les actuacions d’estos plans de desenvolupament va representar la creació de les primeres indústries taulelleres en el triangle l’Alcora-Onda-Vila-real. A més, pobles tan mariners com Benicàssim van començar a veure transformada la seua fesomia pel turisme.

Estes noves indústries van generar una mà d’obra que no podia ser satisfeta només amb gent de la capital. Per este motiu, molta gent dels pobles va abandonar llar i família i se’n va anar a la ciutat, a instal·lar-se en barris perifèrics. A Castelló, la gent dels pobles es va instal·lar a barris a la part de dalt de l’antiga estació de tren, com Crèmor, o la quadra la Salera.

Este fenomen d’emigració del món rural al món urbà va ser conegut com la diàspora. Molts dels emigrants rurals d’aquell temps encara mantenen lligams al poble, d’altres, en canvi, s’han urbanitzat completament, oblidant-se els orígens. El motiu que empenyia estes persones a emigrar a la ciutat era el fet de passar de les dures condicions de vida del camp a una millor qualitat de vida.

Si s’observa l’evolució demogràfica de cada poble, hi veurem una davallada molt forta en la dècada dels 60-70, precisament arran d’este fet. Moltes escoles rurals van tancar les portes. La població va baixar tant, que fins i tot es dubte que recupere mai el mateix nivell de població que hi havia abans. En uns altres casos la davallada va ser tan traumàtica que va implicar l’absoluta despoblament.

Este esdeveniment representa el primer greuge històric de la ciutat amb el món rural. El primer deute històric. La gent del camp se’n va anar a la ciutat per tal de fer-la progressar més. Amb la suor de la gent que va emigrar del camp, la ciutat va prosperar.

Això no s’ha reconegut mai, i dubto que es reconega. Ningú, ni els representants polítics, admetran mai este fet.

Els anys han passat, el temps també, i ens hem trobat en la situació actual. La ciutat, per tal de continuar el progrés, s’ha vist obligada a consumir tanta energia que han hagut de buscar altres fonts d’energia que no tenien a l’abast. Les mines, els molins de vent eòlics, les plaques solars són fonts d’energia que abasteixen els seus principals consumidors, la ciutat i la indústria. La ciutat consumeix i el món rural l’abasteix. La ciutat continua malgastant, l’entorn rural es continua degradant.

I ací tenim el segon greuge històric, el segon deute històric.

Però ara sembla que la cosa no eixirà tan bé per als uns. Els pobles s’han adonat que la situació no pot continuar com sempre, la riquesa a la ciutat, i nosaltres què? Per això, per exemple, s’han proposat d’apujar els impostos a les empreses dels aerogeneradors o crear els fons de compensació. Si no tenim altre remei que suportar els escandalosos aerogeneradors o l’aeroport, almenys que paguen per això, i pel primer greuge històric també, ja de pas. Algú se n’havia d’encarregar de pagar-ho tot, no?

I lògicament el que demanem tots els que vivim al poble és que els diners dels fons de compensació revertisquen en la millora de serveis per a la gent de poble, millora de la xarxa d’internet, més i millor ocupació… Perquè viure al poble no hauria de continuar sent un greuge com fins ara. Perquè tots els qui decidim de continuar vivint al poble no hauríem de continuar sent ciutadans de segons divisió per a l’administració.