Local Development in Maestrat (2)

[article publicat en el meu perfil de linkedin el 25/1/2017]

As I promised in the last chapter now it is time to deepen further into the local development. The figure of agent for local development in Maestrat emerge in a context characterised by rurality and culture, boosted by the public funds from SERVEF (the public organism in charge of employment). In this way, the original and primary tasks ordered to them (local development) are reinforced and reoriented to satisfy the needs for labour market (employment and local employment). Indeed, agents for employment and local development (from now on AELD) are requested to render accounts to SERVEF to avaluate labour results in their job.

SERVEF has granted annual subsidies for more than 10 years to pay the cost of both salary and social security of AELD. This formula has given certain stability of workers and some flexibility in the introduction of new staff (with good university background) in a world so rigid like the public Administration.

However, what it was at first a great idea, now it has turned out to be a real nightmare for many workers, who has become slaves of the subsidy that pays 50% of their salary.

Although the aims of AELD are well described in the law that regulates their function, the process of selection, and the criteria that inspire their everyday life and actions, the reality is stubborn, and the needs in every town council are imposed. The reality obliges every AELD to adapt themselves to the everyday tasks in our jobs. Therefore, in many cases, many AELD have shamefully become mere staff of general Administration.

Moreover, the trend of constantly asking for funds (the syndrome of subvencionitis that affects the majority of majors) has limited and focused our tasks only on funds. Besides, the view on mercantilism prevails in the majority of cases, so many AELD belong to this stream.

From my point of view, one of the sins that our municipalities has to pay is the short view on municipalisation that majors have. Never before have our municipalities had staff so well prepared, and, nevertheless, their potential is not fully used.

In the town councils the major has the competence to order over the staff. However, there are cases that this is not like that. AELD assess or propose ideas or projects to majors, who refuse or agree them. It is advisable for majors to give some freedom to their staff to propose ideas for the good of the municipality. Accepting ideas from their staff allows AELD to increase their self-esteem and, therefore, their implication in work, enhancing, as a result and at last instance, the labour environment.

AELD is a figure in local administration, selfish in essence. Although the regulations that guide our job advise AELD to join themselves in groups to defend better, not only their interests as workers but also the interests of their municipalities, the truth is that the everyday dynamic at office does not allow us to see beyond. Moreover, the short view on municipalisation, besides the wrong diagnose of territory of some AELD, do not neither help to gather AELD.

The real municipalisation consists in joining efforts among municipalities to fight for common aims, which benefit everybody, improving the standards of living of their inhabitants. We are waiting for that to happen, still…

Local development in Maestrat (1)

[article publicat al meu perfil de linkedin el 15/1/2017]

Maybe you are one of those that have never before heard about the concept “local development”. If so, you are likely to ignore the job “agent for employment and local development.” Do not panic, unfortunately you are not a rara avis, you make part of the mainstream that fits both answers.

My job during these 8 years has consisted basically of developing locally the municipality of la Serratella, of which I consider myself very proud. I have always applied to myself the idea of “thinking globally, acting locally.”

La Serratella belongs to an area of territory located in the northern Valencian Country, called Maestrat. Maestrat occupies a vast area ranging from Vistabella del Maestrat to Vinaròs, from Vilanova d’Alcolea to Rossell, from Ares del Maestrat to Alcalà de Xivert. From the inner land (with heights from 1,800 mts) to the Mediterranean coast. Maestrat is like a desert in the way from València to Barcelona.

Far from the main cities of Maestrat (Peníscola, Benicarló, Vinaròs), which accounts for 60,000 inhabitants in total, the rest of the 27 municipalities add up hardly 30,000 inhabitants. The datum means a lot about how population is concentrated on these coastal municipalites. Nevertheless, the rest of 27 little municipalities have traits in common that must not be neglected, all of them located in rural areas.

• Poor infrastructures. In some sense, there are little areas that have bet for industrialising the raw material obtained from nature (almonds, cheese, cherries, olives). There are other areas, in les Coves de Vinromà, where famous enterprises like LM WindPower have settled its business, oriented on sustainability (wind energy). They export high demand through Castelló harbour to the North Sea, although the blockage that hampers every order in the form of poor roads and the absence of highways (the closest to 15 km). Loss of competitiveness. Moreover, little enterprises go forward in the global market from the convincement and everyday passion of their owners.
• Isolation. Related to the previous point. Our municipalities prefer to see themselves indoors rather than outdoors. Indeed, that attitude provokes isolation. Many of the cultural associations in Maestrat work together in order to break the imaginary local bonds. Building bridges, weaving nets.
• Continuous depopulation and aging of population. The lack of expectances for young people pushes them to go abroad in search for a future. Meanwhile, old people is diying at a fast pace, more accelerated by now than in recent years. All this leakage, not only the brain drain but also the “life drain”, affects the behaviour of local residents, undermining their everyday life until the extent of scorning themselves.

Local development should have all these factors into account to promote positive values, boosting self-esteem among local population, letting them to empower through tools, being open to embrace any action or proposal from the society. In this sense, our task as agent for local development is to assess, to propose, never to impose or lead. However, there are cases of bad practices.

In the next article I will talk about the nature of our job, the streams and conditions into which we work, basically. Have a nice week! 🙂

La Marató i Mitja. A Sant Joan de Penyagolosa

Amb enorme orgull i satisfacció rescato este article meu publicat sobre la Marató i Mitja del 2011. Diferent edició, diferents condicions meteorològiques, mateixes sensacions, iguals sentiments. Que el gaudiu tant com jo!

[Article publicat a Aiguaclara. Estiu 2011]

Maratonià i mig

La Marató i Mitja. De Castelló a Penyagolosa. Sobren les paraules.

Mireu, per a alguns, córrer, o eixir al camp, pot ser una activitat d’oci, o d’esport per a mantindre’s en forma.

Per a molts, córrer és sinònim de competència, de ser competitiu a tota costa i per este motiu ho val tot, fins i tot d’embrutar el nostre entorn amb embolcalls de gel, barretes, etc.

Per a altres, córrer o simplement fer marxa, és la vida. No vos puc ser més sincer, no tinc paraules per poder descriure les emocions, les sensacions que recorren el cos a mesura que fas la Marató i Mitja. Per què és tan especial?

Perquè saps on comença però mai on acabaràs, perquè passes pel primer control a la serra de Borriol i veus l’objectiu, la meta, i alguns corredors forasters et pregunten bocabadats assenyalant la nostra fita senyera “¿Eso es el Peñagolosa?”, perquè ells veuen la magnitud, la magnifiscència, la bellesa i la dificultat de l’etapa, però se la miren amb admiració i curiositat, com si fos una deessa que espera ahí dalt que els seus fills arriben a meta.

És una cursa de les llargues i dures, i lluites contra molts factors, el crono, els desnivells, i la meteorologia.

Enguany la casualitat ha volgut que els corredors passàrem un infern, de la calor asfixiant a les tormentes fortes, tots els corredors, tots, els que hem arribat i els que no, ho hem patit.

Però a pesar de les dificultats els corredors continuàvem fent camí des de les Useres, i com els pelegrins, sentíem com les nostres ànimes s’enlairaven a mesura que féiem passes, una més i una altra, a poc a poc, amb el físic destrossat però l’ànima enlairada i la força mental es feia camí més a prop de meta, no existeix el dolor, no et fan mal els peus, no notes ni les ràfagues de vent ni les gotes de pluja que fa més de dos hores que et cauen damunt, no escoltes els llamps que cauen a prop teu. Només fas camí per arribar a meta perquè t’esperen els teus.

Camines i veus els altres corredors, no vols competir, ens solidaritzem, em demanen ibuprofeno per al mal de peu, els en deixo una pastilla. Quan es troba enmig de la natura l’ésser humà és bo, se solidaritza i aflora el companyerisme, un corredor cau i de seguida l’ajuden a aixecar-se, “estàs bé?”. Rousseau ja tenia raó quan deia que la bondat era una qualitat innata de l’ésser humà en estat salvatge, natural.

La lluita no és inter nos, és amb la natura i els elements, l’orgull i la sobèrbia de l’ésser humà desapareix perquè se sent humiliat pels elements naturals, no se sent ningú.

El camí es torna místic ja quan entreveus el Penyagolosa des de la serra de la Creu, escoltes un pastor remorant la mare que va parir una ovella del ramat, l’escoltes i t’alleuja, baixes i puges a l’ermita de Sant Miquel de les Torrocelles, ens reben les campanes, impressionant l’entrada, t’hi acomiades per a enfilar la lloma de Bernat, i després Xodos i el colós Marinet, els camins ja no són camins, ara són rius, la dificultat no té nom, algú et pregunta si queda molt per acabar la pujada, pobre ingenu.

I per últim la Banyadera, mires al teu costat, el cim de Penyagolosa et saluda, “ja ens havíem vist este matí eh?” I ara el tinc ahí al costat, eixa és la grandesa de l’ésser humà, que és imprevisible, és sorprenent, amb la força de voluntat, de superació, d’esforç, de ganes, de força mental més important que la física, s’aconsegueixen èxits fins ara mai inabastables.

No sóc el guanyador de la MIM, a mi no m’han fet la foto, però jo sóc un dels 1.105 guanyadors de la MIM, d’eixos herois anònims, que sense ser el número u de la classificació, per a mi i per als meus ja ho he guanyat tot. Les llàgrimes a meta ens delaten.

I tanmateix, si l’ésser humà aplicara eixes condicions de força, de treball, de cultura de l’esforç, de saber patir per saber guanyar, de voluntat, de companyerisme, de solidaritat, si tot això ho aplicàrem a la cursa de la nostra vida, el món seria millor i jo no haguera fet esta crònica tan impactant de la Marató i Mitja. Moltes gràcies.

Polingüística. Dos mons oposats: l’anglosaxó i el catalanovalencià

[article publicat al meu perfil de Linkedin el dia 7 de gener de 2017]

Este article l’he fet pensant en contraposar dos models de tradició normativitzadora lingüística, i comparar-lo al mateix temps amb la cultura política de dos mons: l’anglosaxó i el catalanovalencià. Tant l’un aspecte com l’altre són el fidel reflex de la cultura d’ambdues societats.

• El món anglosaxó manca d’una institució de referència que dicte les normes i usos de l’anglés. Està Oxford i Cambridge, cert, però el model lingüístic més comunament acceptat és el de la BBC, un mitjà de comunicació. I això per què? Des del meu punt de vista, no és gens descabellat delegar la gestió sobre l’idioma en un mitjà de comunicació. L’idioma són usos. Les llengües existeixen si són parlades, i si es parlen és pels usuaris. Fer un idioma fàcilment identificable i assimilable pels seus parlants és clau per a la supervivència de qualsevol idioma. Delegar en la BBC l’establiment dels usos de tota una comunitat lingüística és tota una declaració d’intencions orientada a centrar tota acció lingüística en el parlant. Per a mi un encert.
• La comunitat lingüística catalanovalencianabalear compta amb dos institucions normativitzadores de l’idioma, l’Institut d’Estudis Catalans, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, en la historiografia normativitzadora lingüística del nostre idioma hi ha hagut dos tendències: una més francesa i centralitzadora (la fabriana) i una altra més germanòfila i federal (la de mossén Alcover) i reflectida en el Diccionari català-valencià-balear. Sense entrar en disquisicions sobre quina és millor (cada u té els seus gustos) la veritat és que el català-valencià és una llengua que té autoritat, té normes. La societat delega en uns experts de la matèria que han de dictaminar sobre aspectes, els quals després han de ser assumits per la mateixa societat. Ací correm diversos riscos, una llengua de laboratori, feta amb normes difícilment identificables i assimilables pels seus usuaris corre el risc de desaparéixer. Últimament hem vist com des de l’IEC s’ha volgut posar fil a l’agulla al desori dels diacrítics, amb diversos graus d’acceptació i crítica en la societat. Hi ha hagut controvèrsia, tanmateix.

La política, que com els idiomes, són el reflex de la cultura d’una societat, torna a mostrar-nos evidències en els dos casos:

• El món anglosaxó, parlamentarista per definició, és molt obert als canvis de la seua societat, s’hi adapta fàcilment a les realitats constantment canviants de la seua societat. Es deleguen competències. Són radicalment demòcrates. Si la societat demana fer un referèndum per eixir de la Unió Europea o per independitzar-se una part del Regne Unit, s’organitza i llestos. En este sentit, s’actua de la mateixa manera en la política que en la normativització de la llengua, és a dir, la societat al davant, la política i les lleis al darrere, al seu servei. La seua cultura, la del tea time de vesprada, hi deu tindre molt a veure també. El parlamentarisme i la democràcia com a eix de la vida pública. Potser així podem entendre la poca capacitat de convocatòria de manifestacions entre la societat anglosaxona.
• La comparació torna a ser feridora per a nosaltres. Les nostres institucions d’autogovern es regixen per normes en forma d’estatuts o la Constitució. La societat va votar una vegada estes normes i a partir d’ahí es va entendre que va delegar tot el seu poder en estes normes, les quals els representen. Teòricament. Estes normes emanen de la societat, però la percepció que la societat té actualment és que els són alienes, si no excloents, la qual cosa provoca, evidentment, desafecció i desconfiança envers 1) els seus representants polítics i 2) les institucions. Crisi.

Dos societats, dos cultures. Dos exemples paradigmàtics de maneres de fer. Extraieu les vostres conclusions.

La qüestió comarcal. Una reflexió necessària

[Article publicat a La Veu del País Valencià (31/5/2016)]

Com estem lectors?

Precisament estos dies hi ha hagut cert rebombori per la publicació d’un «mapa comarcal de la Comunitat Valenciana» [sic], i no han tardat a aparéixer les reaccions des del Maestrat i des dels Ports. Simptomàtic que alguna cosa no es fa bé, no ho creeu?

Realment la qüestió comarcal no és per a frivolitzar ni molt menys. Ens hi juguem molt.

Al Maestrat la Generalitat Valenciana va errar amb el plantejament comarcal, i s’ha de dir i no passa res!

• L’Ajuntament d’Atzeneta del Maestrat ha demanat durant estos 5 anys a la Generalitat Valenciana la inclusió a la comarca del Maestrat, dos vegades, i malgrat tot, se’ls continua ignorant la petició.

• A Vilafranca passa a la inversa. Són i es consideren del Ports, però la Generalitat els posa al Maestrat. Malgrat que la història mai ha dit això, i el seu sentiment així ho reflectix.

En el fons de la qüestió està la política errònia que els diferents governs valencians han fet respecte de la comarcalització. No ens enganyem: ací s’ha volgut fer comarcalització sense planificació ni legislació. I així no es poden fer les coses perquè:

1. Parlem que les comarques no són només unes entitats que cal dotar-les de significat jurídic per tal de descentralitzar els serveis de l’Administració autonòmica. Ni tampoc podem concebre les comarques de la mateixa manera que s’entenien ara fa 30 anys, és a dir, amb una extensió uniforme, una capital ubicada al centre, equidistant i prestadora de serveis als pobles restants de la comarca. El país ha evolucionat al llarg d’este temps, les comunicacions per terra han millorat gràcies als Fons de Cohesió i els Fons de Desenvolupament Regional de la Unió Europea, i hem de tindre la previsió que milloraran més encara amb el pas del temps, vertebrant més eficaçment el territori.

2. Les comarques atenyen sentiments, relacions socials, fluxos econòmics i sobretot identitat; són vitals per a una ordenació i vertebració real del territori. I al Maestrat les propostes que la Generalitat Valenciana va fer, i que a dia d’avui encara patim, no eren representatives, ni gens rigoroses, atesa la falta d’informadors que van tindre els especialistes que van estudiar el Maestrat. Si volem un País Valencià fort i ben vertebrat socialment i identitàriament ha de ser a partir de les comarques històriques. Les comarques històriques som el fonament on s’han de bastir les bases d’un nou País Valencià, que l’ajuden a renàixer de les seues cendres. Les comarques històriques som un fonament imprescindible per lluitar contra la despersonalització i la desmemorització del País. Volem respecte. Desfer les comarques històriques segons criteris arbitraris, tal com es concep la distribució territorial actual, només contribuïx a reforçar l’ambigüitat i accentuar les renúncies que encara arrosseguem a dia d’avui per culpa d’una inexistent política d’ordenació del territori durant 30 anys.

3. Si realment volem vertebrar el País Valencià cal tindre en compte les comarques històriques, on, sens dubte, el Maestrat, tal com l’entenem des d’ací hi juga un paper important. Maestrat Viu, en boca del seu president, Joan Ortí, ja ho va comentar al discurs de cloenda dels 3rs Premis Maestrat Viu (2016): «cal una comarcalització amb coherència històrica per al Maestrat» que incloga «les Coves de Vinromà, la Torre d’en Domènec, Vilanova d’Alcolea, la Serratella, Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat». El Centre d’Estudis del Maestrat també va en la mateixa línia. És molt paradigmàtic que les entitats més arrelades al nostre territori remen en el sentit oposat a l’Administració [enteneu-me la ironia].

4. Em sorprén molt comprovar com mai ningú s’ha qüestionat l’estructura comarcal actual: i apunto al món de l‘esquerra i el nacionalisme (partits i sindicats), que són els que en teoria més han o havien apostat per les comarques. Persones gens dubtoses de dogmatisme no han fet mai cap qüestionament sobre les comarques. D’esta manera, han ajudat a sacralitzar l’estructura comarcal actual, amb les seues deficiències, tot i saber que no són estructures legals.

5. També és curiós que les comarques valencianes «oficials» que els nostres xiquets aprenen a les escoles no tenen res a vore amb les propostes sectorials que la mateixa Generalitat Valenciana dissenya en matèria de sanitat o prevenció d’incendis forestals, per posar dos exemples. De què servix ordenar el territori d’una manera si després la mateixa Administració fa la seua? Falta ordenació territorial. Sense ordenació no hi ha vertebració. Potser la denominació de la Conselleria de Territori com a «de Vertebració del Territori» puga ser un símptoma d’un canvi de paradigma? De moment sóc escèptic, malgrat el nomenament com a subsecretari de Josep Vicent Boira Maiques, un dels especialistes valencians més reconeguts en el món de la geografia.

Sóc conscient que al Maestrat o als Ports o a la Tinença de Benifassà no som els únics que patim els desgavells de la qüestió comarcal. Al País hi ha altres focus també, segur. Per tant, és una qüestió que s’ha de debatre i parlar, amb tots. El Maestrat de moment pinta poc per als polítics i els alts càrrecs de l’Administració autonòmica. Cal canviar les maneres des de València i Castelló cap a la nostra realitat comarcal, fruit de la ignorància i la imposició. Només amb respecte, serenitat, coherència i rigor, i sense floritures ni brindis al sol, podrem reeixir en la qüestió comarcal. El País està per fer, i l’hem de fer amb tots i entre tots.

L’Aplec del Penyagolosa!

Este cap de setmana, del 7 al 9 d’abril se celebra l’Aplec del Penyagolosa a Atzeneta del Maestrat (cartell ací). Per tant, primer de tot, enhorabona als organitzadors i als pobles participants en particular, perquè:

1. La unió fa la força. Vistabella del Maestrat, Benafigos, Atzeneta del Maestrat i Xodos són 4 pobles amb una dinàmica rural i uns lligams que van molt més enllà del que l’Administració vol vore. El Penyagolosa els agermana, ja que hi viuen tots arrecerats a l’ombra del gegant mitològic, qui els protegix.
2. Amb esta unió, a estos pobles se’ls obri una etapa de superació de l’antic règim, quan tots ells depenien i molt de la voluntat dels governants de la Vall d’Alba, que era un poc el poble que exercia de “cap de comarca”. Esta dependència arribava a ser malaltissa i perjudicial, com el fet que encara a dia d’avui els xiquets han de baixar cada dia en autobús dels seus respectius pobles a l’Institut de la Vall d’Alba.
3. La voluntat de constituir una mancomunitat entre tots ells ha de ser entesa com eixa voluntat d’apropar l’Administració als seus veïns, amb una gestió més eficient dels recursos. Perquè com més a prop estiguen i més poder i capacitat de gestió tinguen les administracions, millor qualitat de vida dels veïns i més capacitat de decisió i defensa dels interessos comuns.
4. És evident, no cal dir-ho, que tots estos pobles, a partir d’ara s’articulen al voltant d’Atzeneta del Maestrat, que és el que sempre hauria d’haver sigut. Atzeneta assumix eixa capitalitat de la mancomunitat. Hi ha molta feina per fer, l’Ajuntament d’Atzeneta hauria de planificar una sèrie de reivindicacions històriques i comunes per a millorar la qualitat de vida dels pobles: l’apertura d’una oficina de correus a Atzeneta (no com ara que vénen de l’Alcora) d’una SAMU que donara cobertura als 4 pobles, etc.

Tanmateix, com a ciutadà conscient del Maestrat, se’m plantegen una sèrie de dubtes:

1. Dels 4 pobles que conformen esta Mancomunitat, tres ho són del Maestrat en tant que van ser de la Setena de Culla (Atzeneta, Vistabella i Benafigos) només Xodos en resta fora.
2. No tinc cap dubte al voltant de la voluntat de pertanyença al Maestrat de l’Ajuntament d’Atzeneta. Tanmateix, sí que estaria bé que la Mancomunitat incloguera als seus estatuts, o de manera pública en un comunicat, que la seua voluntat va més enllà de la Mancomunitat, i volen contribuir a articular la comarca del Maestrat en el seu conjunt. Xodos seria benvingut al Maestrat sense cap dubte, i Atzeneta esdevindria automàticament centre i pol del Maestrat més interior.
3. Això ajudaria molt a esvair qualsevol dubte al voltant de la finalitat de la Mancomunitat. Es pot fer comarca des de cada mancomunitat si la voluntat existix.
4. El Maestrat és una comarca molt peculiar, existim des de molt abans que les comarques existiren. Tenim una distribució orogràfica en paral·lel a la línia de la costa que dificulta les ja de per si precàries comunicacions entre els pobles. Sempre he pensat que Albocàsser i Atzeneta del Maestrat haurien de ser pols i centres d’acció del Maestrat més interior, per coherència i lògica en les mateixes dinàmiques del territori!

Si volem, podem! Tot és possible, tot està per fer!

Què sabeu del Maestrat?

Hola de nou, lectors!

En una declaració de principis en el primer escrit publicat a La Veu i a esta web, de títol «Benvinguts al Maestrat», remarcava la importància que té el fet de mostrar la realitat del Maestrat a la resta del País Valencià, pel profund desconeixement que hi ha.

En el subconscient de la societat valenciana hi ha una idea més o menys difusa sobre el Maestrat, en molta part atribuïble al llarg procés de despersonalització i desmemorització històrica que el Maestrat en concret i el País Valencià en general ha patit. Un procés, que amb l’arribada de la democràcia, s’ha accelerat amb les ambigüitats i renúncies del procés autonòmic, i que encara avui en dia arrosseguem pel fet que ací la Transició encara no ha acabat.

Dit això, exposo tot seguit una sèrie de tòpics vessats sobre el Maestrat, i que solen provindre majorment del centralisme de Castelló i de València i de les seues corresponents elits intel·lectuals:

1. El binomi Maestrat-Ports, Ports-Maestrat, o «comarques del nord».

   Estes paràfrasis no fan res més que emmascarar un profund desconeixement de la realitat de dos territoris com el Maestrat o els Ports, que, si bé és cert que compartixen trets (entre altres la marginalitat) també ho és que tenen dinàmiques diferents. La denominació «comarques del nord» és una proposta que potser en el seu moment tenia la seua acceptació, però a mi personalment em recorda a la de «Levante», o la de «Franja de Ponent» per posar uns exemples propers. L’ús de denominacions geogràfiques sempre tendix a indicar una ubicació respecte de l’altra (la important, la central) i assenyala al mateix temps una dependència.

2. El Maestrat com a entitat geogràfica

   Així és com entitats com el Centre d’Estudis del Maestrat i Maestrat Viu anomenen el territori comprés entre Vistabella del Maestrat, Ares del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Vilanova d’Alcolea, Alcalà de Xivert, Vinaròs i Rossell. Som una comarca històrica, que personalitats de la lingüística, grans patriotes i bons excursionistes com Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt van saber entendre millor que ningú en tota la seua extensió, però aportant-ne cadascú els seus matisos en els seus respectius treballs comarcalitzadors. No m’estendré més sobre això perquè Vicent Sanz ho ha explicat molt bé en el seu escrit «Maestrat Històric».

3. El Maestrat com a territori que mira més a Catalunya

   Esta afirmació també denota un cert desconeixement. I dic cert perquè és evident que el Maestrat té més relació amb les Terres de l’Ebre que no la Plana de Castelló. Tenim relació històrica per la Diòcesi de Tortosa, a la qual la major part dels nostres municipis hi van pertànyer fins al 1960, de fet d’altres, els de més al nord, encara hi són. I fins no fa tants anys, molts alumnes dels nostres pobles eren enviats a estudiar al Seminari de Tortosa.

   Siga com siga el territori és un continuum, Vistabella del Maestrat i Benassal tenen molta relació amb l’Aragó, Ares del Maestrat amb els Ports, Traiguera amb Ulldecona, Vilanova d’Alcolea i Alcalà de Xivert amb la Plana. Però, tanmateix la parla definitòria encara la conservem (la -o de la 1^a persona del present d’indicatiu). El Maestrat ocupa una posició geoestratègica privilegiada entre València i Barcelona, la qual rep el nom de «terres de cruïlla», atesa la nostra ubicació de territori frontissa. Tanmateix, esta importància no està plasmada en les infraestructures ferroviàries ni viàries, les quals estan més orientades cap al centralisme de Castelló i València, respectivament, que no a vertebrar de sud a nord el Maestrat, donant-nos eixida fàcil a Europa. En este cas, és paradigmàtic i frustrant comprovar com passen els anys i l’autovia del Maestrat, la CV-10, de Vilanova d’Alcolea-la Jana-el Perelló, continua en projecte, i com l’autopista AP-7 continua sent de pagament com a mínim fins al 2019, malgrat la saturació i els morts de la N-340 per la costa. Possiblement podríem mirar més a Catalunya i a Europa si tinguérem les inversions adients en infraestructures.

4. El Maestrat com a territori idíl·lic

   Curiosa afirmació, però certa, escoltada i vista en comentaris o actituds paternalistes de la gent de la cultura de Castelló o de València. La mirada que tenen cap al Maestrat no sol anar més enllà d’allò típic, banal, rural, més en consonància amb la visió d’un territori agrest, perdut, on la gent que l’habita són uns herois que lluiten contra la modernitat. El Maestrat és molt divers, tant que faria innecessàriament llarg l’escrit, però per damunt de tot, la seua gent no necessita el paternalisme de ningú, tenen l’orgull propi de fer vida on han nascut, de respirar el mateix alé del primer dia de vida, de xafar la mateixa terra que treballen, i el millor de tot, de fer-ho amb el millor dels seus somriures cada dia que s’alcen del llit, sense les comoditats de la ciutat, plens d’esperit, emoció, il·lusió i ganes de viure. El Maestrat no necessita gent que vulga fer la jubilació daurada a un mas, necessita gent que hi vulga viure i que se l’estime. Cal tindre respecte i el cor obert cap al Maestrat. Res més.

El Maestrat escriu el seu relat, de la mateixa manera que al Sud, la gent del Tempir d’Elx, també ho fa. Cadascú a la seua manera però amb la voluntat ferma d’influir en la societat valenciana trencant tabús. Al Maestrat el 20 de maig tenim una cita amb la nostra gent, amb els Premis Maestrat Viu, un acte fet des del Maestrat i per a la gent del Maestrat: la nostra gent, els nostres ambaixadors, els nostres referents.

Espero no haver-vos avorrit gaire. Fins una altra companys! 🙂